Cercador
Grafits del tercer origen.
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Viquipèdia.- Grafit (art):
Un grafit [...] és un missatge escrit o una imatge pintada, o una barreja d'ambdues, generalment emprant pots de pintura amb aerosol i sobre un lloc visible pels vianants, com ara panys de paret, tanques, portes, persianes, monuments, edificis mig enrunats, etc. [...] Pot tenir una motivació de protesta política o social, especialment quan l'utilitzen moviments de joves. També n'hi ha que tenen motivacions artístiques, o simplement d'afirmació personal, com en el cas de les firmes pintades de manera repetida. [...]"
Parafrasejant Manuel de Pedrolo, denominaré "grafits del tercer origen" als citats en tercer i darrer lloc (n'hi ha que tenen motivacions simplement d'afirmació personal, com en el cas de les firmes pintades de manera repetida), i "grafiters del tercer origen" als seus autors, cosa que, encara que no s'ho mereixin, queda més fina que titllar-los directament de descerebrats. No tenint cap altre recurs d'afirmació personal, estampen repetidament la seva empremta per marcar territori, com fan els gossos administrant estratègicament la pixera. Atribuir-los certa rebel·lia antisistema és fer-los un favor immerescut.
Els grafits del tercer origen havien adquirit una dimensió urbana tal que es va considerar inajornable la seva erradicació, però va costar de trobar un procediment eficaç. Les comunitats de propietaris afectades no eren partidàries dels productes antigrafit que evitaven l'adherència de les pintades, perquè després calia netejar-les i decidir qui havia de fer-ho sempre duia problemes. Instal·lar càmeres de videovigilància en nombre suficient per cobrir tots els carrers era econòmicament inviable a més de poc útil, atès que els grafiters actuaven de nit i amb la cara tapada. Es va promulgar un decret perquè els establiments que venien pots de pintura en aerosol portessin un registre amb les dades dels compradors, però va ser impugnat per lesionar la llibertat de mercat i el dret a la intimitat; de tota manera, si hagués tirat endavant hauria estat paper mullat perquè res no hauria impedit als destinataris delegar la compra en algun amic, diferent cada vegada.
Fins que els tècnics de l'Ajuntament van trobar una solució que semblava definitiva: en tots els edificis de nova planta, les façanes a la via pública, incloent-hi les portes metàliques dels baixos comercials o d'accés a pàrquings, haurien d'incorporar l'anomenat "prepintat dissuasiu" fins a l'alçada de dos metres sobre la rasant. En veure que que la mesura funcionava, molts edificis més antics la van adoptar voluntàriament.
Exposat grollerament, el prepintat dissuasiu consistia a embrutar integralment les parets abans que ho fessin els grafiters. Explicant-ho amb més rigor, es tractava de pintar la façana principal d'un edifici, brancals d'obertures inclosos, a nivell de la planta baixa i fins a una altura mínima de dos metres sobre la rasant del carrer, amb un garbuix de línies encreuades i taques irregulars, utilitzant blanc, negre i colors primaris, a la manera del corrent pictòric anomenat "expressionisme abstracte" i, més concretament, del pintor estatunidenc Jackson Pollock ("fer un pollock", en l'argot de les empreses especialitzades en aquest menester). La idea era que els grafiters desistissin de la bretolada, en adonar-se que els seus tags no destacarien gens sobre aquell substrat.
L'aplicació d'aquesta norma va ser com posar oli en un llum, perquè les dues úniques maneres de burlar-la no eren massa viables ni rendibles: pintar les parets per damunt dels dos metres no era tan perceptible pels vianants i els autors de les pintades serien fàcilment identificables, en haver-se de desplaçar de nit transportant una escala de mà; pintar dues vegades, cobrint primer els pollocks de blanc per poder pintar-hi al damunt, resultava més car i arriscat, perquè l'emblanquinat havia d'assecar-se i deixar la pintada per a l'endemà posava la policia local sobre avís. Però tothom es preguntava què se n'hauria fet, dels grafiters del tercer origen: condemnats a la inacció s'haurien redimit, retornant als estudis fins a obtenir el Graduat en ESO o bregant per aconseguir un lloc de treball digne?
La pregunta va quedar a l'aire fins que l'afluència massiva de gent als cementiris, per Tots Sants, va destapar la incògnita: no podent tenir-se-les amb els vius, els grafiters havien decidit marcar territori en el domini dels morts; tots els columbaris i sepulcres estaven plens de grafits.
Un grafit [...] és un missatge escrit o una imatge pintada, o una barreja d'ambdues, generalment emprant pots de pintura amb aerosol i sobre un lloc visible pels vianants, com ara panys de paret, tanques, portes, persianes, monuments, edificis mig enrunats, etc. [...] Pot tenir una motivació de protesta política o social, especialment quan l'utilitzen moviments de joves. També n'hi ha que tenen motivacions artístiques, o simplement d'afirmació personal, com en el cas de les firmes pintades de manera repetida. [...]"
Parafrasejant Manuel de Pedrolo, denominaré "grafits del tercer origen" als citats en tercer i darrer lloc (n'hi ha que tenen motivacions simplement d'afirmació personal, com en el cas de les firmes pintades de manera repetida), i "grafiters del tercer origen" als seus autors, cosa que, encara que no s'ho mereixin, queda més fina que titllar-los directament de descerebrats. No tenint cap altre recurs d'afirmació personal, estampen repetidament la seva empremta per marcar territori, com fan els gossos administrant estratègicament la pixera. Atribuir-los certa rebel·lia antisistema és fer-los un favor immerescut.
Els grafits del tercer origen havien adquirit una dimensió urbana tal que es va considerar inajornable la seva erradicació, però va costar de trobar un procediment eficaç. Les comunitats de propietaris afectades no eren partidàries dels productes antigrafit que evitaven l'adherència de les pintades, perquè després calia netejar-les i decidir qui havia de fer-ho sempre duia problemes. Instal·lar càmeres de videovigilància en nombre suficient per cobrir tots els carrers era econòmicament inviable a més de poc útil, atès que els grafiters actuaven de nit i amb la cara tapada. Es va promulgar un decret perquè els establiments que venien pots de pintura en aerosol portessin un registre amb les dades dels compradors, però va ser impugnat per lesionar la llibertat de mercat i el dret a la intimitat; de tota manera, si hagués tirat endavant hauria estat paper mullat perquè res no hauria impedit als destinataris delegar la compra en algun amic, diferent cada vegada.
Fins que els tècnics de l'Ajuntament van trobar una solució que semblava definitiva: en tots els edificis de nova planta, les façanes a la via pública, incloent-hi les portes metàliques dels baixos comercials o d'accés a pàrquings, haurien d'incorporar l'anomenat "prepintat dissuasiu" fins a l'alçada de dos metres sobre la rasant. En veure que que la mesura funcionava, molts edificis més antics la van adoptar voluntàriament.
Exposat grollerament, el prepintat dissuasiu consistia a embrutar integralment les parets abans que ho fessin els grafiters. Explicant-ho amb més rigor, es tractava de pintar la façana principal d'un edifici, brancals d'obertures inclosos, a nivell de la planta baixa i fins a una altura mínima de dos metres sobre la rasant del carrer, amb un garbuix de línies encreuades i taques irregulars, utilitzant blanc, negre i colors primaris, a la manera del corrent pictòric anomenat "expressionisme abstracte" i, més concretament, del pintor estatunidenc Jackson Pollock ("fer un pollock", en l'argot de les empreses especialitzades en aquest menester). La idea era que els grafiters desistissin de la bretolada, en adonar-se que els seus tags no destacarien gens sobre aquell substrat.
L'aplicació d'aquesta norma va ser com posar oli en un llum, perquè les dues úniques maneres de burlar-la no eren massa viables ni rendibles: pintar les parets per damunt dels dos metres no era tan perceptible pels vianants i els autors de les pintades serien fàcilment identificables, en haver-se de desplaçar de nit transportant una escala de mà; pintar dues vegades, cobrint primer els pollocks de blanc per poder pintar-hi al damunt, resultava més car i arriscat, perquè l'emblanquinat havia d'assecar-se i deixar la pintada per a l'endemà posava la policia local sobre avís. Però tothom es preguntava què se n'hauria fet, dels grafiters del tercer origen: condemnats a la inacció s'haurien redimit, retornant als estudis fins a obtenir el Graduat en ESO o bregant per aconseguir un lloc de treball digne?
La pregunta va quedar a l'aire fins que l'afluència massiva de gent als cementiris, per Tots Sants, va destapar la incògnita: no podent tenir-se-les amb els vius, els grafiters havien decidit marcar territori en el domini dels morts; tots els columbaris i sepulcres estaven plens de grafits.
Comentaris
-
Hartistes[Ofensiu]SrGarcia | 12-04-2025
Ja es veu que detestes els grafits, tot i que n'hi ha de bons, com el molt famós Banksy que fins i tot té obra als museus d'art contemporani (em pregunto com ho fan per endur-se un tros de paret). Però aquests són minoria, la majoria són una colla de trinxeraires que satiritzes molt bé al teu relat.
La sàtira acaba en autèntic humor negre, amb els brètols embrutant cementiris. Això de l'ESO és de traca, ja es veu que no tens una opinió gaire bona d'aquests "Hartistes". -
Molt enginyós[Ofensiu]Montserrat Agulló Batlle | 12-04-2025 | Valoració: 10
El relat m'ha fet pensar en alló de "se non è vero,`ben trovato"
Una crítica mordaç als bretols que sense ofici ni benefici es dedican a embrutir el que troben per davant.
I amb un final inesperat i molt ben trobat, Felicitacions!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Si Rnbonet m'ho confirma,
- Reflexions pasquals d'un descregut.
- Tal faràs, tal trobaràs.
- Costa amunt.
- Grafits del tercer origen.
- Vint nanoocurrències sobre CREU.
- Bob Dylan.
- Herbolaris.
- Vint nanoocurrències sobre IMPREVIST.
- Records.
- Àngela Maria!
- Stents.
- Vint nanoocurrències sobre INVISIBLE.
- Galetes de canyella.
- El comte Cràpula.