ITACA, ITACA.

La fulla baixa lentament riu avall com la perduda ala d’un àngel. Enrere ha deixat els colors verds de temps de joventut i maduresa. Ara un fosc color marron; mig de cafè, mig de tabac; enfosqueix les seves dues cares.

Primer va sorgir, amb prou feines, com un simple botó que va néixer arrelat a la branca del gran arbre, després es desenvolupà i va créixer una petita fulla de color verd clar. Així van passar els primers dies i va ser la primavera de dies daurats qui il•lumina la seva jove existència mentre com tendra fulla s’alimentava de la saba mare.

Més tard va fer-se més evident la seva presència i més obscur el seu color com una mostra del seu coratge, del seu tarannà valent i obert a tots els vents. Després el sol radiant de l’estiu va permetre que la fulla creixes i el seu mateix brot va modificar la seva gènesi i va créixer un germà petit però poderós, una nova branca del pare arbre. Mentre el germà branca va ser novell amb la seva presència va protegir-lo amorosament i va veure orgullosament com s’omplia de noves fulles amigues demostrant la força de la mare naturalesa.

Finalment els dies freds de la tardor van arribar com presagi del cru hivern. Va començar al mateix temps la tardor de l’època del any com la tardor del temps transcorregut de la seva vida. El mateix pare arbre i també el seu germà branca van constrènyer la seva activitat, la saba arribà menys i endurida, com reclosa dins les artèries del pare i del jove fill. Ambdós van endurir la seva fusta penetrats per la fredor de l’aire.

Un matí no poden resistir més la manca d’aliment i tampoc la fredor de la nit va desprendre’s del brot mort de la joventut i abandonant la branca mare, son pare arbre i son germà va ser arrossegat aire enllà. Com l’iniciï de l’apocalipsi, va voltar dansant un nou i desconegut ball acompanyat per la música de les trompetes de vent que udolant sonaven amb so paorós.

Finalment el vent amaina i rodolant en l’aire, fent com si fos una gràcil serpentina i donant giragonses va caure a terra on va trobar moltes companyes que com ella eren arrossegades per damunt la terra i el fang. Els seus colors, dels quals encara era ufanosa, malgrat haguessin perdut la verdor, s’havien esvaït i la negror maquillava la seva carn. Com ella, les altres companyes buscaven arrecerar-se entre les pedres, les soques i els brucs però, un cop i l’altre, el vent feia sonar les seves trompes i era arrencada de la terra i envoltada amb les altres rodolava, pujava i baixava, i poc a poc es malmetia part de la seva integritat essent vulnerada cada vegada més.

La gebrada al matí, un cert sol a migdia, encarcarava la seva pell i en cada instant era més lleugera fins que la darrere llevantada la va enlairar i va dur-la a l’aigua d’un torrent on entremig de petites ones, arrossegant-se entre pedres molles va fer camí vers un gran riu que embolcallant-la amb la seva freda aigua va portar-la lluny de tot allò que coneixia.

Els humans, malgrat el nostre orgull d’essers intel•ligents seguim un curs vital proper als altres fills de la mare naturalesa. El nostre patir és més intens a causa de les idees en què creixem i també perquè volem creurà en una vida eterna que no coneixem. Ambicions, odis, treballs, orgull i passions ens omplen la vida i enmig d’aquestes cabòries l’amor vers els propis i els altres salven de la negror la vida humana. L’amori l’amistat, agradables i senzilles paraules amb un significat gegantí ja què al mateix temps que recolza als demés acaronen el nostre cor i apaigaven la nostra ansietat.

Fins el darrer instant en que la llevantada final amb molts noms: la mort, la parca, la dama negra i altres, ens roba el darrer alè i portant-nos a la barca de Caront que ens acompanyarà a la platja d’Itaca, allà on viuen els esperits purs, del bons i dels dolents, perquè els humans sense cap desig ni ambició són finalment ànimes pures i netes. Iniciem aquest camí en el moment de néixer i hem de fer la singladura de la vida travessant tot el mar, aprenen molt del fracàs, menys del triomfs que hi ha cops que ens envilaneixen i ens carreguen de supèrbia, en fi creuar una vida plena de riscos i davallades. Per tant hem de ser prudents, paladejar els bon moments com si d’un agradable àpat es tractés, apartar les temptacions enganyoses i procurar que el nostre camí sigui llarg i plaent fins arribar, el més tard possible, a la platja final. Després ja només ens faltarà travessar l’estret de l’Estigia amb el nostre amic vell amic, el nostre i dels altres també, el darrer conductor.

Miquel Pujol Mur