Humorada

El puntet lluminós de color verd dibuixa una recta horitzontal a la pantalla del monitor. Pics sobtats a intervals regulars trenquen aquesta monotonia, com si petits ensurts premeditadament espaiats provoquessin singlots a la línia base. La gràfica resultant és el present de la vida d’en Manel, que penja d’un fil: ha patit un infart, qui sap si pels infinits caliquenyos consumits fins que la burilla quasi li cremava els llavis, que amb la darrera pipada d’un encenia el següent. Abatut però conscient, enyora quan ajudava a disposar els taulers del torneig social d’escacs, a arrenglerar les cadires, a situar en un lloc prominent els trofeus que es lliurarien als vencedors, a comptar les planelles i els bolígrafs, ben afilerats a la dreta de les peces, com els rellotges, comprovats un per un, mentre obeïa qualsevol indicació dels àrbitres de l’esdeveniment més entranyable de l’any. Ho enyora tant, que no se’n sap avenir que una fallada del seu organisme l’obligui a guardar repòs en unes dates tan significatives per a ell, quan més actiu se sentia al servei del club. Sense parents directes, l’amistat dels aficionats de l’entitat, coneguts i amics de fa tants anys, és l’única espurna que l’ajuda a combatre una soledat crònica, la sola escalfor que fon la fredor glaçada d’un viure solitari.
No comparteix amb ningú l’habitació de l’hospital, i està esporuguit perquè ell no ho havia estat mai, de malalt. Tampoc, del seu record, havia fallat mai al social. Es troba tan fora de lloc, que li passen pel cap temptacions temeràries d’arrabassar-se tot el reguitzell de cables i ventoses que duu al pit i sortir corrents per arribar a temps a la primera ronda, l’únic medicament que el guarirà veritablement. De la bossa que penja del capçal del llit s’escola lentament la medicina que li arribarà a la vena, però no a l’ànima, la qual no s’alimenta dels gota a gota, sinó de les encaixades i abraçades dels socis del club, felicitant-lo per l’excel•lent organització, un any més.
L’ofegament existencial que l’atenalla es veu alleugerit quan apareix per la porta en Xesco, l’inseparable col•laborador en els aspectes més prosaics, és a dir, totes aquelles coses invisibles que ningú té present, que ningú troba a faltar, però que sense les quals no fora possible el funcionament d’un col•lectiu com és el club: obrir i tancar quan toca, estar al cas del manteniment general, de la neteja, etc.... Sense dir res, en Xesco somriu mentre s’acosta al llit.
- Com anem? No fas pas mala cara! – li diu sense allargar-li la mà, que les duu ocupades sostenint un tauler imanat amb una posició al capdamunt.
- I és clar, que a la cara no m’hi passa res! És el motor el que fa el burro, que ja començo a fer catúfols – respon rondinant - Què duus a les mans?
- Un regal, ja veuràs – li respon enigmàticament el seu amic.
- No calia, que l’únic regal que desitjo és ajudar al social, que no hi havia fallat mai, quina ràbia! – i fa esforços per retenir la llàgrima a punt de sobreeixir de l’ull.
- Tots et trobem a faltar, però ara no hi pensis, que només sóc el missatger d’un grapat de socis que m’han dit que et fes arribar aquest problema – i li acosta el tauler.
En Manel no és cap expert en els escacs, però a força de veure un munt de combinacions meravelloses, li ha agafat per resoldre problemes, desenvolupant un sisè sentit en encertar amb la solució. Quan en Xesco li ensenya la posició inicial, amb les blanques disposades segons Rg1, Dh1, Tb7, Tf5, Cc2, Cf3, Aa8, Ae5, c3, f6, h4 i les negres amb Rd5, Dc5, Ta1, Tg8, Ce3, Cg6, Aa7, Ad1, a5, d3, d6, d7, h5, en Manel no tarda gens a moure:
- 1.c4+ És el moviment al que se te’n van els dits, perquè si 1. ... Rxc4 2.Cd2 mat, o bé si 1. ... Rc6 2.Cfd4 mat. Hi ha d’altres opcions de fer escac al rei negre amb tanta descoberta velada, però no menen a un desenllaç tan ràpid – sentencia d’una tirada, la mirada fixa en les peces com si estigués sota els efectes d’un encanteri.
- Molt bé! Aleshores les negres poden jugar 1. ... Cxc4+, que també elles tenen dret a amenaçar el rei de l’oponent, i ho fan amb un perillós escac a la descoberta – li fa veure en Xesco - encara que potser per poca estona, que se li escapa el riure.
- 2.Ad4+ és una alternativa que paga amb la mateixa moneda, descobrint l’acció de la torre blanca a f5, tot i que la resposta negra tampoc és manca: 2. ... Cge5+ i ara és la torre negra a g8 la que té alguna cosa a dir. Caram, la cosa s’està posant interessant! – En Manel sembla transportat a la sala del club on tenen lloc les partides, ja no es recorda que es troba en una asèptica habitació que vetlla per la seva salut.
- Segueix el ball de bastons amb 3.Cg5+, fent acte de presència la dama blanca des del seu ostracisme. Que tremoli l’enemic! – anima Xesco en veure que el malalt es revifa.
- Però les negres no s’acoquinen i juguen 3. ... Af3+ fent participar la seva torre d’a1, que semblava una simple espectadora de la cruenta batalla – assenyala en Manel amb encert, engrescat pel seguit d’escacs que sembla no tenir fi.
- Després de 4.Tb1+ nova descoberta de l’alfil d’a8, quin deliri! – remarca el visitant.
- Sí, però amb 4. ...Txa8, finalment 5.Dxf3 mat i s’abaixa el teló. Mai no havia vist tantes escacs seguits, quina passada de problema! – i a en Manel se’l veu feliç, sense poder aturar-se d’analitzar. – Espera, repassem-ho amb deteniment; una variant de les batusses és la que tapa amb el cavall enlloc de fer-ho amb l’alfil a la segona jugada,: 1.c4+ Cxc4+ 2.Cfd4+ Af3+ 3.Tb1+ Dc6 4.Dxf3+ Rc5 5.Ce6+ dxe6 6.Dxc6 mat, per tant el resultat final és igualment favorable a les blanques. Sembla que el problema no fa aigües per cap banda... – diu assenyadament, remirant-se la posició buscant-hi la jugada que tirés per terra aquesta fantasia de problema.
- Prendre el peó de c4 amb la dama no estalvia l’agonia negra: 1.c4+ Dxc4 2.Tb5+ Re6 3.Cg5+ Rxf5 4.Ae4+ Dxe4 5.Dxe4 mat – remata en Xesco – No és tan vistós, però és igualment efectiu.
- I com podríem anunciar el problema, “blanques juguen i guanyen d’infart”? Molt adient tal i com em trobo, no? – i es posa a riure com un nen.
- Home, Manel, jo crec que podríem batejar-lo millor com “blanques guanyen jugant al ping-pong”, que cada moviment amb escac recorda els temibles cops de raqueta que entoma cada jugador a cada banda de la taula, oi que sí? – i fàcilment contagia el riure.
Les rialles han ressonat massa enllà de l’habitació, que l’infermera treu el cap per la porta amb cara de pomes agres:
- Ho sento, el pacient necessita repòs, hauria de deixar-lo descansar una estona... – i roman dempeus a la porta, assegurant-se que l’ordre s’acomplirà fil per randa. A punt de creuar-la, en Xesco es gira per acomiadar-se, però en Manel se li avança:
- Caram, Xesco, he passat una estona fantàstica! Digues als qui t’envien que els ho agraeixo molt; no en teniu cap més? – i respira fondo, que l’excitació no és recomanable en aquest tipus de malalts.
Aquella mateixa tarda, quan semblava que l’ànim d’en Manel havia assolit un màxim d’ençà de l’infart, el seu cor no va resistir una segona sotragada i va deixar orfe el club que li havia fet de llar. En un estat de consternació general, els membres de l’entitat van decidir per unanimitat de dedicar-li el social d’aquell any, amb la bona pensada de reproduir a la portada del butlletí del torneig el darrer problema d’escacs que tant li havia agradat de resoldre mentre va estar ingressat. Un petit homenatge ben justificat, malgrat que arribés massa tard. Perquè hi ha persones que són com la salut, que no les valorem prou fins que, malauradament, es fan absents.

llpages

Dedicat a tots els Manels dels clubs d’escacs, amb tot el reconeixement. Si aquesta composició (B5r1/bR1p4/3p1Pn1/p1qkBR1p/7P/2PpnN2/2N5/r2b2KQ w - - 0 1) us ha fet somriure, agraïu-ho a A.J. Fink, de San Francisco, qui la publicà a la página 159 del número de juliol-agost de 1915 de l’American Chess Bulletin.