el destí

Un relat de: enric cirici

El destí.

I mirava per la finestra, el camí que venia dret cap el mirador de casa. Sempre el mateix...carros anant i venint carregats de llenya en ruta vers el forn de calç. El mateix camí també anava a raure al cementiri, ben amunt, dalt de la muntanya de la farigola. On tot era sec. Aspre. Pedra i margalló del Garraf.
Per aquell indret un dia arribà l'esperat. Una joia inexplicable il·luminà la finestra, un devessall de promeses i il·lusions primerenques emergiren. Una plenitud interior indescriptible el que vaig sentir al més fons del meu ésser. Va ser com la realització del desig acomplert, d'aquells que hom s'adona que té un cor que batega, que les galtes enrogeixen, que les mans entresuen i un tremolor s'exten i passa per tota l'espinada. I sentír també el caliu d'unes mans fines que et premen i s'entrelliguen, fonent-se en un llenguatge que no pot ser descrit...ni per la poesia, ni per la música, ni per l'art que et suggereix passions impossibles. Allò especial, poques vegades viscut al llarg de l'existència. Sentit com una part de la infinitud inabastable. Irrepetible.
Tot va passar un dia de fa molts dies i aquell futur joiós tocat amb les mans, en aquella trobada, no es repetia. I era eterna. I no hi havia res més al món que aquella fe en la felicitat. Era més enllà d'una creença, era l'esperança de fer eternes unes paraules mai intercanviades del tot. Úniques, ben dites, cregudes, des de dins mateix de l'ànima. Inundant els racons on es guarden les il·lusions.
Van passar setmanes de guaitar pel finestral...i els carros de la llenya seguien anant i venien pel camí del bosc. El del cementiri.
I el miratge no tornava...no venia...ni es repetia...i cada vegada més m'abocava amb frenesí cara el camí. Però no veia venir de nou la imatge esperada. Alguna vegada li semblava que si...però no...Perquè quan s'ha estimat de veritat res és el mateix. I volia tornar a sentir i reviure aquella trobada on es van fondre dos desigs. En va...l'espera. Només quedava un camí de terra cendrosa buit i fred com la soledat.
Un dia però va passar un altre carruatge diferent, ben negre, fent ruta cap el cementiri. Més fosc que la mateixa nit. Portava una tosca caixa amb unes poques roses del baix Llobregat al damunt. Tot era com aquell primer dia, però ara en lloc de venir de...anava a...cap a dalt, cap allà d'on no es retorna.
Sentí les mateixes esgarrifances del dia llunyà, però ara eren fredes, mecàniques, com si un taló tanqués una fantasia. Les reprimí totes, les il·lusions, els miratges, les esperances...i ni una sola llàgrima vaig malgastar en un destí que ja no era. Vaig tancar la finestra...i no la vaig tornar a obrir mai més. No fos cas que de nou em tornés a esperançar.

Enric Cirici


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

enric cirici

17 Relats

43 Comentaris

28261 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
nascut el 1931 soc enginyer químic i he publicat tres llibres: Raquel, Els fets del Palau, Cançons per a un temps de silenci. He estat anys en la campanya de la "Nova Canço catalana" He estat president d'Ona, de l'Avui. També vaig col·laborar en la fundació del Grup del Llibre. He tigut una dedicació professional en el món del paper, especialment en el comerç internacional. Escic a varies revistes de Barcelona.