Galeria d'ombres: Mossèn Onofre

Un relat de: Alberich

Sorrut, obès, feixuc, vestit amb una sotana plena de llànties, rabassut com un carbassó, mossèn Onofre sortia pesadament del seu Citroën 2 CV, el matí d'una tardor grisa cap el principi dels anys seixanta. Viatjava pels petit pobles de la vall pirenaica on el bisbat el tenia confinat; la seva feina era dir quatre o cinc misses, de poble en poble, els diumenges i atendre les necessitats espirituals de les parròquies d'un parell de municipis dividit en vàries pedanies.
Decididament, la seva figura barroca, amb la veu aflautada i la seva panxa prominent, feien un bon contrast amb el romànic auster de les esglésies que visitava.
Quan no tenia bateig o funeral, la major part del dia se la passava pesant figues al voltant d'una taula amb restes de menjar i beure,o llegint qualsevol cosa curosament amagada dintre de la coberta de pell del breviari.
Una de les seves feines era confessar velles padrines angoixades pel sentiment de culpa que els produïa el que elles en deien lascívia dels vells xarucs dels seus marits (que més haurien volgut els pobrissons que tenir una mica de vigor del que se'ls hi atribuïa !); també li tocava escoltar les mel·líflues queixes de les casades més joves, que també patien culpes pel que els tocava fer quan els esposos les encalçaven al tombar l'era, o a soles dintre del paller, doncs a la casa, amb tanta canalla, tants avis, els mossos amunt i avall i l'aviram deixada anar, es feia una mica difícil crear un clima propici a la disbauxa i el desenfrenament.
Tot i que tant les joves com les velles no li estalviaven detalls, a Mossèn Onofre, que les escoltava pacient i procurava aconsellar-les amb la saviesa i les directrius de la Santa Mare Església, allò que a un home de la seva edat, clergue o seglar, hauria produït una certa excitació no li feia ni fred ni calor. L'avorrien aquelles histories de pit i cuixa i disbauxa rural. Dissimulant algun badall, les absolia, i si la cosa era molt grossa, el diumenge feia sortir al sermó alguna cosa sobre la luxúria i les penes del infern. Ho feia de manera mecànica, com aquell que recita una lliçó de memòria, però sense copsar-ne el contingut; en realitat, el mossèn no podia sentir cap mena d'empatia vers les flaqueses dels altres, doncs dels set pecats capitals, ell només n'entenia un: el de la golafreria; els altres, no li feien ni fu ni fa, i ja és ben conegut que per entendre de les coses, calen les comprovacions empíriques; i si de passions es tracta, potser patir un cert punt d'apassionament, tanmateix.
Al capellà el que li agradava era menjar i beure amb desmesura. Fent les seves rutes en exercici de la seves responsabilitats espirituals, freqüentava les millors cuines casolanes dels rodals, i algunes afamades fondes, on el convidaven a menjar botifarres i secallones, fricandós i civets, estofats i rostits. Era un mestre del tast d'arrossos i escudelles i també tenia bon gust pel vi novell i el ranci, garnatxes i destil·lats de tota mena.
Se'l podia trobar al voltant d'una bona taula, fent-la petar amb uns quants pagesos benestants, que procuraven estar-hi bé, pel magisteri que representava; sovint a taula hi seia també el caporal de la guàrdia civil i alguna autoritat local d'aquelles que el 18 de juliol gastaven camisa blava.
Encetar una conversa amb Mossèn Onofre, era una experiència inefable: un hom podia començar amb l'Evangeli de Sant Joan, per passar a la collita de la patata i els problemes de les coliflors, i acabar amb una precisa, erudita, i ben documentada dissertació sobre la conveniència de posar més o menys safrà a l'arròs a la cassola, o si és millor, per millorar la digestió, beure el cafè i la copa per separat, o posant-li un raget d'anís a la tassa.
La taula era el seu altar, el seu tàlem i la seva fe. Sospito que tot el demès d'aquest món i d'algun altre de probable o no, li importava poc menys que un rave. A taula era on se'l veia motivat, alegre, content, afable i comprensiu amb les febleses humanes. Era on s'entendria, s'humanitzava i s'apropava a les coses d'aquest món.
Nomes una vegada se'l va veure lleugerament incòmode al voltant d'una taula: Va ser a una fonda afamada de la comarca, on seia al costat d'uns forasters -gent jove i descreguda.
-Ostres mossèn. Veig que us esteu bevent un bon carajillo d'"Anís del Mono"- li va dir el més descarat, veient davant del sacerdot l'inconfusible ampolla de vidre amb la coneguda etiqueta.
-Si nois, estem batejant una miqueta el cafetonet, i que Déu ens doni salut i bona gana per seguir-lo batejant i honorar-lo per molts anys -va dir tot senyant-se i posant cara de bon noi, no gaire difícil d'aconseguir amb les seves galtes rosades, la mirada ingènua, tova i perduda, darrera unes ulleres de miop, i el seu nas vermell. El que no es sabia era si parlava d'honorar a Déu o el bateig del cafetonet.
-Es clar que si -va dir el noi - Però, ja ho sabeu que aquesta etiqueta és una mena de manifest en pro de les teories de l'evolució ?- Va deixar anar, com un pet dintre d'un confessionari.
-I ara, noi, que t'empatolles tu ara ?- va protestar el capellà, tot fent un rotet de rostit amb rovellons i posant cara d'haver d'afrontar alguna mena de inconveniència profana.
-Si, pare, si; guaiteu: la figura de l'etiqueta és un antropoide amb cara d'home -en realitat es tracta de la caricatura d'en Charles Darwin- que ensenya un paper que diu "Es el mejor. La Ciencia lo dijo y yo no miento". En resum: una clara declaració de principis de l'època de l'optimisme positivista, que honorava la ciència, i, en definitiva, una laica declaració de principis a favor de l'evolucionisme.
Mossèn Onofre, una miqueta carregat per l'abús del contingut de la ampolla amb tanta simbologia pròpia d'ateus i descreguts, se la mirava amb la boca oberta i uns ulls esparverats, com aquell que ha baixat del niu i ha trepitjat la cua d'un gos rabiós.
No va contestar. Va aixecar-se, movent el cap, com dient. -Vatua el dimoni: ja m'heu fotut el dinar enlaire- i se'n va anar, tot fent tentines, de visible mal humor, sense ni acomiadar-se de ningú.
Es comentà que l'home va seguir pecant de golafreria, seguint els camins del seu ministeri, però és ben segur que ja mai més va poder fruir del seu estimat carajillo després de dinar, sense establir un greu conflicte d'interessos entre les seves conviccions creacionistes i la pamfletària etiqueta evolucionista de l'anís de Badalona. Tot i que crec que no es va arribar mai a passar al Marie Brizard.


Comentaris

  • Retrat en moviment[Ofensiu]
    Unaquimera | 09-11-2008 | Valoració: 10

    I després de la breu Crisis, torno a passejar per la teva Galeria d'ombres i em trobo amb aquest Mossèn perfectament retratat, despertant en la meva memòria escenes viscudes, ja fa temps, abans de veure d'altres immortalitzades pel cine o la televisió.
    Me l'has fet present caminant, confinat al confessionari tot resignat, allà dalt al púlpit fent el sermó, ... però sobre tot assegut a taula, degustant ara un plat, ara l'altre... fins i tot l'he vist, astorat, escoltant la sentència al seu petit vici i complint la penitència, resistint això si la temptació de vendre's a la moda estrangera.

    T'envio una abraçada sense cap conflicte d'interessos,

  • Magnífic retrat,[Ofensiu]
    M.Salles | 02-11-2008 | Valoració: 10

    del mossèn, de l'època.

    I de l'inefable Anís del mono. Qui sap, potser es va passar a "l'aigua del Carme"... Ai no, que això era per revifar les senyores!

    Com sempre, un plaer llegir-te. (I un altre, rebre els teus comentaris, els quals gairebé em fan enrojolar).

  • Divertidíssim![Ofensiu]
    lluisba | 30-10-2008 | Valoració: 10

    Un retrat precís i amb els adjectius tan ben posats que de seguida se t'apareix el mossèn. Ajudats també pel fet que tothom ha conegut algun d'aquests persnatges tan característics de l'Espanya franquista rància i hipòcrita, on als mossèns no els calia ni tan sols dissimular la seva estrepitosa inclinació pels plaers mundans.
    Jo en vaig conèixer un que sembla calcat, d'un poblet de més amunt de berga, que convivia sense cap mania amb una senyora grassoneta i riallera, i amb un "nebot". I aquí no passa res, i primer pau i després glòria. Això sí, es veu que en els seus sermons amenaçava molt la parròquia amb els càstigs de l'infern.
    En tot cas, com a retrat literari em sembla brillant, i fins i tot l'anècdota final no li faria falta. Però l'escena final (el mossèn que marxa fent tentines) potser ho justifica.

    I en aquesta acció (marxar en silenci) hi ha una clau del text: aquests personatges han desaparegut i no els hem d'enyorar pas, sinó celebrar que la nostra societat en pugui prescindir. Són com els altres: el guàrdia civi, l'alcalde franquista, els cacics: la seva desaparició benhaurada és el signe que malgrat tot, avancem en la igualtat i la democràcia. Ara ja només falta que desapareguin els Borbons.

  • Mmm...[Ofensiu]
    bocidecel | 28-10-2008 | Valoració: 10

    ...m'has fet recordar l'època no tan llunyana on qualsevol Mossèn Onofre sovintejava als pobles, fossin de mar o de muntanya. És una estampa característica, descrita gairebé pictoricament, però amb l'humor necessari. Mentre fas broma, desgranes fil per randa la vida encarcarada, ancorada el un temps que no s'atrevia a passar fulla.
    Una història burleta, molt ben escrita i que t'atrapa fins al final.

    Sort dels comentaris, que permeten fer noves coneixernces en aquest univers de relats.

    Una abraçada.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Alberich

39 Relats

203 Comentaris

41430 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Nascut un mes de maig.
Va treballar de molt jove al tèxtil, mentre estudiava Dret i va anar a parar a l'administració.
Ha estat aprenent de molts oficis, per la qual cosa no és mestre de res.
Li agrada la vida, i cultivar l'amistat, també la mar i la muntanya.
Si voleu comentar alguna de les seves parides, tant si us agraden com si no, us ho agrairà, doncs no hi ha res que més valori que la mútua comunicació i que la gent faci cas del que un hom fa.