Iasser Arafat

Un relat de: enric cirici

Un Jardí a Gaza pagat per Barcelona ? Ho vaig haver de llegir dues vegades perquè no m'ho creia. Quan va començar la darrera "intifada" jo estava, amb altres, convidat a un sopar amb l'Arafat a Jericó i com els isrealians no van deixar sortir de Gaza a Arafat vam haver d'anar a aquell territori que no era altra cosa que un camp de refugiats. Aquella nit era la fi d'un dia d'una colla de bombes i morts per a tot arreu. Els serveis secrets israelians esperaven quelcom... què podia passar? La replica fora de més bombes i el bloqueig del president. Aquesta fou la resposta. L'existència de l'Arafat era una excepció, la seva vida era una anomalia enmig de tanta mort, era l'antimort. El lògic era, que uns o altres l'haguesin ja liquidat. Sobrevivia en mig de tota mena d'odis, entre els que figuraven amics o enemics declarats...Cal recordar que a Gaza on hi tenia llavors la residència oficial estava controlada per la gent d'Hamàs, integristes dels més violents, capaços d'arribar fins l'autoimmolació. Tot en ell, doncs, era provisional, era un nòmada, un sense terra, rebutjat pels mateixos caps d´estat musulmans i voltat de gent que l'estimava i l'odiava fins a la mort. Considerat com a un terrorista mundial - i potser ho era - com ho havien estat els Ben Gurion i altres a Israel.
Caldria analitzar les biografies dels que ocupen els pedestals en totes les pàtries independents i saber els seus orígens.
Anàrem a Gaza en autocar des de Jerusalem est. Fins a una mena de frontera amb autobusos isrealians amb totes les comoditats modernes. Els controls tant d'anar com de tornar serien de fosc, de nit. Hom no ho veia clar...Era un desafiament a l'autoritat israeliana i hi haurien problemes a la frontera. El primer que et preguntes en aquestes situacions és el que se t'hi ha perdut a Gaza. Se't desperta una barreja del sentit de la responsabilitat i prudència amb el de curiositat i aventura. El cas és que tot el grup es va trobar embarcat en un autocar que no va parar fins la ratlla del territori de Gaza. Val a dir que la imatge de depauperació i deixadesa dels volts del punt fronterer superaven el que hom pogués imaginar. Era un immens camp de concentració voltat de filferros, on sembla que hi malvivien centenars de milers de refugiats. No els volia ningú... Israel volia lliurar-los a Egipte i no els van acceptar. Viuen de l'ajut de les N.U. I ara de l'alcalde Clos que els hi farà un parc, quan el que necessiten són altres coses més elementals !!!. Com era previst el control Isrealí es va fer un per un, en un minuciós examen de passaports, amb més problemes pels que teníem en el passaport visats d'altres països àrabs. Després d'unes dues hores en mig de la carretera vam poder prendre un atrotinat autocar palestí sense vidres per anar a la ciutat de Gaza. El trajecte, de nit, era fantasmagòric. Es veien cases tipus barraca amb alguna bombeta penjant com a fanal. Tot el camí atapeït de construccions a mig fer en carrers sense cap arranjament. Un desordre total. Cap arbre...Cap espai obert...Res per a l'estètica. Com galliners d'una granja...
Arribàrem al centre d'una població una mica més important. Hi havia algunes edificacions de més d'una planta. Una d'elles era com una mena de casal de poble amb una petita i malmesa escalinata per entrar-hi. L'autocar s'aturà davant mateix d'aquella escala solemne i tronada i immediatament aparegueren una colla de nois amb metralletes que rodejaren l'autocar. Un dels problemes d'aquella gent és que no vesteixen uniformes normalitzats, van a l'estil "Pancho Villa" i no és fàcil interpretar quin poder representen. No saps si et protegeixen o et detenen. En baixar ens obriren pas cap a l'interior d'aquell casalot entremig d'una gran quantitat de curiosos amb el clàssic posat de desvagats que tant es veu en aquelles contrades. Penso que la nostra visita era un esdeveniment inusual, potser fins hi tot provocador...Tant pels extremistes islàmics com per els jueus. Nosaltres, ignorants en certa manera de tot plegat, anàvem mudats, els homes amb vestit fosc i algunes dones fins i tot amb abrics de pell que resultà un escàndol. Però és que la invitació era per a un sopar de gala...
Ens acompanyaren a una sala de conferències on les cadires eren plegables i per pantalla hi havia un llençol. Allà després d'una bona estona arribà Arafat envoltat d'una cuirassa humana de gent armada, cap vestit igual, boines de tots els colors. No sé si hi havia disciplina però la imatge era d'anarquia total. Aquell home molt més petit que a les imatges de televisió que coneixem, amb la típica barba d'una Setmana, amb l'inamobible mocador al cap, amb aquell uniforme de campanya que no es devia treure mai, amb una caçadora que semblava feta per la seva mare. Amb la dignitat del representant d'un poble vexat es situà a la porta d'una gran sala on hi havia preparat un àpat fred. Vàrem entrar a la nova sala un a un donant la mà a aquell amic d'una nit, amb emoció. Era calenta. Per un moment pertanyies a aquell poble espellifat, malmès i esperançat. Senties una certa enveja pels herois. Pel sentit de l'honor...Senties la mà calenta, calorosa, il·lusionada, valenta, del seu líder...El lluitador també va sopar amb nosaltres parlant amb tots sense presses i atès reverencialment pels que l'acompanyaven, Feu un discurs...Una crida demanant ajut internacional per un poble que no vol morir... I entre l'etern somriure de la seva expressió...Les pistoles brillaven a les cintures...I no sabíem, ni de fet sabem res, del que després s'ha dit d'ell
De tornada el control va ser pitjor. A la matinada i en mig de la carretera ens feren sortir de l'autocar, els europeus a la dreta i els palestins i musulmans a l'altre cantó. Allò recordava una pel·lícula de la història nazi. Aquells policies perfectament uniformats anaren comprovant un a un els passaports i després de dues hores d'aturada poguérem prendre els altres autocars i cap a Jerusalem.
Aquella nit Jerusalem no semblava tant santa...






Comentaris

  • Quan un lluita...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 11-06-2007 | Valoració: 10

    per poder viure a sa casa no es pot considerar terrorista, està molt bé. Arafat només va intentar donar un lloc a la seva gent que va ser arraconada, ara no vull dir que no hi haja terroristes i barbàrie, sempre hi ha per tot arrèu. M'ha agradat el teu relat, a mi tampoc no em sembla tan santa Jerusalem.

  • i ara ja em podeu dir de tot[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 19-03-2005

    ara ja tots els políticament correctes ja em podeu tirar pedres, però hi ha una visió tan falsa d'aquest etern conflicte propiciada principalment per els mitjans de comunicació que una persona que coneix la història des de els seus orígens s'ha d'emprenyar per força...potser Israel hagi estat massa púdica de mostrar els seus morts, no tenen cara ni nom, com varen dir per Antena3, "ha volado un autobús lleno de judios" ....

  • ja et vaig dir que pensava[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 19-03-2005

    ja et vaig que en pensava i després de llegir el teu relat la meva opinió ha empitjorat, crec més propi dir israelians que jueus, en segon lloc que parlar de nazisme parlant de la gent que parles ho trob impropi, en Saramago ja va fer lo mateix, dones per segur que en Ben Gurion era un terrorista i deixes en la dubta si ho era Arafat. Els milions que tenia n'Arafat fora no t'has demanat d'on havien sortit ??? la seva dona des de Paris que en pensava de les dones palestines ???? el teu relat cau dins lo políticament correcte, que dolents son els israelians i que màrtirs són els altres. Els palestins mai han tengut un estat i quan hagueren pogut tenir-lo no el volgueren, varen vendre un munt de terres als israelians i després no els deixaren viure, d'aquí la guerra dels 6 dies, 7 països àrabs varen declarar la guerra al petit estat d'Israel. Sempre han jurat que no descansaran fins que el darrer "jueu" no estigui dins la mar, mai han volgut un estat ni la pau i com tu dius, ni els seus germans àrabs els han volgut, va molt be tenir un poble com a eterna víctima per justificar qualsevol tipus de terrorisme, no et pos un 0 de valoració perquè no hi ha l'opció ... i que quedi clar que no estic a favor de la política de Sharon, però la majoria de la gent, sobretot els joves, agafen postura sense conèixer pràcticament res de lo que fa més de 50 anys ha conduït a aquesta situació. Però si un dia vos esclata una bomba davall el cul, no serà una bomba jueva ...serà posada per un d'aquests que se les anomena "màrtirs" "resistents " ect ... qualsevol eufemisme per no anomenar lo que realment, són terroristes purs i durs ...
    Potser que el jardí d'en Clos soni ridicul, on dius que necessiten coses molt més elementals, n'Arafat ja hagués pogut destinar una petita part de la seva gran fortuna robada al seu poble, per satisfer una part d'aquestes necessitats ...

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

enric cirici

17 Relats

43 Comentaris

28285 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
nascut el 1931 soc enginyer químic i he publicat tres llibres: Raquel, Els fets del Palau, Cançons per a un temps de silenci. He estat anys en la campanya de la "Nova Canço catalana" He estat president d'Ona, de l'Avui. També vaig col·laborar en la fundació del Grup del Llibre. He tigut una dedicació professional en el món del paper, especialment en el comerç internacional. Escic a varies revistes de Barcelona.