ser espanyol

Ser Espanyol

Espanyols només ho són el catalans i la "guàrdia civil". M'explicaré: els catalans si els pregunteu el que són us sorprendran amb una varietat de respostes poc fermes, que demostren la seva assumpció del concepte que dibuixen els mapes polítics europeus. Uns us diran que són catalans i espanyols; altres espanyols, catalans, europeus; hi ha qui hi afegeix ciutadà del món o d'esquerres o de dretes etc. Podeu imaginar totes les possibilitats en l'ordre que vulgueu entre les diferents qualificacions. Les combinacions són múltiples. Però tots, quan els pregunten en un hotel, en altres indrets d'aquest món, acaben acceptant que són espanyols. Segles de veure els signes d'identitat com la bandera espanyola en els edificis públics, passaport etc. arriben a confondre la pàtria, la nació i l'estat com una mateixa cosa. Els catalans avesats a veure els mapes amb un únic color per l'Estat han acabat creient que formen part del poble espanyol. I havent patit molt de les dictadures declarades o camuflades, incorporen una por profunda. A més l'unitarisme francès tant pròxim a Catalunya ha afavorit sempre el creure que un estat modern és unitari. La "renaixença" va tenir de lluitar per prestigiar els signes d'identificació catalana, durament. A punt va estar la llengua catalana d'esdevenir un "patois" com l'occità o un "xaporreau", com denominen el català en la "franja de ponent". Recordem com a l'Ateneu Barcelonès, quan van començar a recuperar el català, van anar a bastonades entre els renaixentistes i els que creien que la llengua de cultura era el castellà.
La Guàrdia Civil són, junt amb altres estaments supraterritorials, els veritables espanyols: el "todo por la patria" podria canviar-se per "todo por el Estado". Els jutges, els militars i els funcionaris en general estarien dins aquest col·lectiu. No tenen denominació d'origen. Són extraterritorials a Catalunya.
Els bascos no són espanyols, radicalment, però un percentatge molt elevat dels nascuts a aquelles terres han assumit absolutament la pàtria castellana: els Unamunos, etc.
Tots els altres peninsulars, accepte els portuguesos i uns pocs gallecs, són "castellans" descendents de D. Pelayo, Isabel la Catòlica, Felip II etc. No en tenen cap dubte. Consideren Catalunya un botí de guerra, amb innumerables documents que ho declaren i ho podem demostrar amb esdeveniments ben recents, o bé som considerats un país estranger, com molt sincerament va declarar recentment la presidenta de la "divertida" autonomia de Madrid: Esperanza Aguirre. Castella no s'han proposat mai ser una part, fer una Espanya on hi càpiguen més d'un poble sense mutilar-lo, sinó ha imposat als altres la castellanització. Com a molt "el regionalismo bien entendido": el de la barretina, la sardana i la calçotada. Les "autonomies" pels castellans no són res més que un conglomerat de províncies centralitzades. A més, aquest concepte i voluntat de castellanització el tenen tots, amb alguna il·lustre excepció, com la d'Herrero de Miñon". El fet castellà és sentit per tota aquella societat des de tots els presidents de govern, de tots els colors polítics, fins qualsevol veí de les terres de cultura castellana. Del porter al cap de l'Estat ho senten així.
Enric Cirici 27.09.05