Indomable

crec que m´he oblidat de clicar la valoració, i te la mereixes!

ser-ne el propietari, però almenys... intentem de ser-ne el seu llogater.
Visca l´amor!

Em vas dir ahir que tornés aviat... i fixa't com et faig cas, que torno avui mateix!

Torno i m'enfronto a aquest Sentiment Indomable per excel·lència, aquesta Emoció Ingovernable des dels començaments de la història, aquest Senyor Implacable que s'apodera de tot allò nostre, el Conqueridor Despietat, Invasor Indòmit, Mestre del dolor...
També Raó de Vida, Assignatura Pendent, Entusiasme Indòcil, Objectiu Etern, Desig Pendent, Motiu Immens, ...
No el podem canviar-ho, ni es pot pactar A M B ell, oi? Qui ho intenta, queda atrapat/da... Com jo mateixa de les teves precioses paraules!

T'envio una abraçada domesticada només a mitges,
Unaquimera

per aquesta magnífica composició. Em quedo amb:
"doncs tu no el tries
però és ell qui et vol".
Però aquest estat és tot l'amor, o n'hi ha un altre amb majúscula?

Exposes molt bé els teus pensaments i sentiments i m'agrada.

Joanalvol

Suposo que d'entrada ja sabem on aniràs a parar, però es fa divertida l'espera, i veure totes les coses que en pots dir. I suposo que podríem fer un poema col·lectiu i veure què podem afegir encara respecte dels perills de l'amor.
Però és cert que no cal oposar-hi resistència, per més perillosa que sigui la cosa: la vida no funcionaria sobre el planeta Terra sense l'amor, i per tant no queda més remei que jugar o bé desaparèixer, una opció força trista.

Respecte del final, l'Ausias March té un poema brutal que acaba dient (més o menys): tu ja saps i jo ja sé que d'amor es por morir.

És en aquest punt on no sé... La mort per amor és més aviat metafòrica, tret d'algun cas heroic i romàntic. En general, la gent mor més aviat per accident de trànsit, de càncer o per l'explosió d'una bomba fabricada als USA. Sí és veritat en canvi que la falta d'amor resulta entre tràgica i patètica. Com deia "La cabra mecánica": Es la falta de amor la que llena los bares.

I a alguns els fa fer bestieses que ens hauríem evitat si haguessin estat enamorats. El mateix Aznar, per exemple, si s'hagués enamorat durant el seu mandat hauria estat més dòcil, més tolerant i més afable.Llàstima que no s'enamorés de Bush o de Blair i no s'haguessin dedicat a follar a les Açores, enlloc de planificar un bombardeig. Ai, la falta d'amor...!

"Perquè si s'ha de morir,
que sigui d'amor."

Una encaixada!

A propòsit de "Indomable", m'has mantingut en suspens fins al final. Què serà alló que la Queca diu que no es pot dominar? I, naturalment, és l'amor. O és l'enamorament? Segons els antropòlegs, l'enamorament és un parany de la natura per a que dos éssers estiguin prou temps junts i procrein. Naturalment ,això avui en dia no té ja cap sentit, però així i tot, hauràs observat que és un procès químic que dura dos anys, dos mesos i dos dies. Ni un més ni un menys. De lo contrari no podríem resistir el pessilogeig que ens agafa quan el veiem, l'eufòria de veure-ho tot de color de rosa, les palometes a l'estòmac, les tonterietes que ens diem... Però la veritat és que és una llàstima que duri tan poc, perquè en aquest periode criem que "to er mundo e güeno", som més solidaris, riem més a gust i ens trobem a la glòria. Menys mal que després queda l'AMOR. Molts petons

Benvolguda, M'he tornat a llegir el teu poema, i no sé com vaig poder confondre l'amor amb la mort, ja que, en tot el poema el tractes amb l'adjectiu masculí (l'amor), i no amb el femení (la mort) i ho dius ben bé a l'acabament: "Perquè si s'ha de morir que sigui d'amor".
Una abraçada, M. Pilar

.. impossible de deixar-lo. Recorro a una vella cançó del vell amic meu -virtualment parlant- Miguel Ríos: "es imposible domarlo/ desconoce la amistad/ es un caballo en la sangre/ que te enganchará". Enganxa, vaja, com la droga a què es refereix la cançó. Fet i fet, és una droga. De les que produeixen addicció. I també és aliè a l'amistat: poc tenen a veure amants i amics. Oi que quan diem "siguem amics" li estem donant el comiat a l'amor?

El poema té un regust amarg de bell antuvi, reconeix amb saviesa les penalitats que comporta ...sempre? aquest estat d'alienació mental en la droga anomenada amor, però -bé, no ho podíem deixar d'esperar de tu!- acaba fent una aposta per caure-hi, de quatre potes, en el seu engany, en el seu magisteri, en el seu parany, si tu vols. I no puc estar més d'acord, és trist esquivar-lo com farien "els sensats": si cal morir, millor d'amor.

Una abraçada,
franz

que entra endins, escrit també des de dins, i que denota un amor fracassat per "indomable" com dius en el títol.
Una cosa el timó de la teva vida portal sempre tu, mai no el deixis anar.

J. Lluís Cusidó i Ciuraneta

Benvolguda Queca, Gràcies per la teva benvinguda i percepció davant dels meus escrits. Què més voldria jo que tenir el que tu dius: El talent d'escriure... per això cal escriure molt i molt i molt! (sincerament: no pretenc arribar a cap cim)
Jo sí que fa dies que et vaig descobrir, però no m'és gaire fàcil fer-te comentaris, perquè els teus escrits són molt alliçonadors..., en tots tens molta raó. Però això sí: cal fer-los-hi cas... pensar-hi, si més no, en el teves reflexions, i seguir-te en la saviesa, perquè crec que és això es el que es desprèn dels teus escrits.
Deus tenir un treball on hi veus moltes realitats humanes, en la teva biografia veig que treballes en una residència... I també una gran influència familiar (l'avi poeta).
En aquest últim "Indomable" (jo diria que és un poema endevinalla, doncs veig que cadascú hi percep coses diferents...); jo entenc que parles de la mateixa mort. És així? Si m'equivoco en alguna cosa, ja m'ho diràs.
El teu escrit "Viure és..." m'ha portat a cercar-ne un de meu, de fa uns anys... recordo que començava: "Viure, per a mi, és una recerca constant..." (quan el trobi, te'l enviaré).
Una forta abraçada, i mil i dos somriures.
M. Pilar

Relat molt descriptiu i bons perfils humans. M'agrada. I anoto una frase colpidora, que assumeixo: "No li cedeixis el timó de la teva vida".

No sé si tu també has tractat amb algun "capullo", però jo si. I t'asseguro que costa molt desfer-se'n, si és que mai s'aconsegueix :)

Un gran poema, molt de sentiment a darrera!

Petons!!

Què et puc dir amb aquest poema tan bonic sobre l'amor? Doncs, et diré dues cosetes: una, que m'ha agradat molt i l'altra que tu també ets increïble.
Encantada de passar pel teu raconet ple de vitalitat i bones lletres.
Una abraçada.
Mercè