la mongetera

Era feliç, encara no sabia que havia de morir... La mort dels avis dels meus amics dels voltants no m'afectava ni poc ni molt. Ni la guerra que preocupava als grans, ni la gana de la que no en tenia consciència, ni els morts assassinats al lledoner que eren transportats sovint per davant de casa... em trencava la pau de viure. Res, era feliç. No tenia passat i no sabia que existís cap futur. Tot era present, etern sense necessitat de formular mites ni utopies o fes religioses raonables.
Teníem un pati que havíem convertit en hort. En aquella petita eixida que jo veia com un gran camp de cultiu. Hi havia una conillera. Pel forat rodó entrava i sortia una grossa conilla blanca amb els ulls ben vermells. A vegades els pares li posaven a la seva gàbia un conill grisenc, mai vaig saber el perquè... però ho feien... El cas és que al cap d'uns dies, no sé pas quants, aprofitant que anava a fer herba pels conills i que sabia distingir bé quines eren les apropiades... em deien que portés una planta coneguda com xenixell o herba conillera. La conilla grossa, quan posàvem aquella herba a la menjadora, l'entrava diligent al caixó de fusta pel forat rodó i preparava una mena de niu barrejant herba i pel. Jo ho vigilava cada dia obrint un moment, amb cura de no espantar, la tapa del coniller. Molt poc després es produïa una meravella: una conillada, el naixement d'una mena de ratetes certament lletges. No trigaven però a aparèixer per la boca rodona uns conillets de diferents colors: blancs, marrons, blancs amb taques... bells com de pel·lícula de dibuixos. I jo era feliç veient com movien el nas sense parar.
Un dia però, va passar un fet nou en aquell hortet. Havíem sembrat mongeteres. Jo cada dia les regava. I vet t'ho aquí que un dia, que feia sol, de bon matí vaig baixar a regar l'hort com sempre, i en un dels solcs, d'una llavor enterrada dies abans, no se quants... doncs el temps no corria aquell temps... sortia una planta novella, encara només apuntava... ja havia trencat la terra i veia per primera vegada la llum. Jove, nova, naixent... Era d'un verd net, pur com un dels colors de l'arc de Sant Martí després de la tempesta, nova de trinca sense màcula com és tot naixement. Vaig estar una bona estona contemplant aquella meravella eixida aquella nit. Era feliç, no desitjava res més que fruir d'aquell misteri que no calia explicar. Era una joia que no tenia res a veure amb el dramatisme del moment.