LA PLAÇA

Un relat de: gustav
La plaça està buida. Un camió municipal apareix per un costat i ruixa el terra amb dos rajos d’aigua que expulsa pels laterals. S’hi està una estona, fins que les llambordes assoleixen un gris brillant. Desapareix. S’escolta un estossec, dos, llunyans. Un gos hi afegeix el seu lladruc. Es fa el silenci de nou, però una persiana grinyola i el trenca. Sonen tres tocs de campana. Dos escombriaires armats amb granera i cabàs pentinen el terra sota els porxos. El frec de la raspallada és rítmic, hipnòtic. Una sanefa ataronjada envolta el perfil de la vila. Fa fred. Els portals expulsen els primers vilatans ensopits.
Un home acaba de sortir de casa i s’apuja el coll de l’abric, amolla un renec. Travessa la plaça ràpidament mentre enceta un cigarret fent cassoleta amb les mans. S’escolta el so d’unes sabates contra l’empedrat. Apareix una dona provinent d’un dels carrerons. Porta talons alts i un vestit jaqueta gris. Una bossa daurada, de marca, li esquelleja a l’articulació del braç dret. Desfila amb arrogància. Dos parroquians que fumen a la porta d’un bar segueixen el moviment dels seus malucs —realçat per la faldilla ajustada que porta— mentre xarrupen dissimuladament els respectius cafès.
En poc temps la plaça s’ha omplert de gent. Els comerços més matiners ja són oberts, d’altres encara es resguarden darrere de les portes metàl·liques. Una dona gran es dirigeix cap al forn que ha estat el primer a obrir les portes, escampant l’aroma de pa acabat de fer per tota la plaça. A la porta es troba amb una veïna.
—Bon dia, Remei, com estàs? —saluda la dona.
—Com sempre, xiqueta, anar tirant que ja és prou.
—Sí, filla. No ens podem queixar, no ens podem queixar —el comiat reiteratiu es queda sonant en l’aire, com un mantra.
La Remei entra al local. Sona la campaneta de la porta. La dependenta, una noia jove amb els llavis pintats d’un roig intens, la rep amb un somriure explosiu i l'atén de seguida.
—Aquí té, Remei, el de sempre —i sortint de darrere del taulell li posa les barres de pa a la bossa.
—Gràcies, guapa.
—Vostè sí que és guapa, que cada cop està més eixerida —respon la noia mentre l’agafa del braç i l’acompanya fins a la porta—. Apa, que tingui un bon dia.
—Dossiau, bonica, fins demà —el comiat es barreja amb el dringueig de la campaneta.
Ara la plaça està més concorreguda i la majoria de botigues ja han alçat les persianes. La Remei la travessa amb el pas insegur dels ancians. Desapareix per darrere del quiosc que hi ha en un dels extrems. El quiosquer espera els clients abillat amb un anorac verd i boterut. Porta uns guants curts, que només li tapen fins als artells, per poder manipular millor el gènere. Un home rabassut s’aproxima i pren un diari del munt que reposa als peus del quiosc. Paga i s’acomiada amb un cop de cap i una frase —Au, fins demà!— quotidiana. El quiosquer respon —Apa!— amb un somriure trapella als llavis perquè ha vist el capellà aturar-se uns segons en el costat del comerç on pengen les revistes eròtiques.
D’un dels portals surt una noia jove. Els cabells ondulats, orfes de serrell, es mouen al ritme del seu pas ferm i decidit. Porta una cartera creuada. Es troba amb un marrec que porta la clenxa enganxada al front i una pilota sota el braç. El xiquet la saluda tímidament.
—Bon dia, senyoreta.
—Bon dia, Arnau —respon ella mentre li pica l’ullet.
El marrec apressa el pas i s’allunya en direcció a un grupet de nois que tot just han entrat per un costat de la plaça. La noia segueix el seu camí. Es topa amb el carter que, de sobte, ha aparegut arrossegant el seu carret groc.
—Hola, Mercè —diu el noi amb la veu tremolosa.
—Bon dia, David —respon ella mentre es passa el dit per darrere de l’orella.
—Et volia dir que...
—Em sap greu —el talla severa—, però ara no tinc temps, he d’anar cap a classe. Ja parlarem en un altre moment.
—Com vulguis —contesta el xicot, resignat.
I la mestra s’allunya nerviosa sense mirar cap enrere ni un sol cop. El noi la segueix amb l’esguard fins que desapareix per complet. Amb un gest enèrgic torna a agafar el carro i travessa la plaça fent llargues gambades. Sobre el seu cap un color blau, uniforme l’il·lumina el camí.






Comentaris

  • Tal qual[Ofensiu]
    Goja De l'Estany | 25-08-2020 | Valoració: 10

    M'ha encantat aquest relat, m'hi he trobat de ple. Sembla ben bé la plaça que tinc prop de casa, és la plaça major del poble. Enhorabona!

  • Una plaça molt completa...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 24-08-2020 | Valoració: 10

    Està tan bé relatat tota l'acció de la plaça, que em quede sense paraules. És insòlit i molt original. El que més m'ha tret l'atenció és l'escena del carter i la noia, que és molt singular i molt entretingut. Enhorabona, Gustav.
    Saluts i cuida't...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de gustav

gustav

52 Relats

61 Comentaris

26112 Lectures

Valoració de l'autor: 9.81

Biografia:
M'agrada escriure. Escric sense pretensions i sempre que puc, quan no puc (qüestió d'obligacions quotidianes), me n'adono que ho enyoro massa.

jsimon24@xtec.cat