FUNAMBULISME

Tenia una cosina més gran que s’estimava com a una germana. Quan tenia divuit anys, va conèixer un home deu anys més gran i van començar a festejar. Al cap de dos anys es van casar. Allò, al contrari del que es temia, no va afectar la seva relació, però va acabar capgirant-li la vida d’una manera molt més amarga.
Des del primer dia, aquell home que feia pudor de suor i tabac se li atansava i li xiuxiuejava a l’orella coses que ella, amb tretze anys, no entenia del tot, però sabia que no estaven bé. Quan li apropava la galta rasposa a la cara es quedava paralitzada per la por i escoltava morta de fàstic la seva veu fastigosa. Però el pitjor no eren les paraules. Mentre li parlava, de vegades, també la tocava i li feia petons molt a prop dels llavis. I llavors, ella, sentia un vertigen aclaparador, com si sota els peus hi hagués un buit infinit, i només volia que allò s’acabés de pressa. Desitjava amb totes les seves forces que aquell ogre llardós i pudent es morís, per no haver de suportar mai més el tacte de les seves mans aspres, ni el regust de la seva saliva.
Mai va compartir aquell calvari amb ningú. La vergonya era tan profunda que es pensava que, si ho explicava, tothom l’escarniria i li donaria la culpa. I a més, no volia fer mal a la seva estimada cosina.
Així que els anys van passar i ella també es va casar i va formar una família. Llavors, els abusos es van transformar en un assetjament tàctic i silenciós. Ell solia visitar-la de tant en tant, a les hores que sabia que estava sola a casa. Aparentment, es limitava a portar-li verdures de l’hort, però amb aquella presència intermitent aconseguia escapçar qualsevol forma d’oblit i assegurar-se que el secret que compartien continuava intacte. I així durant molts anys.
Fins que, el mateix càncer que es va endur la cosina una mica abans, també se li va allotjar a ell a dins i va començar a ratar-li les entranyes a un ritme lent però implacable, acabant amb les intimidacions. Per això, quan un dia va sentir de nou el so del motor de la mobilette davant de la porta, el cor li va fer un bot i una glopada de fel va pujar-li a la gola. Es va quedar uns segons encongida, amb els ulls tancats i prement els punys, esperant que es tractés d’una confusió. Malauradament, el timbre va confirmar els temors. Així i tot, es va recompondre i, com si una força desconeguda l’empenyés, va obrir la porta disposada a abocar tot el menyspreu que sentia pel monstre que li havia turmentat l’existència.
En lloc d’això, es va trobar amb un vell arrupit i decrèpit, que desprenia un tuf ranci de colònia barata i pixum. Per un instant va sentir pena per ell. Aleshores, se li va apropar i va allargar-li un manat de bledes, com havia fet tants altres cops. Tenia la mirada tèrbola i un reguerall de bava se li escapava per un dels costats de la boca. Després, sense dir res, es va girar, va tornar a pujar a la moto i va marxar lentament. I ella es va quedar allà, erta i orgullosa, com si el brancal de la porta fos la plataforma que aguantava el cable on havia fet equilibris tota la vida.