Fem necessari el català

Hi ha un llibre recent, "Catalunya: la penúltima cruïlla", de l'emèrit Notari Sr. Josep M. Puig Salellas que és d'obligada lectura. Creiem que és i serà un llibre de referència, com ho foren "La nacionalitat catalana" de Prat de la Riba, "Per la concòrdia" de Francesc Cambó, o "La notícia de Catalunya" de Jaume Vicens i Vives. Es tracta d'una reflexió ben documentada i crítica de fets i tarannàs històrics com el sentit "pactista dels catalans". Conté una gran dosi de desmitificació del passat i també alguna crítica a personatges actuals dels quals n'observa qualitats però també mancances serioses. És un llibre que ens acosta al coneixement de Catalunya sense retòriques. És clar que l'autor estima Catalunya i la descriu descarnadament, amb el propòsit indisimulable que en prenguem nota per corregir la trajectòria política. Hom pot concloure que el llibre és pessimista, que posa les esperances en dificultat. Nosaltres, pel contrari, creiem que és un llibre/tesi realista i que la veritat sempre ajuda a rectificar i salvar situacions compromeses, si realment tenim voluntat de reeixir. No tinguem por als pessimistes (realistes?) que estimen el País i no paren de treballar pel seu redreçament.
Reprenent el títol i l'impacte que la seva lectura ens ha produït, el llibre de Puig ens esperona a la mobilització general, si entenem bé què ens vol dir el missatge i la precarietat jurídica, entre altres mancances, de la situació present i passada de la relació que hi ha entre el poble castellà i el català. Nosaltres deduïm, del dictamen que ens fa Puig, que les reformes de la Constitució Espanyola, Estatut, i Constitució Europea, per redreçar la situació nacional, són difícils, per no dir impossibles, amb els articulats d'aquestes "cartes magnes" a la mà: que aquests pactes de subordinació entre els catalans i les instàncies de poder ens encadenen a un futur ben negre. Amb aquests documents del darrer pacte de la "Transició", hom no hi veu gaires possibilitats de rectificació. I estem, com diu el llibre, en la penúltima o última cruïlla històrica
El que passa és que no tot s'acaba amb el blindatge que l'Estat Espanyol va fer en la Constitució al seu favor. Si bé hi ha un tribunal constitucional que sempre falla contra les possibilitats de les nacionalitats dites històriques, aquest podria també, hipotèticament, fer interpretacions favorables a les autonomies. Però no ho farà mai si no hi ha una pressió política, que pot venir de la pèrdua de la majoria absoluta per part dels partits nacionalistes castellans amb la consegüent necessitat de l'ajut de les minories catalana o basca. L'experiència però no és massa exitosa. Calen altres medis de pressió política.
Nosaltres avui voldríem contribuir suggerir alguna acció puntual. El més important per a nosaltres és la llengua, que hem de defensar com a fet que més ens identifica. Mireu com des de Madrid miren de soscavar-la. Saben que matant la llengua anul·larien el fet diferencial més important i nosaltres perdríem de fet el signe més identitari i de cohesió, ja que no podem parlar de ètnia, ni de territori atès que la catalanitat va molt més lluny de les quatre "provincias". I que la composició sociològica de la població, gran part procedent de la immigració, necessita un signe que agermani i aquest no pot ser altre que la llengua.
Ens cal doncs una mobilització general a favor del nostre idioma en tots els fronts. És cert que la societat civil ha de prendre consciència de la gravetat de la situació i assumir responsabilitats individuals en aquest tema. Si els cent mil lectors de l'Avui, per posar un exemple, visquessin només en català i l'exigissin habitualment, no trigaríem en veure un canvi substancial en l'ambient que ens envolta. Hi ha altres molts col·lectius que es poden afegir a la decisió que apuntem. Ara bé, tot i ser important aquesta aportació popular, els resultats serien més ràpids i efectius si les institucions públiques, totes, no només el govern de Catalunya, emprenguessin una acció decidida a favor del català. Sumant els dos nivells d'acció, no trigaríem en veure resultats.
A tall d'exemple en un important hotel de Sitges hi ha un rètol que diu més o menys "A partir de la fecha hay un servicio de bufet libre"; no creieu que amb una simple carta (amb paper de l'Ajuntament) del ponent de cultura, ben amable i gens amenaçant no ni hauria prou perquè el canviessin?. Cal una represa d'aquesta militància. I les administracions públiques han de fer complir les lleis aprovades pel parlament. No hi ha res més desmoralitzador que tenir una llei a favor del català i no fer-la complir. Fent-ho així posaríem en evidència les mateixes lleis catalanes com a subordinades a situacions de covardia política. Hem de trencar el pacte de subordinació de Catalunya a Castella i això només ho podem fer llegint i rellegint la nostra Història - lectura que fa molt bé Puig Salellas - I rectificant el rumb. El català només reeixirà si el fem necessari, tinguem-ho clar. Els no catalano parlant, per allò del mínim esforç, poden acabar, per innecessari, amb el més important signe d'identitat. Fem que per viure a les terres catalanes sigui necessari usar el català en la vida diària.