Ho hem de deixar

- Ho hem de deixar - et dic amb tota la cruesa que revesteix la frase però també amb la indiferència pròpia del que ha pensat molt bé el que dirà exactament en aquest moment, amb la serenitat que em donen les llargues estones dedicades a reflexionar sobre aquest afer, davant d'una situació que s'ha allargat molt més del que al principi m'esperava - Sí, ho hem de deixar. Això fa molt temps que dura - et repeteixo veient la teva cara de sorpresa i incredulitat que m'interroga amb aquests ulls sempre escrutadors - No em diràs que t'ha vingut de nou, que no t'ho imaginaves, amb el comportament que he tingut aquestes darreres setmanes...

Ens veiem cada dimecres a dos quarts de sis de la tarda en un pis de l'eixample, just quan la meva dona va a buscar les criatures al col·legi i les deixa en el gimnàs a on fan karate. Després se'n va a la piscina: el metge li va recomanar que nadés pels problemes que té a l'esquena.

- N'estàs completament segur? - Intentes guanyar temps, com un nàufrag que s'agafa a qualsevol cosa que suri.

- Totalment - contesto convençut i m'adono que no puc ésser contundent sense ferir els teus sentiments, tot i que he pres una decisió que no es pot ajornar més ni embolcallar amb paraules balsàmiques - I a més...és molt perillós. La Sílvia ja ha trucat alguna vegada a l'oficina per qualsevol bestiesa. Per sort, ja tinc dit als meus companys de feina que li contestin que he anat a visitar algun client. Però al final sospitarà...

- Així...no li has dit res de tot això...?

- No. És curiós. Ella viu en la ignorància i en canvi, al despatx tothom n'està assabentat. Crec que ha estat millor d'aquesta manera. Ella podria comprendre una trobada esporàdica però cinc mesos seguits...Ara ja no hi haurà motiu de preocupació. Avui ens acomiadem.

- Veig que estàs molt segur de tu mateix. Pot ésser sí que serà millor que deixem de veure'ns - I mentre te m'acostes noto una lluïssor en els teus ulls, que em somou a mi també, tot i la fermesa, la inamovibilitat de la meva decisió. Com tantes altres vegades, experimento la caiguda del castell de cartes, aquella trencadissa de cosa fràgil que sento en un lloc indefinit del meu tòrax cada vegada que es tanca una etapa de la meva vida.

Com si fos un dia més, repetim el ritual de la separació. Però aquesta vegada serà per sempre. No ens tornarem a trobar en aquesta habitació on cada dimecres descarrego les tensions, a on oblido les meves pors, m'expresso lliurement i em trobo a mi mateix.

- Adéu - Em dius - Que tinguis molta sort.

- Igualment. Que et vagi molt bé

Paraules protocol·làries, gestos apresos, rutinaris. En aquest moment en el que les nostres vides deixen de creuar-se un dia a la setmana, no ens ve al cap dir res solemne o lapidari i repetim les velles fórmules de sempre.

M'obres la porta i surto al carrer. Faig unes passes i t'acomiado amb la mà. Em correspons i tanques de cop. Miro amb tristesa per darrera vegada la placa de color daurat: Dr. Ferran Amigó. Psiquiatra.