Incan de Cent

Un relat de: Mena Guiga
A la llunyana terra de Cent que no arribava a mil la gent estava molt fotuda, fotudíssima: el cent era poc, l'energia interna de cadascú demanava més i, en no poder, emmalaltien. Com era possible que quan saltaven a corda (saltaven tant a corda!) no poguessin dir 'noranta-set, noranta-vuit, noranta-nou, cent...' i no poder passar d'aquí. No superaven aquell nombre de cap manera, els seus cervells no hi arribaven, independentment de les seves alçades que ni amb els braços estirats amunt amunt, les mans ben alçades o enfilats sobre rocs alts (únic element decoratiu al paisatge de Cent, entre herbam diverns que alguna vegada donava ínfimes floretes) ho intentessin també. No. El cent era el límit, l'aturador, la ràbia i la impotència, la corda llençada a terra, encara calenta, esperant seguir comptant.

El cent era poc, l'energia demanava més i, en no poder, emmalaltien.

Emmalaltien. Es tornaven a estones éssers que emanaven llum com les cuques de la nit, però sense la màgia de semblar fanalets de la nit de Sant Joan o de Sant Pere Prunes Regalades. Emmalaltien i cremaven des de dins com si tinguessin verament un gas que s'escapa. Eren el cent-u, el cent-dos, el cent-tres....i fins a mil, que els calia llibertat. I que eren volguts alhora que desconeguts.

Un dia qualsevol com ho eren tots un dels centenencs, Incan, que tenia certa herència ardida, aventurera i decidida, va reunir-los tots una estona en què no saltaven, abans de dinar.

-Ja n'hi ha prou de patiment i de claror estúpida que ens minva la vida i l'essència! Ens cal anar més enllà!

Si haguessin tingut esma aquella colla de tristois haurien cridat a l'uníson 'Visca!', però s'estimaven més no desarrelar la frustació o vés a saber si un tipus de mandra o de vergonya estranya. Els impediments reben tants de noms!

I Incan va marxar de Cent amb un sarró amb la corda de saltar i pa de matolls torrat a la pedra, l'aliment d'aquella terra.

I diuen els qui conten fets (de generació en generació) que Incan va arribar al Desert de les Punxes Xes. I que va mirar al Sol de cara perquè es sentia agosarat i no es va encegar. Aleshores va entendre el llenguatge dels cactus.

'Cada punxa és guaridora i val per un nombre més'.

Incan de Cent va comprendre que havia d'arrancar-les-hi, nou-centes per a cada centenenc.

Havia de menester una eina anomenada 'pinces', els cactus Xes li van aclarir. Però Incan no sabia pas què era, això. Estava cansat i es va adormir entre dunes sentint el fred de la nit en aquell indret on la temperatura canviava tan depressa. Les estrelles piscaven i lluïen i Incan es va concentrar per copsar què deien.

'Farem una nova constel·lació que et farà arribar a allò que et cal'.

Incan de Cent va seguir el camí rutilant dels astres celests, com en un somni. Avançava convençut i feliç.

Va veure en la llunyania quelcom que il·luminava un espai diferent i amb vegetació espectacular. Hi va anar de dret.

Era un oasi. Una dona de cabells rovellats i pell arrebregada carregada de collarets i braçalets, pedreria i anells de fantasia acaronava un camell moribund. Cantava dolçament per a la bèstia, la veu imantava. Incan se li va plantificar al davant.

Aquella dona plorava, el camell la mirava, ulls amb pestanyes encargolades i morros per a un darrer bes. Incan va ser testimoni del fet.

Tot seguit ella va distribuir espelmes en cercle al voltant del difunt mamífer.

Incan va sentir com li lliscaven les llàgrimes per primer cop en la seva vida.

Les flames fonien la cera, s'allargassaven com fantasmes eixelebrats. Es creaven ombres entre el silenci del dol i la recerca de consol.

Incan va abraçar la dona.

L'endemà ella li va entregar unes pinces. Les havia estat guardant molt de temps.



I diuen, deien, diran potser...els que contents conten fets que Incan de Cent va tornar a Cent amb les punxes i cadascú se les va clavar per poder saltar fins a mil i que amb el pas dels anys es va repetir la història i que els de la terra de Mil emmalaltien per no poder saltar al mil-i-ú; o es diu, es deia o es dirà que Incan de Cent es va quedar amb aquella velleta a l'oasi vivint del magnetisme de les espelmes i la calma que aporten, menja necessària per una existència quasi etèria; o s'ha dit, s'havia dit i s'haurà dit que Incan va ensompegar amb una serp ultraletal i que el seu cos exànime va corsecar-se i va deixar anar, en vesprejar, una llum especial, molt especial que encara pot ser vista en un punt determinat d'aquell desert: el punt Incan de Cent.







Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434547 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com