Hoplides, l’hemeròdrom

Havíem tingut sort de néixer sense cap defecte físic, formosos i robustos. O això crèiem. De moment, ens havíem alliberat del Taíget i d’una mort segura. Mes, aquesta sort havia esdevingut una fal·làcia molt cruel. Aviat ens separaren de la mare, que, per cert, tenia vedat que ens mimés amb qualsevol caprici i tenia imposat que ens acostumés a estar sols i a superar la por a l’obscuritat i a les inclemències del temps.
Amb set anys ens aquarteraren en barracons sense cap comoditat. Si bé ens ensenyaren a llegir i escriure -el justet-, el que més interessava als magistrats era la nostra fortalesa física mitjançant la lluita i l’atletisme mentre ens ensinistràvem en el maneig de les armes. I, per damunt de tot, la disciplina i l’obediència. L’objectiu era aconseguir guerrers ferms i fidels encara que haguéssim de passar gana, sofrir assots i càstigs corporals.

Essent ja un efebus, vaig participar amb èxit en diverses curses olímpiques, tant nu com vestit d’hoplita. Aquest fet va provocar que els arconts atenesos m’oferissin el càrrec d’hemeròdrom de pau i de guerra. Val a dir que vaig ser rebut com un heroi en la meua nova ciutat i, com un traïdor, el dia que vaig tornar a Esparta en missió oficial per sol·licitar la seua col·laboració en la guerra contra els perses, l’enemic comú.

I mentrestant esdevingueren la batalla i la victòria crucials a la plana de Marató. Fou en aquell moment que l’estratega principal m’ordenà que corregués d’una tirada fins a Atenes per donar la notícia a la ciutat i així evitar que les dones i els seus fills se suïcidessin temoroses de l’esclavitud que de ben segur els imposaria l’enemic.
Malferit i carregat amb les armes vaig poder arribar a temps i, exhaust i a punt de caure fulminat, vaig cridar amb totes les meues forces, Νενικήκαμεν Νενικήκαμεν, Νενικήκαμεν…!!!