GUSPIRES D’ESPERANÇA

Un relat de: MariaM
En aquest instant em sento especialment contenta; la mena d’instants plens que ens cal aprofitar, perquè, no és justament això la vida? De sobte, he sentit com es disparava la llum del flaix, com feia dies que no passava; en fa uns quants que no escric i m’ha arribat l’empenta. Encara no sé com ho diré, però, sí de què parlaré. És el meu desastrós i poc convencional estil, ho saben els que, malgrat tot, em segueixen i ja n’estan avesats.
Fa unes quatre setmanes, vaig rebre una trucada inesperada. Una cita amb tots els ets i uts. Per bé que el tema em causà un cert neguit, vaig acceptar sense pensar-m’hi gaire.
Reconec que va sortir força bé. El lloc de la trobada era espaiós i la organització i execució, perfectes. No vaig dubtar, doncs, en acceptar una segona cita; aquesta, just, per avui. Ja n’he tornat.
He estat observant-me sobre com em sentia; pensant, també, amb com n’era d’envejada per les amigues amb qui n’he parlat, que m’han vingut les ganes de compartir aquests instants.
A la primera cita hi acudia amb un cert recel; suposo que el que ens provoca fer un salt al desconegut, i les conseqüències que se’n poden derivar. Ni físicament, ni emocional, vaig sentir gran cosa. Recordo haver estat molt pendent de les meves reaccions, m’escoltava força i prou.
Avui, hi he arribat massa d’hora i he anat a fer un trencat amb sacarina. Mentre, observava les parelles del meu voltant, de ben segur que anàvem al mateix lloc, per bé que eren diferents. És el que té anar amb parella o sense. Jo em sentia millor, n’estic certa. No ho dic per presumir, tan sols per constatar el què i el com em sento, quan estic bé. I és per la qual cosa que he volgut compartir.
Em sento tranquil·la i solidària i amb ganes d’abraçar. D’abraçar com abans; abraçades estretes i lliures. Ara ho puc fer; sense demanar-ho, ni haver donat cap pas, m’han vacunat. No m’havia vacunat mai, llevat de quan era bebè, suposo, i en ocasió d’algun dels viatges a l’estranger, però, ara, n’estic contenta, tot i ser-ne rebeca.
Ara, que n’és el mono tema, i pel que diuen i diuen, veig i escolto, em sento privilegiada, també, per aquesta circumstància.
Sé que aquest no és un relat convencional; és un mos de la meva pròpia història, però, és positiu; res a veure amb tantes i sovintejades imatges i de notícies tristes com ens arriben d’arreu.
Una guspira d’esperança per a tots, i “perdoneu les molèsties”

Comentaris

  • La vacunació[Ofensiu]
    MariaM | 10-04-2021

    Estava tan contenta que vaig fer un striptís.
    Cent vegades gràcies!!
    Una abraçada
    MariaM

  • Moltes gràcies[Ofensiu]
    MariaM | 10-04-2021

    Es veritat Neus, i em sentia tan agraïda que no em vaig poder estar de compartir-ho.
    Gràcies a tu per llegir-me.
    MariaM

  • Gràcies![Ofensiu]
    MariaM | 10-04-2021

    Mentre provoqui la reacció sigui positiva, ja em dono per satisfeta.
    Que per a molts somriures.
    MariaM

  • La vacunació [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 26-03-2021 | Valoració: 10

    Un relat molt íntim, que expresses els teus sentits i les teues vivències. Ja t'han vacunat i et sents així, contenta. Avançant en la vida... amb aqestes paraules teues.
    M'ha agradat, MariaM
    Saluts i una abraçada...
    Si haguera un 100, te l'haguera posat!!

  • Moltes gràcies[Ofensiu]
    Neus Marín Cupull | 24-03-2021 | Valoració: 10

    Gràcies per compartir aquest relat amb tots nosaltres. És ben cert, s'agraeix una mica d'optimisme. I no sé si és ficció el que expliques o veritat, però en cas que sigui veritat. Felicitats, ja tens el granet de sorra per sobreviure i combatre aquests nous temps que estem vivint.
    Gràcies,
    Neus

  • Gràcies![Ofensiu]
    Iona | 21-03-2021

    Això del trencat amb sacarina m'ha robat un somriure.

  • Gràcies![Ofensiu]
    Iona | 21-03-2021

    Això del trencat amb sacarina m'ha robat un somriure.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: