Ella 2

¿ De veritat no hi tornarem a la muntanya prodigiosa ? Ni a la nostàlgia, viscuda des d'allà, entre dos mars encabritats, ni tornaré a veure aquells ulls negres plorosos en l'estació, el dia de la marxa. ¿ Per què no podem renéixer a la il·lusió ? Encara que sigui per un instant...però hi ha la carta que posava fi a tot, i el futur es va convertir en utopia irrealitzable. I tant lleugerament com ho vàrem assumir...Tu escrivint i jo no contestant.
Perquè ara voldria jo fer present el passat, i tu en defuges. Quan els camins és separen són difícils de refer. Em rebel·lo a no poder recuperar allò que era nostre. M'agradaria saber si el dos tenim la mateixa enyorada en el nostre interior. Però un dia qualsevol, potser mai, podrem tornar a fer futur...el meu i el teu, el mateix. Junts una altre vegada d'aquella manera. Tu voltada de simbologia adornant la teva imatge bonica, per a mi eterna, estàtica, perenne...per sempre...potser només són restes una d'imatge fugissera, ¡dringa novament!. I no deixis que el silenci sigui absolut, com quan les campanes deixen de sonar, a les nostres orelles i en les hores de nit fosca. Un dia m'agradaria tornar-me a aturar, junts a la vora de l'instant perdut, a la vora del que no va ser per culpa del no res, o del que en diuen el destí. Jo voldria trencar la història i recuperar la música dolça d'una complicitat, ara impossible.