I si un dia...?

No puc evitar pensar-hi cada matí que sona el despertador, quan vaig anxovat al vagó del metro, quan m’espremen sense pietat a la feina, quan l’exdona em reclama més diners per mantenir els fills, quan a final de mes no m’arriba ni per fer una cerveseta amb la colla, a la cua de l’administració de loteria. I si aquesta vegada toca?

Estic esgotat de treballar per pagar el lloguer d’un pis que comparteixo amb dos desconeguts, treballar per una família que ja no tinc, els nens han crescut i no em troben a faltar. El seu temps lliure el passen amb els seus amics, jo no tinc gaire cosa a oferir-los.

Somio amb el dia que pugui decidir a quina hora aixecar-me del llit , si surto al carrer o em quedo a casa mandrejant, amb qui em trobo, i on, sense pensar quan val el dinar i poder convidar a algú. Dedicar més temps als fills, emportar-me’ls de viatge, on vulguin sense mirar preu. Comprar-me una casa al camp, gaudir d’ella amb els fills, convidar els amics a costellades i remullar-nos a la piscina. Poder tornar-los tants favors que m’han arribat a fer. Quan he necessitat algú amb qui parlar ells sempre hi han estat. Els convidaria a venir els caps de setmana, o a passar els estius a casa, junts com quan érem petits al càmping. Compraria bicicletes i equipaments nous a tota la colla, per poder sortir plegats i en condicions cada diumenge. Ha arribat el moment de viure per a un mateix i gaudir de la vida.

En tot això pensava jo quan un amics de la colla m’ha portat un dècim de loteria. Ens n’ha regalat un a cadascun, diu que es un número màgic i que ens donarà sort a tots.

Us explico això perquè ara em trobo amb la colla, fent un descans a un bar a Vallvidrera, tot pujant Collserola. Encara que sigui només una estoneta, veurem el sorteig que hauria de canviar-nos la vida. I no us podeu imaginar com se m’ha accelerat el cor i tot el que m’ha passat pel cap quan he vist desfilar per la pantalla: “El 3, el 5, el 9, el 5...”