Ella 1

Érem llum emergent des de dins nostre, aquell matí solejat d'un novembre del remot passat. Tu eres la d'abans, la esperada, però sublimada noia, amb l'aurèola única de la perfecció que hi veia i sentia. I deies que si, a un esdevenidor que no havia de ser. Ens palpàvem les belleses que només nosaltres dos percebíem, sols, en mig de la gentada sorollosa. Tu no eres tu, la de sempre, sinó que ara havies trencat, com jo, la soledat que traginàvem. Van ser uns instants, un temps, una companyia. Em sentia doblat, valent, il·lusionat...la vida no tenia final aquell dia, Eres el tot, eres el que mai havia sentit al meu costat. Una via segura en la ruta vital, arraulida al mateix costat, sensació de no existir res més important. Esplendorosa i bella com no havia vist mai. Havíem passat d'un abans temptador a un lliurament absolut sense cap esforç. Els nostres dedins, plens, curulls de sensacions inexplicables. Com l'alba que trenca la gebrada i esdevé natura acolorida i temprada. Quin despertar a la vida, aquell dia ple de sana passió, de respecte i fruïció, de futurs esperançats i sense por. Va ser un despertar capaç de vèncer les temences. Érem dos a tot, un esclat joiós des del mirador de la muntanya. Tot era sota nostra. Ni el trànsit, ni la hora, ni el lloc, ni la sorollosa gent trencava aquell estat de contemplació pura. Les paraules de sempre, però com noves: d'eternitat, intimitat, exclusivitat... tenien sentit i sentiment explicitat. I les mans ben premudes.
Més tard, molt més tard, la carta que no hauria volgut llegir mai, amable, freda, desenganyada, terrible i alliberadora també d'un mal son. ¿ Qui havia de dir que aquell matí de novembre no duraria més enllà d'uns altres novembres ?. Que vindrien tempestes inesperades. Aprengué que res és etern i que trepitjar el futur és un miratge, que no existeix mai com hom somia. O per qüestions que sovint, el temps fa veure absurdes. Del dedins joiós comú, al buit per tu sol, trist i en certa manera en pau, si ve de tempesta. Enyorança de retrobament, barrejada amb ganes alliberadores d'un mal son. Però impossible de recuperar el nivell de lliurament incondicional que va existir. Es va acabar. Sembla.
Enric Cirici 27.05.05