Setmana Santa del 1945 i l'amic

Un relat de: enric cirici

Setmana santa del 1945 i l'amic

El noi, de família marxista, feia temps que vivia una bullida espiritual, profunda, sentida, escrutadora i intel·ligent. Llargues converses i lectures el portaren a una mena d´estat de conversió religiosa. I aquella plàcida Setmana Santa prometia esdeveniments. Hi havia temps i ambient per dialogar, enmig d'aquella pau dels parcs i avingudes de la ciutat. Aquella paràlisi d'activitats i silenci manats per les autoritats, els dijous i divendres sant de la post guerra, i penso que era acceptat per la societat com un esdeveniment del calendari.
Molta gent ho vivia intensament, i els altres, en general, ho respectaven o anaven a berenar a les Planes de Valldoreix. Almenys aquells anys. El meu amic, il·luminat de sobte per una mena d'interrogació metafísica, demanava ajut, explicacions, arguments lògics, per entendre temes impossibles de comprendre per medi de les ciències humanes. Necessitava poder amarrar aquella flama engrescadora i fugissera d'alguna manera. Buscava paraules que diguessin més del què pot dir qualsevol llenguatge. Mots que l'obrissin a l' esperança. Aquell fet ens qüestionava i descol·locava la nostra infantil cultura religiosa que ens havien ensenyat. Xocàvem amb la il·lustració.
Mai no m'he sentit tant buit, tant poc preparat, tant mut davant l'angoixa d'una persona que apreciava i a la que era incapaç d'ajudar. Tota la setmana santa al damunt i jo sense saber què dir! Seguíem i observàvem aquelles processons i les persones que amb serietat i devoció encomanaven convenciment i res més. El meu bagatge era de pura infantesa. No molt més enllà dels "pastorets". M'havien preocupat més els escrúpols que no la fe. Entenia més les amenaces de Déu que l'Amor. El que sabia només servia per la meva tribu i encara...I nosaltres, el meu amic i jo, asseguts en un banc de la plaça, donàvem voltes i més voltes a explicacions i arguments de manual, trets del llibre d'apologètica i dogma, que estudiàvem precisament aquell any. No hi havia prestat mai atenció...però ara que els necessitava, els trobava impresentables...Amb allò volien enfortir la fe? Era una innocentada. Acudírem a gent que crèiem podia ajudar-nos, però descobrírem que aquells adults, de negre, interpel·lats, encara havien de fer la seva maduració. Vaig viure el malestar que deu sentir un metge quan se li mor el malalt a la taula d'operacions... La impotència... I allà, al lluny, ressonaven els cants de la processó del dijous sant que emergien d'una església propera. Guaitàrem a l'interior del temple, i ens colpí aquell monument al sagrari, guarnit de palmons engalanats i esclat de ciris encesos que escalfaven els cossos i ànimes que pregaven i no preguntaven. Asseguts, ens sentíem "uns" amb aquella gent desconeguda sense saber perquè. Devia ser una mena d´estat contemplatiu. El temps s'havia aturat...No calien gaires perquès. Connectes o no, aquesta era la qüestió.
Però buscàrem més mestres i no els trobàrem. Cercàrem una impossible llum racional i trobàrem el dubte existencial del divendres sant. Aquell neguit ens marcaria per sempre. Només ens faltava que anys després ens parlessin de metafísiques, d'il·lustració i la seva crisi...que continuem volent lligar les dues coses independents i ens hi perdem...

Enric Cirici 25.03.05 dijous sant


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

enric cirici

17 Relats

43 Comentaris

28262 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
nascut el 1931 soc enginyer químic i he publicat tres llibres: Raquel, Els fets del Palau, Cançons per a un temps de silenci. He estat anys en la campanya de la "Nova Canço catalana" He estat president d'Ona, de l'Avui. També vaig col·laborar en la fundació del Grup del Llibre. He tigut una dedicació professional en el món del paper, especialment en el comerç internacional. Escic a varies revistes de Barcelona.