Ítaca

Un relat de: pivotatomic

Quan finalment la barca arriba a la platja, l'home en baixa amb un salt felí, impropi en algú que ja fa temps que va ingressar en la quarantena. Els seus peus descalços s'enfonsen a la sorra mentre les aigües, salades i, per una vegada, manses, li llepen els turmells com un gos fidel lleparia el seu amo, feliç de veure'l tornar a casa després d'una llarga absència. Ulisses, Odisseu per segons qui, camina les poques passes que el separen de terra ferma i s'omple els ulls, sense mesura, d'aquella imatge llargament enyorada.

Ítaca.

Una franja de sorra fina i blanca separa la blava inconsistència dels camps líquids, pels quals ha vagat tant de temps, de la solidesa verda i marró dels pedregosos escenaris de la seva joventut. Al seu damunt, la blavor del cel, només estripada pel tènue blanc d'uns núvols inútils, s'estén fins fondre's amb el lapislàtzuli de les aigües profundes. Els anys i les experiències l'han fet gairebé immune a les emocions, per això el sorprèn sentir la suau carícia d'una llàgrima que llisca, solitària, per la seva galta, escala la muralla peluda de la barba i acaba el viatge barrejant el seu sabor salat amb el regust a salnitre que deu anys de navegació han deixat de forma perenne als llavis del nouvingut.

Ítaca.

Odisseu, Ulisses per a la majoria, deixa enrere la platja per endinsar-se en aquella illa tantes vegades evocada. Quan arriba al peu del primer turonet, clava el genoll a l'herba i ensorra els dits a la terra. N'arrenca un bocí i se l'endú amorosament al rostre. Amb ella, s'omple les fosses nassals de l'aroma de pi i farigola del seu país, i satisfà la boca del seu gust, sempre àrid i esquerp. Un somriure de triomf suprem s'apodera llavors dels llavis del viatger.

Ha tornat a casa.

El seu primer impuls és girar-se cap al mar i escopir a Posidó. Fote't, vell fill d'un dofí sodomita i d'una estrella de mar borratxa! Mil vegades m'has apartat d'aquí amb ones inclements i tempestes infranquejables... I mil vegades jo he aconseguit retrobar el camí a la llar. Ara t'hauràs d'entretenir fent-li la guitza als peixos i les petxines, perquè Ulisses d'Ítaca ja no et pertany, ni et pertanyerà mai més!

Però el viatger es conté. Aquesta hagués estat, segur, la seva reacció vint anys enrere, quan ja era tan intel·ligent com és ara, però molt menys savi. Avui, amb la pell adobada pel Sol i el cos i l'ànima coberts d'incomptables cicatrius, s'ha tornat més prudent. Ha vist morir massa homes molt més formidables que ell com per no haver après que la millor victòria és la d'aquell que viu per gaudir-la, exagerar-la davant dels néts i sentir-la cantada pels rapsodes. Així que Ulisses, aquell que ja ha acabat la seva odissea, es conforma amb girar el ulls cap al mar i contemplar-lo amb el silenci suficient del caçador que es mira, satisfet, una presa que li ha costat molt cobrar, però que finalment jeu inerta als seus peus. Després d'haver assaborit el seu íntim moment de triomf, fa lentament mitja volta per endinsar-se en el seu regne, tan llargament abandonat.

El camí fins al palau dels reis d'Ítaca podria ser considerat llarg per un home que no hagués gastat deu anys de la seva vida en un viatge. Per a ell, però, és com la curta passejada que fa un home ric pel seu jardí, després d'un bon dinar. I l'assaboreix amb la mateixa calma que ho faria aquest. Li encanta notar les pedres del camí sota el cuir de les sandàlies i omplir-se els pulmons amb l'aire fresc del matí. La ruta és solitària, però ell no enyora la companyia. Ho va fer fa molts anys, quan el darrer dels seus homes, amb qui havia lluitat colze a colze sota les inexpugnables muralles d'Ílion, va deixar la pell en l'atzarós intent de tornar a la llar. Després, la soledat es va convertir en la seva companya de viatge i Ulisses va aprendre a gaudir de la seva silenciosa i constant companyonia. De tant en tant, es creua pel camí amb un pagès que treballa la terra o un comerciant que fa via cap al mercat més proper. Però ningú no és capaç de reconèixer en aquell caminant, que amaga uns músculs d'acer sota unes pobres vestimentes, el rei just i tolerant que els va deixar a contracor per anar a lluitar en una guerra llunyana, a l'altra banda del mar.

Perdut com sempre en la immensitat dels seus pensaments, el més astut dels herois hel·lens, aquell que va segellar el destí de l'estirp de Príam amb l'ajut d'un traïdorenc cavall de fusta, no s'adona de la proximitat del seu palau. I no ho fa fins que, finalment, es troba amb un vell quisso que jeu tranquil·lament al marge del camí, tot deixant que el Sol li acaroni la pell desgastada i que la pols que aixequen els viatgers es barregi amb les puces que el fan servir de llar. L'animal és tan vell que amb prou feines es pot moure, però quan sent la proximitat del nouvingut, un sobtat frenesí s'apodera d'ell i li dóna les forces per aixecar-se, llençar quatre lladrucs alegres i acostar-se pesadament cap a l'home barbut i mal vestit. Feliç com no se'l recorda, el gos acota el cap davant del seu amo enyorat i li llepa els turmells com ho farien les manses onades quan reben els que arriben a platja en un dia assolellat.

-Argos! Ets tu!

Ulisses no s'ho pot creure. Aquell gos amb qui va compartir tardes de cacera quan tots dos eren poc menys que uns cadells l'ha reconegut! L'acarona amb les seves fortes mans i sent la sincera alegria de l'animal pel retrobament. Després, veient l'esforç suprem que li ha costat fer-li aquella rebuda, li pressiona suament el llom, per indicar-li que pot tornar al seu repòs. El provecte perdiguer li ho agraeix estirant-se als seus peus, sense trencar el contacte físic amb ell. Ulisses vessa agraïment. Tant, que es queda una bona estona allí, palplantat, per correspondre aquella mostra de fidelitat com es mereix. Finalment, no sense abans haver-li acaronat el cap per darrer cop, se separa d'Argos per seguir el camí cap al palau. Però no ha fet ni quatre passes endavant quan sent una veu coneguda que l'adverteix:

-Senyor, Rei meu, no aneu cap al palau si no voleu que el vostre retorn sigui encara més breu que el del dissortat Agamèmnon de Micenes!

Ulisses gira el cap amb el veloç moviment del qui està acostumat a trobar-se amb el perill i sap com enfrontar-lo. En comptes del rostre d'un atacant, però, es troba amb el d'Eumeu, l'encarregat de les porqueres de palau, amb qui també va compartir jocs i competicions quan tots dos eren prou joves com perquè les seves diferències importessin poc o gens.

-Eumeu! Tu també m'has reconegut?
-No ho hauria pas fet sense l'ajut d'Argos, Senyor. No l'havia vist així des que vareu marxar, fa tants anys. Gràcies a la seva alegria sé, sens dubte, que sou vós. Però no us quedeu aquí, Senyor. La vostra vida no valdria res si us descobrissin. Veniu i deixeu-me que us expliqui moltes, moltes coses...


* * * * * * * * * * * * * *



Ulisses, de nou aquell qui s'asseu al tro d'Ítaca, passeja en silenci per la mateixa platja que va presenciar el seu retorn fa poc més d'una Lluna. El seu cos segueix farcit de cicatrius, però ara el cobreixen riques vestidures. La pell, a força de banys i de perfums, ja gairebé ha perdut el gust de mar. Però els ulls, grisos i inquiets, mantenen aquella llum febril que els ha encès des que el vell Nèstor, l'únic home amb un cervell comparable al seu, va desemmascarar la pantomima amb la que intentà fer-se passar per boig. Aquell duel d'enginy perdut el va forçar a deixar regne, esposa i fill nounat per anar a buscar la glòria més enllà de l'Helespont. Ulisses recorda clarament el que li va contestar a l'astut argonauta quan aquest li va preguntar per què l'havia obligat a deixar-lo en ridícul. No se'ns ha perdut res a Troia, savi Nèstor. Tots aquells que hi vagin buscant la glòria i el botí només hi trobaran dissort i la freda tomba. I pel que fa a l'honor de la bella entre belles... Cóm es pot voler recuperar el que no s'ha tingut mai? Si Menelau no tingués menys cervell que els bous que tiren del seu carro, s'hauria adonat que era molt millor una dona menys formosa però més fàcil de fer feliç. No et canvio una Penèlope per deu Helenes, amic meu!

Però encara que el savi rei de Messina va estar d'acord amb ell, Ulisses no va tenir més remei que fer-li un darrer bes a la seva estimada esposa, omplir-se els ulls amb la imatge del seu petit Telémaco i salpar tan bon punt el vent li va ser favorable. Un vent que trigaria vint anys a retornar-lo a casa... O que, en realitat, no el tornaria mai. Perquè de fet, encara que els poetes ja reciten versos amb la història del rei que va arribar just a temps per matar a tots els que pretenien succeir-lo, dintre seu Ulisses sap que s'equivoquen. Que aquest home no va aconseguir tornar mai. Potser va morir lluitant sota els orgullosos murs de Troia, potser engolit pel mar durant alguna tempesta enviada pel venjatiu Posidó, potser víctima del cant de les sirenes o de la voracitat de Polifem. En tot cas, aquell home que tenia tot el que volia a Ítaca es va perdre per sempre. Irremediablement.

Ulisses, el rei que ara sap que no es pot tornar a casa, passeja sol per la platja mentre sent com l'esvoranc que li estripa l'ànima es va eixamplant cada cop més. No fa ni un mes que va tornar i la sorra ja no li sembla tan blanca, ni la terra tan olorosa, ni tan sols el cel tan blau.

Res no és, de fet, com ell ho desitjava i ho enyorava. El seu palau, magnífic sempre en el record, li sembla ara indigne per albergar els esclaus d'homes a qui ha vençut, com Príam i Agamèmnon. El seu fill, mil vegades imaginat, s'ha convertit en un jove que es debat entre l'alegria de recuperar el pare perdut i la decepció de veure que les ànsies de regnar hauran d'esperar molts anys encara. Va ser esplèndid tenir-lo al costat mentre traspassava, un a un, els pits d'Antinoos i els altres pretendents amb els seus dards inclements! Ara, però, no pot evitar pensar en quant de temps aquella mateixa espasa que fa poc li va guardar les esquenes, trigarà a enf
onsar-se-li entre les desprevingudes costelles. I la seva Penèlope, aquella esposa fidel que ha dut sempre al cor i a l'entrecuix, ha resultat ser una estranya. Una estranya cortès i cordial, sí, amb qui li resulta fàcil simpatitzar però amb qui no l'uneix res més que el passat i l'enyorança d'una vida que hauria pogut ser. Una camperola acomodada, la bellesa de la qual ha començat a marcir-se i que empal·lideix sense remei quan la compara amb la fascinant Circe o l'encisadora Nausicaa. Des que va tornar ha compartit amb ella carícies i confidències, sí. Però ni els petons són tan dolços, ni la complicitat tan completa com ell la recordava. I per què ho haurien de ser?, raona el sobirà d'Ítaca mentre deambula sense rumb. O és que potser ells són els mateixos? Ell no, sens dubte. I ella... Ulisses no té res a retreure-li a la seva esposa. Però sap veure més enllà dels seus nassos. I no li ha passat desapercebuda la llum que s'encén als ulls de la seva reina quan apareix Mentor, el preceptor de Telèmaco durant tots aquells anys. No els culpa. També a ell se li il·lumina l'esguard quan a les nits, buscant la fugissera fresca a les terrasses del palau, li tornen a la ment altres nits, igualment tòrrides, passades entre els braços delitosos de la maga d'Eea.

Ulisses, un home que ha viscut en constant vigília, es podreix ara ennuegat per la calma secular d'Ítaca. Aquell tros de roca que sobresurt amb prou feines de les aigües se li fa angoixosament petita. Les qüestions d'estat li semblen nímies, i fútils els plets que els seus súbdits pretenen que resolgui. Ha passat mai res realment important en aquell illot perdut? Un somriure trist li apunta al rostre quan pensa què en diria Aquil·les de totes les qüestions en que ara gasta el seu temps. Segur que el mirmidó no canviaria la seva tomba solitària pel tro en el qual s'estoven les natges d'Ulisses. I és que, al capdavall, potser no seria una bona barata. O és que l'aire d'Ítaca no se li antulla ara tan carregat i els espais tan minúsculs com deuen ser per Aquil·les els del seu sepulcre? Només allà, a la platja, davant la immensitat d'un mar ple de promeses pot recuperar una mica l'alè perdut.

Ulisses, l'heroi que ha descobert que el seu viatge en l'espai havia d'haver estat en el temps, reflexiona amargament sobre la gran ironia en que s'ha convertit la seva vida, que fa que gairebé envegi el destí d'un mort. Sense voler-ho, les seves passes s'aturen davant la barca de vela en que va tornar. Ningú no ha gosat posar-li la mà al damunt i la nau encara no ha començat el deteriorament a que està condemnada si segueix el seu abandó. Ulisses la contempla llargament i després desvia els ulls cap a la terra.

Ítaca.

Llavors, llençant un crit de salvatge alegria, tensa els seus músculs de ferro i empeny l'embarcació cap al mar al qual pertany. Les ones li llepen els peus, felices i sorpreses pel seu inesperat retorn, i ell se sent a casa quan la sang d'un petit tall que li ha fet una fusta mal polida es barreja amb l'aigua salada. La barca flota sense dificultat i la vela, mal plegada, s'infla impacient quan Èol li envia una generosa bufada. Ulisses, l'home que finalment ha trobat el camí, posa proa a l'horitzó i navega sense mirar enrere, segur que ningú l'enyorarà aquesta vegada.

Comentaris

  • Ítaca[Ofensiu]
    joan-arcaic | 20-12-2006

    Evidentment Ulises mai va voler tornar a acasa. Realment algú es pot creure que preferia tornar amb Penelope i en Telemaco, quant, constantment estava inmers en orgies varies (bruixes per aquí, bruixes per allí, i el cap i a la fí una bònica orgía). El fat dels Déus era una escussa. El tio li agradava la farra, i per això no l'hi van veure el pèl per casa durant tant de temps (començant per anar a una guerra força idiota). Evidentment al final va tornar (que dimonis, una dona que fregui els plats i netegi la casa sempre és benvinguda). Irònicament, la metàfora catalana del camí d'Ítaca és força encertada; ens agrada més el camí, el pensar que algun cop hi serem, que no pas ser-hi (la imaginació fa miracles, entre els quals creure que alló que més desitjem és perfecte)......

    per cert, ho més irònic de tot (potser) és que el nom original del personatge es Odiseu (Ulises es la versió romana); ja veig, ara comenceu a entendre per què l'obra es titula "La Odisea"?¿...molt camí a Ítaca, molta personalitat històrica, però als 5 segons, canviem els noms dels personatges.....je,je,je

  • Un xicotet comentari nou per uns dels relats de l'autor que més m'han agradat[Ofensiu]
    rnbonet | 15-11-2006 | Valoració: 10

    Vaig ser el primer en deixar unes paraules a aquest text. Ara, en torne a deixar unes altres, En record del "segon aniversari".

    La recerca del camí és tan important com el camí mateix; les Ítaques -si és que existeixen- són lluny i inabastables; s'esfumen com nuvolets davant un fort ventijol de llevant. Es viu fent camí, i en el camí està la vida.

    (Has vist quantes 'xorrades'? Si et dic la veritat, estic fins els pedrots de certs dracs que es creuen Sant Jaume).

    Res! A fer camí! Molta salut i molta rebolica, xicon

  • Viatge a Ítaca.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 24-05-2006 | Valoració: 10

    Relat compacte, ben traçat, amb un fons clar, amb una idea envers la qual l'autor viatja, talment com l'Ulisses cap a Ítaca, idea que per camins diferents coincideix amb la visió final d'en Llach, inspirat en K.Kavafis, el que compta és el viatge:

    "(...)Tinguis sempre a Ítaca a la memòria.
    Arribar-hi és la teva meta.
    Però no apressis el viatge.
    Millor que s'allargui per molts d'anys;
    i en la vellesa arribis a l'illa
    amb tot quan hagis guanyat en el camí.
    sens esperar que Ítaca t'enriqueixi(...)"

    Allò que enriqueix és el camí. On hi guanyes, és en el viatge. Ítaca resta a la memòria a la imaginació, la llum que ens cal per a suportar la duresa de la mar, malgrat aquesta llum estigui més en nosaltres que enlloc. Sense aquesta llum, malgrat sigui (en un important percentatge) falsa, no podríem arribar. Per això és millor que s'allargui molts anys, que es retardi el moment de topar amb la dura realitat, tan diferent; amb la rutina, amb el desgast dels anys, amb els solcs a la pell llaurats pel temps.
    En aquest relat hi ha paràgrafs que expressen de manera esplèndida aquesta idea:

    "No fa ni un mes que va tornar i la sorra ja no li sembla tan blanca, ni la terra tan olorosa, ni tan sols el cel tan blau" S'hi ha acostumat, Ulisses aquí pateix el mal de molts, deixar de sorprendre's pel miracle quotidià; la utopia deixa d'existir en ell mateix quan deixa d'admirar-se del que veu cada dia... segurament deixa d'admirar-se pel que veu cada dia seguint el mateix instint humà que ha procurat l'expansió de l'homo sapiens pel planeta; és a dir, la renuncia a la utopia està en els nostres mateixos gens, i si a través del pensament no som capaços d'alliberar-nos dels instints inconscients, llavors la utopia és morta.

    "El seu fill, mil vegades imaginat, s'ha convertit en un jove que es debat entre l'alegria de recuperar el pare perdut i la decepció de veure que les ànsies de regnar hauran d'esperar molts anys encara" Una frase colpidora i molt real, el fill mata la utopia quan s'agenolla davant l'instint de dominar, de regnar. En el fons, si les utopies no existeixen és perquè els mateixos objectes de les nostres utopies deixen de creure en elles, o ni tan sols han arribat a creure-hi; de fet, cap utopia pot contenir la projecció de com ha de ser una persona, car una de les definicions de tolerància és el deixar que els altres siguin ells, amb tota la llum i totes les ombres, sempre que els altres ens deixin ser nosaltres.

    Resumint: Ítaca és una idea que ha esperonat el viatge, però no existeix; potser va existir, o potser ni tan sols això; moltes vegades, sense que ho sapiguem, la memòria s'inventa records que mai no han tingut una base real, de vegades no són del tot falsos, sinó deformacions de la realitat.
    Però malgrat tot, malgrat la falsedat de la idea, sense Ítaca no hi hauria hagut viatge.
    Em pregunto on anirà ara l'Ulisses, al final del seu viatge... ara que ja no té Ítaca a la ment i al cor... Tal vegada hagi descobert que el final de tot, allò que compta, és el viatge.

    Està molt ben escrit. A nivell formal hi he trobat molt poquetes coses i gairebé totes són de caire subjectiu, és a dir, no és que siguin errades, sinó que per qüestió de gustos, no resoldria igual que tu certes expressions:

    Per exemple:
    "L'home en baixa amb un salt felí" no m'agrada com sona.

    "Els seus peus descalços s'enfonsen a la sorra mentre les aigües, salades i, per una vegada, manses, li llepen els turmells.." Jo no posaria l'adjectiu salades a les aigües del mar perquè és un adjectiu massa evident, potser canviaria l'expressió i buscaria de fer servir el mot "salabror". Tampoc no faria servir el verb llepar per a la mar per qüestions de gust personal, al mar sempre l'he vist literàriament com una divinitat, i el verb llepar li atribueix característiques animals. D'altra banda tampoc no em sona bé que el mar sigui com un gos fidel que ha enyorat el seu amo i que per això el llepa, entre d'altres coses perquè Ulisses ha estat viatjant pel mar, és clar que aquestes són les aigües de la riba de la seva pàtria... en fi, són maneres de veure-ho.

    "La suau carícia d'una llàgrima que llisca, solitària, per la seva galta, escala la muralla peluda de la barba..." La llàgrima se suposa que baixa, i el verb escalar al meu inconscient li atorga la idea de "pujada", tot i que és cert que quan hom escala puja i baixa.

    "Pel tènue blanc d'un núvols inútils," No m'agrada l'adjectiu "inútil" pels núvols. Quan els contemplo penso en tot menys en la seva inutilitat.

    "El camí fins al palau dels reis d'Ítaca podria ser considerat llarg per un home que no hagués gastat deu anys de la seva vida en un viatge. Per a ell, però, és com la curta passejada que fa un home ric..." M'hauria sonat millor si s'hagués evitat la repetició del mot home en tan poca distància.

    És curiós però les escasses expressions que no m'agraden es troben al principi del relat, potser perquè a partir d'aquí el relat, per la seva força, m'arrossega i se m'endú més enllà de les formes, com em passa sempre amb les grans obres que llegeixo.

    Així en general en algun punt trobo que potser li falta agilitat, a mi això em passa quan he corregit molt un relat, que em perd la rauxa inicial que vaig escriure d'una tirada i que semblava que s'ho menjava tot. Però, tot i això que dic, insisteixo en el fet que és una gran obra.

    En fi, les valoracions són sempre subjectives; com algú ha dit molt bé, sempre falla alguna cosa en elles. I el que falla es deu a les pròpies limitacions dels jutges, que es veuen en el compromís d'escollir la millor obra, i en les dels crítics que no ho saben tot; també es deu a la diferència de criteris, a la impermeabilitat poètica confessada per alguns ( i que no és tan impermeable), al gust personal... Tot això fa que el que per a uns és clar per a d'altres no ho sigui tant... però si hi ha bona voluntat tot se supera.
    Tot aquest rotllo per a dir-te que si els meus comentaris no t'agraden, els ignoris, igual com jo faig amb els comentaris que no m'agraden.

  • Ítaca[Ofensiu]
    Isidre | 05-11-2005 | Valoració: 10

    He llegit primer els comentaris, estic dacord amb el Bartra. Aquest relat es perfecte per llegir-lo en veu alta!!
    Tens una admiradora molt repetitiva Gataxica, en total 3 comentaris. Això és bo.
    Un relat difícil d'oblidar.

  • Res... només que com [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 18-10-2005 | Valoració: 10

    t'agraden els comentaris, dir-te que ´Taca m'encanta, que es un bon relat, que dones una clau de volta més a un tema ja caminat, i que te l'han premiat i que no somiquis tant i fes el favor d'alegrar-te de ser finalista, que els que no arribem ni això volem enmirallar-nos en la teva magnífica prosa, i la teva exultant alegria pel premi, ens deprimeix una mica....

  • Pivotatomic[Ofensiu]
    Cursiva | 11-10-2005 | Valoració: 10

    Aquest relat té molta personalitat. I produeixes un efecte cinematogràfic.
    Et seguiré llegint.

  • Barretada[Ofensiu]
    copernic | 12-09-2005 | Valoració: 10

    Difícil se'm fa dir-te alguna cosa nova després de llegir els comentaris anteriors. També a mí m'ha sorprès el canvi de registre, però sóc de l'opinió que qui escriu no és mai un especialista, perquè de qualsevol tema en pot treure profit. Tu ho has fet amb el viatge iniciàtic, mite entre els mites, Kavafis, Llach. Que siguis vell quan fondegis l'illa. Ítaca t'ha ensenyat que el més important és el viatge i no el destí. Ho sento, no tinc paraules o sonen gastades. La bellesa de les paraules, les imatges que evoquen, el nostre Mediterrani, l'aigua, la sal, el vent, la pell acartronada són els atractius d'un relat que brilla com la Via Làctia a les nits d'estiu.

  • Bé, Pivot,[Ofensiu]
    brideshead | 23-08-2005

    Fidel a la meva promesa, aquí tens les meves impressions d'aquest relat que, molt encertadament, em vas recomanar.

    I t'haig de dir que et felicito pel desplegament històric que hi fas (es nota que la mitologia grega és un dels teus forts), per la riquesa del lenguatge emprat, per la bona estructuració del text, per les descripcions (de vegades, tendres i tot!) dels personatges i per aquesta nostàlgia gairebé intangible que despren el teu relat.

    És un bon relat, dintre del seu gènere, que, efectivament, fuig bastant del teu registre més o menys habitual fins ara i, per sobre de tot, no m'ha produït cap sensació desagradable com algun altre relat teu, que sé que tens ben present ;-). Efectivament, com diu Guspira, el record i el missatge de la cancó d'en Lluís Llach és ben palès al llarg de tot el relat i, una vegada més, he vist clar que el més important no és arribar a destí, sinó gaudir del camí, i fer-lo el més llarg possible, per tal de no patir el mateix terrible desencís que pateix Ulisses, quan creu que aquell lloc ja no és seu, ja no li pertany, que tot ha canviat massa i que Ítaca ha perdut el sentit que tenia per a ell mentre hi anava retornant.

    I també dir-te que és cert, com algú altre apunta, que el teu català escrit ha millorat molt claríssimament, i me n'alegro força. Aquest és un relat molt ben treballat i molt elaborat. T'hi has lluït.

    Només una petita crítica, i és que no trobo que el millor lloc per a llegir un relat tan llarg i escrit amb tanta rigurositat mitològica, sigui un ordinador. De vegades, es fa pesada la lectura, però no pas pel fons sinó per la forma. Me l'imagino un relat ideal per llegir, enquadernat, assegut sota l'ombra d'un bon pi, en una tarda estiuenca quan comença a fresquejar. Però repeteixo, no és cap crítica al relat en si, sinó a la incomoditat que pots arribar a sentir d'anar seguint línia rere línea mirant la pantalla d'un ordinador.

    Bé Pivot, felicitats. I ara me n'adono: si ningú no se m'ha avançat, et faré comentari "capicúa". Vinga, doncs, a gaudir-ne, i a seguir escrivint i millorant!

    Si la teva impermeabilitat poètica canvia algun dia, avisa'm, que et recomanaré algun poemeta! ;-)

    Petonets!

  • Tot un gust[Ofensiu]
    Joan Sanz Bartra | 13-07-2005 | Valoració: 10

    Ha estat tot un gust llegir aquest relat. El millor elogi que puc fer-te, penso, és dir-te que a partir del segon pàrraf he començat a llegir-lo en veu alta. És un text impecable, digne de ser llegit a dalt d´un escenari. Quan hom gaudeix recitant un text, és que el text té molta força. No deixis d´escriure, company, perquè tens molta qualitat. Salut!

  • homèric![Ofensiu]
    neret | 19-06-2005

    i mai millor aplicat el comentari que parafrasejaves de l'home tranquil! Coincideixo força amb els comentaris anteriors. És un relat molt molt treballat, has corregit molt l'ortografia respecte als primers i a més sorprén el canvi de registre, molt més seriós, molt més reposat. Amb això no vull dir que no m'agradés l'estil dels relats anteriors, coincideixo amb el que em deies en un comentari de que tenim un sentit de l'humor bastant proper, però trobo que tant aquest com el de guerrers són més rodons que els altres, que ja és dir. A part, el tema aquest de la victòria i la derrota i el sentit de la lluita, com t'hauràs adonat, el trobo molt interessant.

    Doncs això, anima't a escriure més relats llargs d'aquests, que realment te'n surts molt bé!

    i gràcies pels comentaris

  • Guspira | 05-06-2005

    Després de llegir aquest relat no m'he pogut resistir a escoltar aquella cançó de Lluis Llach, "Ítaca"... Enhorabona!!

  • la recerca dels propis somnis...[Ofensiu]
    ROSASP | 05-06-2005 | Valoració: 10

    Déu ni do si t'hi has esmerat en aquest relat.
    Molt ben estructurat, amb descripcions precioses que esdevenen imatges.
    Treballes molt bé la part humana, la lluita interna del que ha de lluitar entre la realitat i els somnis d'aventura i llibertat.
    Aquell que entre les comoditats i les grandeses, es sent menys lliure que mai.
    M'ha sorprès con utilitzes la força de les sensacions amb una riquesa de vocabulari encisadora. Sense adonar-te'n (és una suposició) el relat té un toc poètic que el fa distint de tots els que has fet.

    Pregunta: T'estàs curant de l'alergia a la poesia? Ha estat un acte inconscient?
    Estàs fent una mutació?

    En fi, només em queda felicitar-te, t'ha quedat bordat, d'una sublim bellesa!

    Una abraçada!

  • Comenta i seràs comentat[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 03-06-2005

    Perquè jo noi ja te'ls he comentat tots... i tens la barra de dir que nomès riure???? ai! Que malament et veig... escriu de nous i te'ls comentaré ( a demés tu t'has tornat un mandr´so i no comentes gens... bé no és cert no em comentes a mi...jejejej )

  • ara 8[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 03-06-2005

    ja havia llegit el teu relat, però davant tota aquesta allau de comentaris com Déu mana, em vaig quedar sense lletres, però l'encant que em va produïr la seva lectura em va durar tot lo dia ... ( -1)

    una aferrada

  • el naufragi de la vida[Ofensiu]
    quetzcoatl | 31-05-2005 | Valoració: 10

    Ostres pivot, ara si que m'he quedat sense paraules.

    T'agraeixo molt haver-me deixat llegir aquest relat, que em sembla inqualificable dient genial, brutal, magnific.
    M'ha fet pensar en un petit relat que tinc que es diu "naufrag", que tot i ser exactament el contrari es completament el mateix. A veure si m'explico... I a veure si me'n dius el que.

    Encara no trobo les paraules. Haure de llegir mes coses teves per contrastar aixo de l'estil, que es el que vols que et comentem i que segons llegeixo mes avall diferencia aquest relat dels altres. Personalment, aquest estil m'ha encantat i si segueixes en aquesta linia m'haure de fer fan assidua (i muda). Carregat de poesia psicologica, d'imatges que van endins del personatge i en surten pels seus sentits, ple de molt encertades referencies als personatges que cites (m'agrada llegir relats amb rerefons historic, mitic, etc...) i amb un ritme que agilitza la lectura que, tot i ser descriptiva, no es estatica. La força que te el final magnetitza els pels de la pell abans i tot de que salpi.
    I no tornara... perque allo ja no es casa seva.
    Em sembla una manera preciosa de recuperar antiga literatura al mateix temps que recalques les pinzellades antropologiques i psicologiques de qui ha viscut participant de la vida.

    Per ultim, i ja que les casualitats quasi m'assetgen ultimament, voldria explicar-te una anecdota que es a mig cami entre historia, antropologia i filosofia. He llegit ultimament alguns pensadors amb qui tinc alguna simpatia (general o concreta per algun motiu), fruit d'unes idees que remuguen inquietes al meu cap darrerament. Qui ho diu aixi de clar es Nietzsche, pero d'altres maneres autors com Heraclit i filosofs o autors molt mes contemporanis semblen estar-hi d'acord. Deia Nietzsche alguna cosa com que la Tragedia Grega va neixer de la revelacio a la que qualsevol esser huma pot accedir, si vol. Existencialista com es (alguns dirien -diriem?- realista) defensava que aquest secret, que es el fet que 'la vida es un error' o l'absurditat de la vida, era revelat durant les festes Dionisiaques, on evidentment els qui cercaven l'evasio de la vida en altres estats de consciencia, s'acaben trobant, precisament, amb la resposta de la encara mes crua realitat.

    Be, perdona'm per extendre'm tant, pero son coses d'aquelles que passen en pocs dies de diferencia i que contagien la resta d'esdeveniments. El teu relat m'hi ha fet pensar una altra vegada.

    Quan pugui et llegire mes coses, a veure que!
    Felicitats de nou i una abraçada d'algu que espera que els seus gossos tambe la reconeguin! :-)

    m

  • Odissea atòmica[Ofensiu]
    Biel Martí | 23-05-2005

    Caram, pivot, caram... Tota una odissea made-in-pivotatomic això. Un relat tant acurat com no te n'he vist cap, i diferent, com diu el meu o meva comentarista anterior, a tota la resta que ningú diria que es teu si no ho afirmessis. Has llegit a Homer i t'ha embaucat, veig. Malgrat que és dens, ple de metàfores i de descripcions de sensacions, l'he llegit en menys de 12 minuts perquè m'ha encantat. M'atreviria a dir que és el millor que t'he llegit fins ara. S'oloren canvis en l'estil pivotenc? O és només una necessitat de fugida? Brillant, piv, en definitiva...

    Biel.

  • que diferent[Ofensiu]
    Pink Panther | 18-05-2005 | Valoració: 9

    Quin relat més diferent dels anteriors que t'havia llegit! Tot i que potser no és l'estil que més m'agrada, el de la descripció detallada que permet jugar amb el llenguatge, sovint poc habitual, és cert que està molt escrit. Trobes les paraules adequades per expressar, sentiments, sensacions, experiències,....el converteixes en un relat reflexiu i ple de melanconia i tristesa,i... saps? en alguns fragmentes estàs ben aprop de la poesia de la que afirmes ser-ne al.lèrgic.

  • El viatge[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 17-05-2005 | Valoració: 9

    I tant... és cert que el viatge es part del moment i no la finalitat d'arribar a un lloc, però també es cert que les responsabilitats son feixugues, i que deixar en rera la teva gent es una fugida, enfrontar i no abandonar... ja ho deien Ulisses com amb el cavall A Troia no enfronta si no que eludeix, la intel·ligència li permet ser covard, no enfrontar, i viure, viure el viatge i no l'arribada, perquè mentre arribes no t'has de plantejar la vida... només passa i qui dies passa anys empeny...

    Molt bo, tendre, suau, i melangiós. I al hora contundent instal·lant el dubte sobre el nostre futur i la forma de afrontar la vida. Ho sé... ara em diràs mirà no, jo només volia fer una confrontació al viatge mític. Sí, ho sé... però a sota és veu: la por a ser massa vell, la por al desconegut... la por a enfrontar la vida que ja no ens agrada, que s'ha tornat monòtona, i que amb 40 anys de sobta pots intentar canviar o fugir en un viatge etern vers una vida que ja no coneixes i que durant anys has enyorat però que ja no desitges...

    M'ha agradat molt... A la segona part ens apareix la imatge transgressora per una banda d'Ulisses que renuncia al poder per la llibertat, o que fuig de la obligació per la llibertat... es una bona reflexió.

    Per una altra banda aprofundeixes sobre el seu sentiment d'absurditat davant al que ha estat cercant i el compares amb Aquiles, a qui mai sembla importar el poder i que Ulisses se'n fotia. I la figura de Penèlope queda més perfilada, així com la de Telèmac, ara si podem percebre que no es només ell que no vol quedar-se si no que els demés ja tampoc el senten seu i el foragiten. Ens perfiles les experiències del seu viatge que li han omplert la mirada d'un nou esguard que abans no coneixia.

  • El camí és l'objectiu[Ofensiu]
    T. Cargol | 17-05-2005

    la meva mare que no ha llegit Homer ni sap qui és em va dir que per ella la vida no havia estat sinó viure les coses de cada dia, no hi ha res darrere del decorat.
    No ho diu Lluis Llach cantant Kavafis quan desitja "que el camí sigui llarg"?

  • Retrates...[Ofensiu]
    rnbonet | 17-05-2005 | Valoració: 10

    ...molt bé els canvis humans, fruit de l'experiència, la distància, els records que no són exactes, l'ambivalència de les relacions...
    La transformació del mites clàssics pot donar històries més humanes que aquelles què ens han "venut", perquè els herois són sempre semideus.
    I ho has adobat amb escenes quasi cinematogràfiques i amb un llenguatge correctíssim i molt escaient a la història contada.

Valoració mitja: 9.85

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

588 Comentaris

127660 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")