Fred de debò

Un relat de: Declivi Decliví

quin fred més bèstia!
el món no s'apiada de mi
porto caminant quilòmetres i quilòmetres
dies i nits, dies i nits
i el cel negre
em descriu
que no hi ha apocalipsi pel que s'ho passa malament

tinc les mans glaçades
de jugar amb la neu
però: voluntàriament?
no!
involuntàriament!
l'univers em congela
i, jo,
sense res a fer
no ho puc mirar
no ho puc mirar perque sóc jo mateix
l'enigma
amb qui juga l'univers

jo no puc fer la guerra
no tinc poder
a més:
sóc covard,
i,
si se'm permet,
humil davant la gent
(bona o dolenta),
i innocent

però és que a més estic separat del món
no hi ha lloc per a mi

quanta pols
quanta brutícia
he deixat enrere
i ara són els meus records
acostumat a viure en un malson
he de restar despert sota l'ombra del fred

com entrar?
com entrar al món?
res em reconforta
per tant,
la matèria que m'envolta
és enemiga meva

el sofriment va adquirint una autenticitat insuportable
el temps, la llum, la foscor,...
tot enemics meus

em paro a pensar
si no és el del.liri momentani
el que em fa estar així
o potser és que és normal
i no m'hi cap al cap la idea
de que qualsevol es pot sentir així
això, si més no, és una mica de consol
si:
una mica de calor que em recorda que no estic del tot sol
en el fons
per això escric
i m'allibero
i fins i tot em descongelo
i fins i tot danso

michael jackson
com un símbol del fred
és simplement música
i escalfa

els meus ulls perduts
en l'esfera del temps
busquen uns espais calents
sales on no restar mut
on tenir veu i vot
no puc deixar-me anar
ara que he agafat ben fort
el fil de l'esperança calenta

si les coses es fonen
tant en el carrer com dins casa
em deprimeixo
ei!
si el món és material jo no en tinc cap culpa
a més:
això hauria de sonar irònic
perque tothom hi participa
d'una manera o d'una altra
i penso en la gent que només hi sent el fred
com jo fa uns moments...
i sé que aquest fred tornarà
m'ho ha demostrat
l'eterna nit
l'eterna figura
déus
i espècies majors i potents
que a vegades
tot i no ser més que paraules humanes
et poden convertir en el desgraciat protagonista
d'una gran tragèdia

el compàs pot ser bonic
fins i tot al mig d'un carrer
però no t'hi despullis
que se't menjaran
i vigila
perque sota les ombres fosques
hi ha dimonis
que no saps ni de lluny el que et podrien fer

és dur viure als dos pols
tant en el real com en el fantàstic
essent la víctima en essència
individual com solitària
la peça de cap joc
si
amb la mirada torta
amb el cos tort
borratxeres...
tripis...
cocaïna...
tot per un embut
i ara què?
ara sofriment del dur

per què les coses autèntiques
s'han de convertir en un mercat de ceguesa?
per què el que sembla profitós al principi de la vida
ha de ser després el pecat
concebut talment per l'acció de la inèrcia
dels éssers desconeguts del nostre voltant?

no vull ser l'últim
tampoc el primer
però és que tinc tantes poques ganes de participar...

l'economia és vital per a mi
jo que m'he perdut en aquest món...
i ara m'adono que tot val pasta
que ignorant que era...

ritme trepidant
que juga a fet i amagar
el puc fer anar
si més no en la distància

necessito diners
per fer un viatge a austràlia
necessito ser multimilionari
per anar als concerts que em dóni la gana
i per als compacts
ei!
estic ben fart de sentir parlar del capitalisme
com un monstre que se'm vol empassar...
per què no alçar les ales materials d'una vegada?
això no necessita cap tipus d'explicació

parlen amagats i amagades als arbustos
ni que haguéssin de ser mòmies!
jo vull avançar
i amb poques paraules queda clar

rere l'artista hi ha una màgia
ja pot ser interplanetària o el que volgueu
però hi és
i és sòlida
som al món de les contradiccions...

si estic així
potser és perque ho he triat
potser si
i s'obren portes
anunciant nous camins
i les adoro
d'una manera tan incomprensible i especial...
quanta hipocresia!
déu meu!
però en quin món som!
els nostres sentits
les nostres percepcions
sotmesos a l'esclavitud!
cap paisatge
cap emoció positiva

quines garanties tenim
de que l'amor sigui beneficiós?







Comentaris

  • Enús | 05-12-2006 | Valoració: 10

    buahhh kina pasada de narració-poema... impresionant si senyor altre vegada em fas treure el barret!

  • Per cert...[Ofensiu]
    Arbequina | 03-12-2006

    M'he oblidat de dir-te el que en penso:
    LA VIDA ÉS ABSURDA (ja veus, sóc una mica gandul, també).

    Una altra abraçada.

    Arbequina.

  • Vale![Ofensiu]
    Arbequina | 03-12-2006 | Valoració: 10

    Potser sóc tan estrany i "esotèric" com tu......... però no et pots imaginar COM M'AGRADAT, aquest poema-narració-biogràfica. Té tantes coses genials... Tantes. Buf, quin devessall d'emocions, sentiments, pensaments i, sobretot, reflexions elevades a tots els anys que has viscut.... endavant, enrere... M'ha encantat. És tal com entrar a la teva ment i banyar-me, nedar per una explosió d'activitat neuronal... jo també em sento així freqüentment... sols que no sabria com escriure-ho. Tan me fa, et puc llegir. Ho seguiré fent, em veuràs per aquí.

    Una forta abraçada de l'Arbequina.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: