I amb ella arribà l'escàndol

L'entrevista que Mònica Terribas, periodista i directora de TV3 va realitzar al president de la Generalitat, José Montilla no passarà a la història per les revelacions i manifestacions espontànies del màxim dirigent català. L'atenció informativa es va dirigir pocs dies després cap a les explosives declaracions contra l'entrevistadora, que va publicar en el Facebook Miguel Àngel Martín, gerent de l'Institut Català del Taxi, entre d'altres càrrecs. M'estalvio de repetir el qualificatiu que va utilitzar aquest senyor per ser conegut per tothom a hores d'ara, una expressió que, curiosament, només s'aplica a les dones. Encara que, amb posterioritat, va demanar disculpes és evident que el malestar dins el P.S.C. era notori doncs , sense anar tan lluny en les seves desqualificacions, alts càrrecs socialistes varen comparar l'entrevista amb un interrogatori.

El president però, va seguir el guió previst, sense sortir-se de les postures oficials que han adoptat tan ell com els diferents consellers (inclòs el "rebel" Maragall) enfront dels diferents temes, tots ells de rellevància contrastada, que es varen desgranar. Les nevades, l'incendi d'Horta de Sant Joan, la possible dimissió de Joan Saura que la Terribas va plantejar de diferent manera (amb ressonàncies bíbliques) per tres vegades i tres vegades el president va sortir per la tangent...Montilla va presentar la seva imatge habitual: anodina, gris, somnífera. No és cap secret que no té gens de carisma i per descomptat, capacitat per il·lusionar a la gent.

Cada periodista té el seu estil però hi ha una dita molt popular que assegura que s'agafen més mosques amb mel que amb vinagre. Quan l'entrevistador es mostra agressiu, l'entrevistat es posa a la defensiva. El polític té una habilitat extraordinària per cenyir-se al guió, al missatge que vol transmetre i domina l'escenari a on les paraules, els matisos, els silencis i les pauses tenen una gran importància. Quan se l'assetja se li facilita la feina: es tanca en banda i va repetint les mateixes tesis dogmàtiques de sempre. Hauria estat molt millor entrar en un diàleg còmode per a tots dos, invitar al president a que es relaxés i s'expliqués amb tranquil·litat, deixar-lo parlar i només intervenir per subratllar les contradiccions (Tothom sap que les millors declaracions es fan a micròfon tancat) És evident que aquesta estratègia no hagués garantit un resultat espectacular però potser, entre tant dogmatisme i paraules buides de contingut, s'hagués aprofitat alguna frase per escriure en lletres ben grosses un bon titular.