I per què?

Bill Kid és un famosíssim pediatre nord-americà, conegut arreu pel seu “Com aconseguir que el teu fill tasti finalment la verdura”, convertit en un best seller quan els pares van adonar-se que les fulles arrencades del llibre eren un material perfecte per a fer uns avions de paper amb una aerodinàmica tan extraordinària que el seu vol prolongat deixava els nens embadocats el punt just per entaforar-los la cullereta del puré d’espinacs (els pares, no obstant, no van confessar mai que, acte seguit, el nen bufó l’escopia a una velocitat de reactor supersònic). Com és natural, els homenatges de més d’una associació professional del ram, la signatura del llibre davant de cues llarguíssimes de mares aduladores i un compte corrent més que sanejat, han convertit el senyor Kid en un paio tan cregut, vanitós i arrogant que hi ha qui afirma que, malgrat no saber llegir, els nens petits vomiten la patata amb mongeta trinxada només de veure llurs progenitors asseguts al davant de la trona amb el llibre de marres obert a una mà, la cullereta a l’altra i el plat de teca al mig.
Aquest reconeixement social no l’eximeix, tot s’ha de dir, d’exercir d’avi que ha de recollir el seu nét a la sortida de les activitats extraescolars. Fer de cangur per una estona formaria part d’una rutina si no fos que, casualment avui, l’avi Kid s’estrena en la que per a ell suposa una flamant faceta familiar.
- Miquelet, com ha anat la natació? Ja saps que aquest esport et modela el cos de la manera més proporcionada possible perquè treballes de manera harmoniosa un munt de muscles? – li etziba així que veu sortir el seu nét del vestuari.
- Aleshores, si el nedar és tan bo per al cos, com és que les balenes tenen la figura que tenen? – respon el nét amb una candidesa que contagia amor i recel alhora.
L’avi ha quedat mut, que no troba una sortida airosa a aquesta pregunta capciosa. Només li ve al cap el record d’una companya de classe a qui el mot “la balena lirona” li era escaient pel mateix motiu que addueix el seu nét.
- Ara sí que m’has mort, que no ho sé del cert. Va, puja al cotxe que berenaràs a casa teva el millor pa torrat amb mantega de nous que hagis tastat mai – i així que tanca la porta del darrera, s’asseu al volant amb un punt de capficament d’etiologia inconfessable: el per què de les proporcions físiques dels cetacis.
Els pares del nen tornaran després de sopar amb uns amics, no gaire tard perquè saben que el iaio ja no aguanta molta estona de vetlla i es posa a pesar figues a les primeres de canvi. És clar que això depèn dels estímuls que un rebi durant el vespre, que potser són suficients com per a no aclucar l’ull en tota la nit.
- Avi, m’expliques aquest còmic d’en Tarzan? M’agrada molt quan el pare es posa a esgaripar com les mones! – i li obre el llibre per una pàgina qualsevol.
- I tant, ja hi pots comptar! Mira, aquest ja saps qui és, oi? – i assenyala el protagonista dels dibuixos.
- És ell! Avi, tu saps per què en Tarzan no té barba? – li deixa anar com aquell que no vol la cosa.
L’avi tarda uns segons a respondre, encara sota els efectes de la bomba de profunditat que suposa la pregunta, però de cap manera queda convençut amb la hipòtesi que comparteix.
- Suposo que perquè el dibuixant se’n deuria oblidar, no et sembla? – i creu, incaut, que així la criatura callarà.
- Molt bé, però avi, si nosaltres venim de les mones, com és que encara hi ha mones?
Recoi de vailet, que no s’esperava aquest segon cop de boxa mental directe al cervell, que ha quedat intel•lectualment noquejat. Com que no troba una resposta convincent, decideix llençar la tovallola i fugir d’estudi.
- Miquelet, i si et llegeixo un tros d’aventura d’en Superman? Què et sembla?
L’infant no s’ho fa dir dues vegades, agafa el nou tebeo d’una revolada i ja li planta a la falda del seu mentor, que no ha tingut temps ni de plegar l’altre.
- M’encanta en Superman! És tan valent! – fa entusiasmat.
El reverenciat pediatre tria una historieta qualsevol i ja assenyala el moment en què en Clark Kent es desfà de l’americana i s’obre la camisa per a descobrir el seu vestit blaugrana amb la essa daurada al pit. Encara no té temps d’encetar el guió que sent una veueta que li demana:
- Avi, tu saps per què en Superman atura les bales amb el pit però s’ajup quan li llencen una pistola?
Efectivament, a la vinyeta seleccionada pel nen es veu a l’heroi que treu pit mentre el disparen, amb els projectils rebotant contra el seu cos, però que acota el cap de sobte en una altra més enllà, quan està a punt de rebre l’impacte d’una arma. Astorat per la troballa del seu nét, una incoherència ridícula, tira pel dret (o sigui, plega veles) i avisa:
- Bé, Miquelet, se’ns ha fet tard i és hora que agafis el son, que quan arribin els teus pares no vull que vegin que encara estàs fent el tronera – diu mentre espera una resposta aguda donada la tònica de la vetllada.
- Ja em toca anar-me’n a dormir? Però si estic ben desvetllat! – l’esperat inici d’una anunciada rebequeria?
- Va, no rondinis, que mentre dorms el teu cervell fa dissabte i endreça tota la informació que ha arribat al teu caparró, una feina essencial per estar ben a punt quan encetis un nou dia!
- Que no vull, que és massa d’hora per anar a fer nones! – remuga el vailet.
- Que no creus el que et dic? El teu avi sap moltes coses dels nens, suposo que els teus pares ja t’ho deuen haver dit, oi? Doncs fes-me cas i bona nit – no pot estar-se de faronejar.
- Bé, et faré cas, però sàpigues que tots els grans sou iguals. Oi que si et dic que hi ha quatre bilions d’estrelles a l’univers em creuràs, i en canvi hauràs de comprovar sempre que la pintura del dibuix encara no està seca malgrat que t’ho juri cent vegades? Quina colla de torrafaves! – i enfila escales amunt amb posat de mala gana.
Quan el so del clauer al pany indica que els pares acaben d’arribar, així que s’acosten a en Bill, aquest els engega:
- Benvolguda filla, oi que no saps per què els bancs apliquen un càrrec als comptes que queden al descobert si ja saben que no hi ha fons? I tu, apreciat gendre, t’has preguntat mai per què només hi ha acudits sobre les sogres i no sobre els sogres? Oi que no sabeu per què tenim la impressió de què no hi ha cap dia a l’any que no facin rebaixes de matalassos? Que coneixeu cap de les respostes? Doncs jo tampoc, apa, bona nit! – i passa entre ells dos a tota pastilla, que no han tingut temps ni de saludar-lo, ni de respondre, que l’emprenyada que en Bill duu a sobre transgredeix les més bàsiques normes d’educació. Només de pensar que el seu nét explicarà als companys de classe que el seu avi tan famós és un zero a l’esquerra quan es tracta de contestar preguntes tan evidents, es voldria morir de vergonya.

Lluís Pagès