Fuga de percepcions...

"M'estàs escoltant?"

Un batec descontrolat m'ha fet ressorgir de les tenebres del meu pensament. Els ulls em claven interrogants; de què m'estava parlant?

"Bé, jo continuo amb el que et deia. Doncs això, que jo estava tant quieta allà mig, quan de sobte van començar a rodejar-me unes fulles seques que ballaven al ritme del vent. I de cop, d'entre aquella natura morta vaig sentir uns passos, i sense adonar-me'n vaig descobrir aquells ulls que se m'empassaven..."

La seva boca s'articula, els seus llavis es clouen i s'obren davant meu com cloïsses ofegades pel mar dels mots. S'escolta a ella mateixa?

"I saps de qui eren aquells ulls? Sí home... Nen! Es ben bé que a vegades juraria que no m'escoltes. Eren del meu Romeu. Negres, d'un negre oceànic, on jo només desitjava perdre-m'hi i no sortir-ne mai més."

Ulls? De què m'està parlant? Són els teus ulls els que em fan perdre el nord, no ho entens? No, tan obsessionada que estàs amb el teu Romeu, i jo en què m'he convertit? Sí, en un simple amic a qui li ho expliques tot.

"A cada pas seu, el meu cor desbocat semblava aturar-se. No em creia res del que estava passant. Ell, el meu Déu s'apropava cada cop més, mirant-me fixament als ulls, amb el seu somriure innocent als llavis."

I ara què més em contaràs? El meu cor s'està partint. Una daga feta de mots naturals m'ofega. Una paraula vol sortir, però la raó sap que he de tenir sang freda. No, un nus a la gola, les mans em suen, la mandíbula em tremola, no, no la podré contenir gaire més...

"Per què fas aquesta cara? Estàs nerviós per alguna cosa? Bé, però saps que em va dir? No t'ho pots imaginar."

T'ESTIMO!

"Oh! Com ho has sabut? Tan previsible era? Doncs jo no m'ho hagués pensat mai de la vida. Sí, sí, que m'estimava..."