confessions intimes

Un relat de: enric cirici

"Confidencias muy intimas"

La gent necessita poder confessar-se amb algú, i quan els camins tradicionals es tanquen, com passava i passa en la pràctica cristiana de la confessió, se'n obren de nous de substitutoris. El titular d'aquest escrit és el títol d'una pel·lícula que han projectat en alguns cinemes de Barcelona. Va d'una dona plena de problemes de tota mena: d'insatisfacció matrimonial, sexual, d'identitat...que té necessitat de recórrer a un psicòleg per veure de pal·liar el seus problemes íntims. Fins aquí el film no diu res del que se'n puguin treure massa deduccions originals, però la trama es complica quan erra de porta del despatx de la consulta del psiquiatre i entra en una altra oficina, la d'un consultor fiscal. No se'n adona i inicia una confessió personal a un sorprès professional que espera un altre tema i que va adonant-se poc a poc de que les explicacions que fa la dona no són de caire fiscal i que es tracta d'una equivocació. L'assessor econòmic va passant de la ignorància inicial, a la perplexitat, i també a la curiositat...i quan se'n adona fa trampa i no diu res, per no esclarir l'error i com no és la seva feina, només escolta, que és l'únic que sap fer i probablement és suficient. Per la dona, encara que potser no ho sap, l'important és que algú l'escolti i això ho troba en el trampós interlocutor. Els silencis de l'economista resulten útils per a ella i repeteix visites. La dona el que necessita és fer confidències a algú i prou. De fet no espera respostes. I ella ho intueix però passa, fins el punt que quan es descobreix la veritat s'enfada però segueix les sessions en un divan que l'economista té al despatx per a les migdiades. No hi ha respostes per part del "fiscalista" i les confessions continuen. El film em va recordar una visita a la pagoda de "Confuci" de Taipei i haver vist un budista fent un llarg discurs a un monjo que no deia res, no responia res, ni manifestava cap semblant emotiu. Li vaig preguntar a qui m'acompanyava que era allò. Què feien? I em van contestar el següent: aquell home aboca tots els seus problemes que porta al pap i queda tranquil.

Comentaris

  • de vegades[Ofensiu]
    Lavínia | 09-04-2005 | Valoració: 9

    l'únic que volem és ser escoltats, no que ens donin una opinió ni un consell i això ho fan molt sovint els adolescents: t'expliquen el que els preocupa, però quan els vols aconsellar no ho volen, ho rebutgen.

    Si és per descarregar-nos la consciència hi ha qui té el confessor (si es creient), el psicòleg, un amic/ga... o bé un full de paper o un mateix i si és per rebre un consell o la solució també; malgrat tot, de ben sovint la solució a les nostres preocupacions la solem tenir nosaltres mateixos. Cones a un, Enric, que ben sovint parla sol davant el mirall i no està boig!! Si més no, no ho està més que jo!

    Una abraçada.

  • És cert[Ofensiu]

    He vist la pel·lícula i és cert que de vegades només cal explicar els problemes sense esperar cap solució als mateixos perquè de fet, sovint passa que quan ens escoltem en veu alta nosaltres sols podem arribar a la resolució del conflicte. El que comentes em recorda també unes nines de drap que es fan a algun país de Sud amèrica a les que anomenen "muñequitas quitapenas", només cal que aboquis en les nines totes les teves penes, res més, i anar tirant.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

enric cirici

17 Relats

43 Comentaris

28280 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
nascut el 1931 soc enginyer químic i he publicat tres llibres: Raquel, Els fets del Palau, Cançons per a un temps de silenci. He estat anys en la campanya de la "Nova Canço catalana" He estat president d'Ona, de l'Avui. També vaig col·laborar en la fundació del Grup del Llibre. He tigut una dedicació professional en el món del paper, especialment en el comerç internacional. Escic a varies revistes de Barcelona.