Ho prefereixo

Sóc un llop a la recerca de l'or, de l'odi. Busco interminablement quelcom per devorar amb satisfacció, per després córrer cap a la següent presa. M'encanta devorar. Així disfruto. Ho devoraria tot: éssers humans, galàxies, arbres. I més enllà de tot això em trobo en l'estat sublim: vaig perdre la patètica innocència humana. Flors de sang. Són meves. Les trec pel cul. Me la sua tot. Sóc una ànima sense direcció enmig de l'espai. No sóc educat. No em val l'educació. La condemno. Em vesteixo de merda i tothom s'allunya de mi, i jo, content. Els sons i els sorolls... la física i la química... l'art... no ho exploro. També ho condemno. Faig una guerra. Sóc al cim de la muntanya més alta, empunyant l'espasa sagrada de la mort. Sóc tint transparent. No sóc punk ni heavy. Renego de tot. Toco la guitarra i la música és una broma. M'alço per dir que em piquen els collons... que em piquen molt... encara que al món no li importi. Sóc el soldat de la hipocresia. Estic en contra de tot, i em diverteixo. Ho entén algú? No. Només ho entenc jo. L'ordre de que es composa el món ha de ser derrumbat. O què pretenem? Otorgar, otorgar i otorgar... per a ser així d'infeliços? Mancats d'il.lusions correm amb llàgrimes a l'estómac. Si, prefereixo ser el llop.