Fatalitat.

Tots dos forcegen per terra i sona un tret. El dolent s’aixeca però no triga a desplomar-se, exànime. El noi de la pel·lícula s’incorpora lentament, llença el revòlver i se’n va, mentre un zoom d’allunyament en picat el va reduint a una petita taca a la nit de la gran ciutat i comencen a desfilar els crèdits.

Quan s’encenen els llums s’aixequen i, encara a la cua per sortir de la sala, ell comenta:
—De tots els tòpics del cine d’acció només he trobat a faltar la inevitable persecució de cotxes.
—Renoi, doncs sí que és veritat —diu ella, somrient—, tot i que pel títol ja ens podíem haver imaginat que anàvem a veure una americanada.

Un cop al carrer, s’aturen al pas de vianants. Quan es posa verd, baixen de la vorera i van a creuar quan ella el reté pel braç, a temps d’evitar-li l’envestida d’un automòbil que passa cagant llets. Irats, surten a la calçada i es tomben per increpar al boig conductor... sense adonar-se que per darrera els ve un altre vehicle, perseguint l’anterior, que se’ls endú arrossegant-los més de vint metres.