La frustració islàmica

Un relat de: enric cirici

Una noia tunisiana, conferenciant el mes d'abril passat a l'Institut del món Àrab de París, va fer uns comentaris, des de l'òptica universitària i intel·lectual d'una diplomada en història moderna islàmica, prou interessants per recordar en aquests moments de postguerra encesa a l'Iraq. Tenia una visió del passat recent ben clarificadora. Una opinió que anava al fons del problema amb una gran senzillesa, i a més raonava des de les ganes de donar una sortida positiva a l'integrisme existent en tots els Estats de l'òrbita mahometana.
Deia: La gent senzilla del poble de tots els països on regeix l'islamisme majoritari, i també en les vivències de les classes més il·lustrades que no pertanyen al poder, que sofreixen les dictadures feudals existents arreu dels estats musulmans, tenen una consciència de panarabisme. La seva formació i instints més profunds estan inspirats per la il·lusió de la unitat musulmana i pel desig d'expansió de l'Alcorà. Els seus responsables religiosos van estenen aquest clima permanentment; la barreja del poder polític i la religió és el més natural per a ells. D'aquí ve la utilització fraudulenta de la religió per part dels ambiciosos dictadors polítics de cada Estat, que han fet fracassar una i altra vegada el panarabisme. L'islamisme profund va contra tots els que consideren opressors tan els de dins del seu poble, com els dels poders exteriors que no el deixen prendre el camí de la unitat.
Deia la nostra informadora que el darrer imperi de l'islam es pot considerar que va ser el "turc" i que va acabar malament l'any 1919 en perdre Turquia la guerra europea, aliada al món germànic. Des de llavors, després de la repartició de l'imperi otomà en trossos controlats per les potències colonials europees, neix una profund i difús desencís popular.
La frustració és un sentiment irracional que reclama rebel·lió, restitució, venjança i és molt difícil de combatre racionalment. Aquest estat latent entre la societat musulmana ha permès; deia la nostra interlocutora, iniciar esperances, que fins ara han estat repetidament ensorrades. Hi ha hagut una emmirallament per promeses de líders que prometien nous renaixements col·lectius, com el de Nasser (molt seriós) o Sadam Hussein (oportunista), per citar-ne un parell. N'hi ha més, deia. I una i altre vegada han estat frustrades les esperances, agreujant cada vegada més el pòsit de ressentiment. I ara amb una nova mitificació d'un home carismàtic Bin Laden, s'excitarà de nou el sentiment latent, adormit, tan irracional com es vulgui... per interpretar i contemplar l'aliança internacional com una nova imposició, que ferirà novament el sentiment col·lectiu dels pobles islàmics i esdevindrà una nova frustració. Perquè la gent contínuament perdedora no és capaç de veure en Bin Laden un terrorista. I després de la "llibertat infinita" (abans justícia infinita ?) les coses poden quedar molt pitjor. Fer mil milions de perdedors és explosiu.
Els catalans coneixem bé que és la frustració com a poble, i com hem reaccionat diverses vegades, amb una acció irracional que nosaltres mateixos hem batejat amb el nom de "rauxa". La rauxa islàmica pot ser temible, pot ser "infinita" si fracassen de nou com és previsible.

Enric Cirici

Comentaris

  • Un tema interessant[Ofensiu]
    NEULA | 28-01-2006

    i que mereix una reflexió seriosa. Hi ha coses que ens fan arrugar les celles i dir "no ho entenc". Desarrugem-les i mirem d'entendre-les si no volem que ens esclatin a la cara.

l´Autor

enric cirici

17 Relats

43 Comentaris

30156 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
nascut el 1931 soc enginyer químic i he publicat tres llibres: Raquel, Els fets del Palau, Cançons per a un temps de silenci. He estat anys en la campanya de la "Nova Canço catalana" He estat president d'Ona, de l'Avui. També vaig col·laborar en la fundació del Grup del Llibre. He tigut una dedicació professional en el món del paper, especialment en el comerç internacional. Escic a varies revistes de Barcelona.