Impetuós i malalt

Aire clos, submergeix-me als abismes trencats de cada pètal esfondrat. Arrossega la pols la conversa àrida del malalt que perviu en la tenebra, company de mi. La meva ressaca d’histèries em clama. Engendro en substància agonitzant en partides d’escacs amb el mateix dimoni. Enllustro foc als inferns, em glaço la sang de trilladores de sang escomesa a cada port beneficiari de túmuls de borrasca. S’ultima la meva posició quadrada davant cada bandera, les maleeixo totes i em fa un bes la meva capcinada cap a un món d’oblits trencats, cada joia n’és la trampa. Baldament m’enfosqueixo en la longevitat que em marca el cor a sanglotades, l’univers ens estudia el radi, la comèdia, la por, la tragèdia. Maquinalment, apareixem com productes debastats per la nostra propia fúria innata. Em compadeixo, no tinc canya de pescar. Abruptament, em lliuro al camí de l’injustícia essent just, trepitjo cada tram de camí i només m’hi veig a mi, tediosament ensinistrat per un caos que corromp el meu cor. Ara els ulls que em miren són els meus, em maleeixo i reposo. Tots som víctimes de l’estadi de la propaganda que fa esclatar cada jorn, cada anada, que ens retorna.

Avui he sentit que jo no era jo, maníac de pedregoses forces externes.


Sergi Elias
02-01-13