HO HE FET PER LA PIRULLA

Irene sempre havia sigut un xic somiadora, malgrat que en el seu treball, una asseguradora, no li permetien gaires luxes sempre deia a tothom: - Quan em jubili aniré a viure a la muntanya i adoptaré un gos.

Eus aquí que als seus quaranta anys treballats es jubila. Els companys li varen regalar un rellotge que ella es va prometre no portar-lo mai per lleig, gros i de mal gust.
Ella somrient va dir mentres li queien unes llagrimetes:
- Que bonic, quin detall més preciós, és "super"!

Una paraula que feia servir per quedar bé, i dins seu sentia com una mena de pena i indignació. Li haurien agradat molt més unes flors.

Irene qui no la coneix li posa deu quilos més i deu anys menys. Li diuen està conservada, això li sol dir la seva germana.
-Ella pensa en llaunes de sardines i tonyina, i no diu res.

Irene és soltera i sols té la seva germana vídua i el pàmfil del seu nebot.

L'endemà al matí de la seva jubilació visita una gossera. Demana el gos que ningú no vol, té bons sentiments.

L'animaló que va sortir agafat d'una corretja amb ella, era la cosa més lletja vista mai; grassa, amb un ull de color negre i un altre de blau, potes curtes i cap raça reconeguda. Amb unes dents que sobresortien del musell, però, en veure la Irene va caure rendida als seus peus. L'anomena Pirulla, ja que es una gossa.

Amb la gossa carregada al cotxe s'encaminà a la Cerdanya. Allà després de rebuscar va trobar una caseta en un poblet deixat de la mà de Déu ideal per ella i la Pirulla.

En assabentar-se de què volia traslladar-se al poblet, la seva germana i nebot li recriminaren de valent, però ella no es deixa convèncer, sols posa per llogar el pis, no fos cas que algun dia hagués de retornar a l'Hospitalet.

A tothom qui li preguntava per què vivia allà, els contestava: - Ho he fet per la Pirulla, un gos no es pot tenir en un pis esquifit.

Dins seu una veu li deia que ho havia fet per complir el seu somni i per deixar enrere la família.

Quin descans, això és vida.