MUDANÇA

Fa hores que obres i buides caixes, que assignes espais als objectes personals que contenen. Malgrat les ganes d’enllestir, estàs cansada i decideixes seguir l’endemà. Plegues, però quan estàs a punt de sortir al carrer, escoltes una música al teu darrere. Prové del final del passadís, de la cambra del piano. La tonada és senzilla, infantil. T’atreu poderosament i segueixes el seu rastre. Pel camí, creix de volum, t’embolcalla. Cada cop et sents més subjugada per les seves notes. “Qui pot ser capaç de tocar una música així?, penses. Arribes al davant de l’habitació de l’instrument. La porta està tancada. L’obres de cop, esperant sorprendre a l’intèrpret misteriós. No hi ha ningú, només el piano que continua sonant autònom, expulsant un entramat harmònic cada cop més dens, com si la teva presència l’atiés. Per primer cop sents por, però fas el cor fort i t’acostes al teclat confiant descobrir algun mecanisme que justifiqui el fenomen. Res. Mentrestant el so arriba a un clímax ferotge que t’obliga a arraulir-te amb les mans contra les temples. T’estàs així durant una estona, fins que, tot d’una, es fa el silenci. Aprofites la treva sonora per incorporar-te. Et dirigeixes cap a la sortida. Aleshores, sents una remor que brolla de l’interior del piano, un panteix impropi d’un objecte inanimat. T’hi apropes amb cautela. Obres la tapa que oculta el mecanisme, lentament. En lloc de martells i cordes, descobreixes una imatge horrible. Crides esfereïda. La cavitat és plena d’òrgans animats i sanguinolents, vísceres. Fas un pas enrere i quan et gires per fugir, notes una forta pressió a la cintura. Un tentacle llefiscós, sorgit de les entranyes del monstre, t’agafa. Intentes alliberar-te. Et remous, lluites, però l’esforç resulta estèril. T’immobilitza. De sobte, un altre membre s’enrosca al voltant del teu coll. Prem fort. T’escanya. És el final. Mentre la foscor se t’endú, una nova tonada arrenca senzilla, infantil, fatídica.