GUERRER

Els soldats van d’aquí cap allà, atrafegats. Comproven les armes i les cavalcadures, apaguen fogueres, fan l’equipatge, es preparen per a la lluita. Mentrestant, el vell guerrer es vesteix a la seva tenda, aliè a l’enrenou del campament. Té el tors ple de cicatrius i amb els dits les ressegueix una a una. Cada nafra és una efemèride que el transporta al passat. A través del tacte recorda les victòries que el van fer temible, les heroïcitats que el van convertir en llegenda.
A fora, la dringadissa d’espases i els crits d’alerta creixen, la partida és imminent. Però el vell, immers en les seves cabòries, es dedica a observar el seu reflex en el metall polit de l’escut. S’agafa la cara amb les mans planes i estira la pell cap enrere. Les arrugues que li solquen el rostre es dilueixen per un instant deixant emergir el soldat invencible d’antany. Però, quan separa les mans de les temples, els plecs de la cara el tornen a la realitat.
De sobte, se sent el so escarransit d’una trompeta i, al cap d’un instant, la sincronia de mil passos marxant. El vell no se n’adona. Segueix invocant aventures antigues, aferrat a la resurrecció de gestes remotes, com si la metamorfosi fugaç que li atorga la memòria pogués perdurar.
Llavors, al cap d’uns minuts, en el moment que travessa amb la llança un enemic imaginari, un calfred premonitori el retorna al present. Però encara tarda uns segons a descobrir la causa del seu desassossec, el silenci. Aleshores, surt esperitat a l’exterior, amb el recel enganxat al pit que encara du al descobert. La buidor del terreny li provoca un gran desconcert, una pena immensa que el fa caure de genolls, derrotat per primer cop a la vida, ferit de mort. Perquè què és l’oblit si no una forma més de morir?