LACRIMOSA

La criatura fa un gruny profund, com un lament ancestral. Jeu de bocaterrosa en una taula metàl·lica, freda, les extremitats lligades amb corretges. L’envolten altres congèneres subjectats de la mateixa manera. Un robot li estimula les glàndules que té a la part posterior del cos amb uns tentacles articulats. El seu cos és prim i llargarut, eteri. Té la pell pàl·lida i brillant, sense pèls.
El cap li queda fora de la plataforma. A sota hi ha un recipient que recull el líquid porpra que li brolla dels quatre ulls, induït per les carícies mecàniques. De cop, el robot s’atura. El cubell està ple i s’ha de restituir. Un operari vestit amb bata blanca s’apropa i se l’emporta amb molta cura. Les llàgrimes són molt preuades, constitueixen la base d’un elixir que allarga la vida dels humans. L’ésser, exhaust, cau en un son profund i inquiet.
Té un somni. Està sol en un paratge erm i inhòspit. De sobte, sent un tro i una nau aterra no massa lluny d’on es troba. Del seu interior surten centenars d’homes. Porten armes làser i avancen agafats a unes xarxes. Per sobre dels seus escafandres daurats, un eixam de drons voleia rastrejant el terreny. Ell arrenca a córrer, amb l’esperança que no l’hagin vist. Però un dels artefactes el descobreix, avisa els caçadors i comença a perseguir-lo. Ell fuig amb totes les seves forces. No hi ha res a fer, la màquina és més ràpida i assoleix ràpidament la seva posició. De sobte, sent un dolor intens, els membres es paralitzen i cau a terra amb una postura forçada.
La represa de l’activitat dels braços mecànics el torna a la realitat, que no és més que la prolongació del mal son. Les llàgrimes afloren de nou amb facilitat, brillants, inevitables. S’escolen fins al decantador produint un so rítmic i opac que s’ajunta al repic dels altres plors. Produeixen una polirítmia curiosa, inquietant, com un rèquiem de percussions líquides que anuncia el dia en què els homes ressorgiran de la pols per ser jutjats.