Et portaré sempre amb mi

Un relat de: copernic


L'Octavi va tancar la porta de casa seva i va prémer el botó de l'ascensor. Quan aquest arribà a la seva planta, s'hi ficà a dins i pitjà el menys u. Després d'un breu recorregut, l'elevador s'aturà i sortí amb pas decidit cap al seu cotxe, però va frenar a dues passes d'ell i se'l mirà. El repassà de dalt a baix. Li coneixia tots els detalls: Aquella rascada que li havia fet el mateix dia que el va estrenar ( la ràbia que li va provocar li esguerrà l'alegria de la compra), aquell petit bony, únic testimoni que quedava d'una forta pedregada que el va sorprendre a l'autopista i que al planxista li va passar per alt, aquella temptadora línia que tant l'havia seduït feia uns quinze anys.

Obrí la porta i es va asseure. En acaronar el volant pensà que aquella era l'última vegada que el conduïa, el darrer viatge, un trajecte curt, uns cinc kilòmetres fins al concessionari de la marca, un model de la qual havia triat després d'un llarg procés de selecció. Girà la clau i arrencà. El motor va respondre amb aquell soroll característic que, al llarg dels anys, havia après a identificar i que el neguitejava quan intuïa, per algun matís sonor, que hi havia alguna possibilitat de pana. Va obrir la porta del pàrquing amb el comandament a distància i pujà la rampa que el portava al carrer amb rapidesa, doncs el sistema electrònic efectuava el tancament en deu segons tan sols. Sortí esperitat, amb la il·lusió que dona la perspectiva d'un canvi tan important. El primer semàfor en vermell però, el feu deturar. Mentre esperava, li varen venir al cap les imatges del viatge a La Manxa que havia fet la passada tardor. Aquelles tardes devorant kilòmetres entre vinyars i camps immensos a la recerca de la ciutat de final d'etapa, aquells cels d'un blau brunyit, només trencat per quatre núvols escadussers, aquell accelerador sempre obedient a la pressió del seu peu, la carretera que s'estenia al seu davant, gairebé solitària, com una catifa d'asfalt al bell mig d'un paisatge dominat pel color de la terra vermella, només interrompuda per un horitzó on es desenvolupava l'espectacle del crepuscle refulgent. Recordava les sensacions que havia experimentat en aquell petit habitacle, refugi ideal refractari a tot un entorn hostil, evasió perfecta que deixava enrere situacions desagradables, que posava distància entre ell i tota aquella gent que l'aclaparava, que no el deixava respirar. Quan tot això el superava, quan se sentia bloquejat o l'alt nivell d'exigència cap a ell mateix amenaçava amb alterar el seu equilibri emocional, agafava el volant i conduïa, conduïa sense rumb, escollint a l'atzar el recorregut. Li semblava que d'aquella manera era l'amo del seu propi destí, el rei del seu propi regne, allà, en aquell petit espai. Aquelles quatre llaunes havien estat sovint el seu refugi artificial, la clova d'ou a on tornar cada vegada que el seu entorn li declarava les hostilitats.

Naturalment, l'havia condicionat al seu gust. El cotxe era seu i encara que la seva dona, que no tenia carnet , posava a vegades alguna objecció, hi col·locava tot allò que considerava exclusiu, tots aquells objectes que, d'una manera o altra, havien format part en algun moment de la modesta trajectòria de la seva vida i que no volia compartir amb ningú, ni tan sols amb ella. Pensava que el matrimoni no havia d'ésser un espai de comunicació il·limitat, una relació transparent en la que cada membre de la parella no tenia cap secret per a l'altre. Estava convençut que la gent sempre té alguna cosa per amagar, alguna història que mai hauria de revelar, que ningú pot posar la mà al foc per amics o familiars sense por a cremar-se. Ara, provisionalment, el cotxe estava despullat per dins, net de totes aquelles andròmines, que havien resistit aferrissadament qualsevol intent de neteja que, puntualment, quan ja en tenia prou de veure tant desordre, la seva dona insistia en efectuar. Els cotxes, es deia, no deixen d'ésser un reflex de la personalitat del seu propietari, una mena d'apèndix del seu caràcter, un aparador de manies personals i de gustos exclusius.

Mentre deixava enrere els darrers edificis de la ciutat, després d'haver passat ja unes quantes rotondes, va recordar el seu primer cotxe, un SEAT 600 que va comprar en una botiga de vehicles usats de la capital de la comarca a on vivia. Tenia divuit anys. Havia aconseguit el carnet al quart intent. Amb el temps va arribar a comprendre que una cosa era aprovar l'examen i una altra molt diferent, aprendre a conduir. Després de rebutjar un model al qual se li veia un forat bastant gros en els baixos, cosa que feia possible la tracció animal amb els peus dels ocupants a l'estil Picapiedra, se'n va comprar un altre que costava cinc vegades més, de color “merda d'oca”, detall que els seus amics, que el varen acompanyar en la compra, li recordaven en cada ocasió en que buscaven una complicitat comú en el passat, especialment en els sopars que periòdicament organitzaven. No tenia prou diners però ja el va emparaular i va demanar ajuda econòmica a la seva germana, sis anys més gran que ell, que quan li va dir el que havia fet, una mica més i i el mata. Però va acabar transigint i finalment va aconseguir el seu primer símbol d'independència. Perquè és això , va pensar, el primer cotxe, un petit tall en el cordó umbilical que ens lliga als pares, un primer avís que el fill s'ha fet gran i necessita llibertat per experimentar el que la vida li posa al davant.

Aquell cotxe tenia una autonomia limitada però era la seva primera possessió, una possibilitat més de desplaçar-se a la recerca d'aventures que, a vegades, arribaven més per l'estat precari del vehicle que pel viatge en si. Va somriure quan recordà un diumenge d'hivern que va viatjar amb els seus amics fins a un poble bastant llunyà, amb un vidre lateral trencat. Varen fer tot el trajecte amb els anoracs posats. Quantes vegades havien hagut de parar perquè el motor s'escalfava massa i l'aigua bullia! Els seus amics li deien: “Anem a tal lloc” i hi anaven, encara que quedessin fets un quatre per la incomoditat dels seients. Quina diferència amb els cotxes actuals, va concloure, en que només t'has de preocupar de posar gasolina. Llavors, recordà nostàlgic, abans de cada viatge havies de comprovar els nivells de l'aigua, de l'oli, del líquid de frens, de l'anticongelant, l'aire de les rodes... Quan acabaves ja se t'havien passat les ganes de viatjar. I en les carreteres sinuoses i sense visibilitat, havies de tocar el clàxon abans d'arribar a cada corba, perquè podies trobar-te, en aquelles calçades estretes, amb un monstre en forma de camió o autocar enorme i haver de frenar de forma sobtada.

Després d'uns anys, quan ja treballava, es va comprar un 127. Recordava la seva joventut com una època esbojarrada. Va canviar de colla vàries vegades, va practicar molts esports diferents, va aprendre fotografia i astrologia. No hi havia exercici físic o branca del saber humà de la qual no en volgués saber tots els secrets. Senzillament vivia, en aquells moments en el que viure és provar, experimentar. En la majoria dels records d'aquella època apareixia el 127 de color vermell amb un adhesiu de la marca FINA enganxat al capó. I la música, sempre associada amb aquell radiocasset pel que havien passat cintes de conjunts i cantants tan diversos com Supertramp, Camel, Dire Straits, Mecano, Lluís Llach, i música clàssica també: Vivaldi, Haendel, Corelli, Bach, Brahms, Beethoven, Tchaikovsky que havien sonat mentre conduïa i els quilòmetres passaven l'un darrera l'altre mentre premia l'accelerador. Paisatge i música, una combinació sublim que li feia experimentar, especialment quan anava sol, moments d'un èxtasi gloriós. El seu cotxe era la seva segona casa, per no dir la primera, un refugi que compartia de vegades amb algun amic al qual li interessava alguna cosa pel que ell també es delia, cosa gens difícil per l'absolut esnobisme al que s'abandonava quan sortia al mercat qualsevol novetat, fos literària, musical o d'entreteniment. Aquell vehicle simbolitzava la seva llibertat, un concepte que, en aquell moment d'escassa lucidesa, li semblava absolut, incontrovertible i que no admetia discussió, conceptes que la vida li obligaria, amb el temps, a revisar, descobrint a base de fracassos que la llibertat et porta més mals de cap que la rutina, que el nedar contra corrent comporta una gran solitud i que és molt millor deixar-se arrossegar , mirant sempre de mantenir l'equilibri.

Un equilibri que va estar a punt de perdre quan va entrar en aquella rotonda, la darrera abans d'arribar al concessionari. Va agafar-la massa ràpid, immers encara en la càlida melangia dels records, absent de tot allò que no fos els seu somieig. El cotxe es va recolzar totalment sobre els amortidors quan va girar el volant bruscament a la dreta i seguidament a l'esquerra. Quan va sortir de la rodona, per associació d'idees, la seva ment el va portar de bracet a l'ensurt que va tenir un dia amb el 127. Tornava a casa, a darrera hora de la tarda, en aquella època de l'hivern en que es fa fosc tan aviat. En el cotxe hi anaven també tres amics seus, companys de xefla d'una temporada en la qual canviava sovint d'amistats, uns moments de la seva vida d'una gran inestabilitat. Enfilava una recta en baixada, començava a agafar velocitat, la llum dels fars il·luminava la carretera. D'una gasolinera que li quedava a l'esquerra, li va sortir sobtadament un cotxe i es va col·locar en el seu carril, sense donar-li temps a reaccionar. A l'interior del seu cotxe es va sentir un renec col·lectiu i va clavar una puntada de peu al fre. El vehicle va derrapar i va xocar contra l'infractor . En el moment de l'impacte va veure dues figures en els seients posteriors que es balancejaven d'endarrere cap a davant. El seu cotxe va quedar aturat entravessat en el seu carril. De sobte va sentir unes veus al clatell que suplicaven “Sortiu, sortiu!”. Només hi havia dues portes i els companys dels seients posteriors temien una explosió o un incendi. Com va poder es va treure el cinturó de seguretat i tots quatre varen córrer esperitats, allunyant-se del cotxe. A una certa distància es varen aturar i llavors varen veure l'amo de la gasolinera que els deia “Traieu el contacte!”. Espantat, va anar fins el cotxe accidentat i va treure les claus. Llavors varen anar fins a la gasolinera. L'espectacle era dantesc. El cotxe infractor, per l'impacte del seu, havia anat a parar a l'altre carril, envestint un altre turisme que anava en direcció contraria. Hi havia cinc ferits amb braços, cames, malucs i algun nas trencat. A ells no els hi havia passat res, excepte una petita rascada sense importància que s'havia fet ell. Curiosament, en una d'aquelles estranyes coincidències de la vida, el propietari del cotxe infractor era del mateix poble que els quatre amics i, a més a més, cobert per la mateixa assegurança. D'aquesta manera li varen arreglar el cotxe molt abans del judici, el qual es va celebrar al cap de dos anys. El vehicle li va quedar impecable per fora. Per dins, continuava essent les quatre llaunes vetustes de sempre.



---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

“Els Dire Straits, que tal? Li podia haver fet aquella pregunta a en Xesc d'alguna altra manera. Per exemple: “T'agraden els Dire Straits?” El grup acabava de treure el “Sultans of Swing”i sonava per tot arreu. “Bé, són molt bons” va ésser la seva contesta. Buscava complicitats, es volia fer agradable a aquelles noves amistats, a aquells companys que més tard l'havien acompanyat en el 127 en aquell vespre en que va tenir l'accident, com l'havien acompanyat en moltes xefles, sobre tot els diumenges a la tarda quan agafaven la carretera i el toc d'accelerador estava marcat pels acords del “Tunnel of love”, el “Romeo and Juliette” o el “Walk of live”. Recordava una nit sencera passada en la carretera seguint el ralli Costa Brava. Quan varen tornar , ja de dia, el cansament el vencia, però ell clavava els ulls en la calçada, en la carretera sinuosa que portava al poble, mentre els seus amics dormien. Ell n'era el responsable i aquesta confiança que li demostraven el feia sentir bé, els altres joves dipositaven la seva seguretat en les seves mans i la seva ment, un fet que el complaia, el feia sentir important i l'impedia dormir-se mentre conduïa.

Una nit varen arribar una mica més aviat del que era habitual. Sobre el mar s'havia entaulat una tempesta. En arribar al poble aparcaren en el passeig marítim. Allà no hi plovia. Els llampecs no es veien però la seva llum il·luminava i dibuixava les formes dels núvols, que s'estenien sobre el cel de la badia. Curiosament, no se sentien els trons, de manera que davant els seus ulls s'escenificava un espectacle purament visual, Durant mitja hora varen quedar en silenci, només mirant, sense gosar dir res, ni tan sols una expressió d'admiració, per por de trencar la màgia del moment, l'instant irrepetible. En aquells moments, se sentia molt unit a ells, sense pensar en que la vida dona moltes voltes i t'allunya després per altres camins. Però aquella nit, davant aquella tempesta silenciosa que dibuixava els contorns dels núvols de la badia, va sentir una mena de comunió amb aquells companys, un sentiment de participació conjunta en les experiències més amables de la joventut.

Una mica tip de travessar rotondes (no entenia aquella proliferació que hi havia hagut en els darrers anys) va arribar finalment a una mena de polígon industrial amb moltes naus, la majoria de concessionaris de les principals marques de vehicles. Agafà un carril lateral, protegit per una mitjana d'obra, que facilitava la tasca d'aturar-se tranquil·lament davant de qualsevol de les enormes botigues que s'estenien a una i altra banda de la carretera. Quan va arribar al concessionari escollit, va aparcar a pocs metres de la botiga. Tancà el cotxe, se'l mirà un moment i se li va fer un nus a la gola. Evitant fer un espectacle, va començar a caminar, apressà el pas i entrà amb decisió a la botiga. El rebé un comercial, que li va indicar que el gerent l'atendria en un moment, oferint-li uns seients per si volia esperar-lo llegint un moment el diari. Hi havia la premsa del dia, però no n'agafà cap exemplar. Estava molt nerviós , com un nen després de la nit de Reis, esperant el seu regal desitjat. Un auto-regal (mai millor dit) que li havia costat uns vint mil euros però que li prometia moltes satisfaccions, la primera i immediata, la de l'estrena. Mirava, neguitós, cap al mostrador, a on el comercial atenia als clients, les noies que entraven i sortien de l'oficina, els diferents models exposats a la gran superfície de la botiga. Després d'uns deu minuts d'espera el gerent de l'empresa va sortir d'un despatx. El saludà afablement, mentre es disculpava pel retard. Era un home petit i calb, molt simpàtic, enèrgic, actiu, que parlava atropelladament. Varen enraonar sobre els darrers tràmits i va haver de signar alguns papers. Després, el va acompanyar cap al seu somni. Allà estava, net com una patena, lluminós, flamant, enlluernant-lo en cada reflex de les seves línies. Va pensar que s'hauria d'haver posat les ulleres de sol, tan sols per poder-lo admirar, tan forta era la llum reflectida pel metall que el seguia a tot arreu mentre se'l mirava des de tots els costats possibles. Quedava però la part més desagradable de la compra. El gerent l'acompanyà fins a la porta i sortiren a fora. El dia era radiant, una lleu brisa bufava de la banda de llevant. Sentia un estrany rau-rau en l'estómac. Es ficaren tots dos en el cotxe vell i l'Octavi el va conduir fins a un annexe de la botiga . Un empleat va obrir la porta perquè passessin. Un cop a dins, el gerent li va indicar que el deixés sobre uns rails i li va dir: “El deixo sol. Ja ens avisarà quan estigui” i li va donar un petit cop a l'esquena. Varen sortir tos dos del cotxe. L'empleat i el gerent sortiren de la nau per una porta lateral. L'Octavi només va veure en aquella sala una petita cabina en un lateral i al fons, en el cantó oposat al qual havien entrat, una mena de porta com les dels garatges. Aquell era el destí del seu vell cotxe. Ho sabia però no tenia altra opció. La antiguitat del vehicle no podia ajudar-lo a rebaixar substancialment el preu del que comprava. Es va allunyar unes passes i el va contemplar per última vegada.

I llavors, en un espai de temps que no va poder precisar, varen passar per la seva ment les imatges de tots els cotxes que havia tingut anteriorment. Des de les més recents , del viatge a la Manxa, devorant els quilòmetres en mig dels camps de Castella, perdent-se la carretera en direcció cap a l'espectacle del crepuscle fins a les llunyanes , ja molt difícils de rememorar, de la increïble compra del 600. I Supertramp i Dire Straits sonant en el petit receptacle del 127 embolcallant-lo, a ell i als seus amics camí d'alguna discoteca i ja, posats a recordar, els amors impossibles, els desitjos reprimits però irreprimibles, les amistats que havien nascut, crescut i mort en els seus cotxes. Les diades de diumenges d'estiu, de sol, mar, sorra i vent , les rialles juvenils, la pell caoba, colrada de sol, d'aquelles corbes de vint anys que el feien emmalaltir. La vida resumida en el petit habitacle d'un cotxe.

De sobte, tornà a la realitat. Se'n allunyà una mica, mirant-lo de tant en tant de reüll i es dirigí cap a la petita porta per on havien desaparegut el gerent i l'empleat. Premé un petit timbre i varen sortir tots dos. L'empleat va entrar en la petita cabina de comandament. Accionà una palanca i el cotxe es va començar a moure sobre els rails cap a la porta a l'altre extrem de la sala. El gerent s'estava al costat del client, a poques passes, però a una distància prudencial que permetés al client disposar d'un espai emocional infranquejable. Amb posat seriós, simultàniament, tots dos s'ajustaren el nus de la corbata, mentre el cotxe entrava en la sala del fons. Després, la porta es tancà i es començaren a sentir uns sorolls i grinyols mecànics esgarrifosos, que assenyalaven, sense cap mena de dubte, el que estava passant allà a dins, mentre a l'Octavi alguna cosa que no sabria definir se li movia per dins i se li humitejaven els ulls. Amb un gest sobtat, escurant-se la gargamella, va fer un esforç per a que no se li escapés cap llàgrima.

Al cap d'uns deu minuts, l'empleat tornà a obrir la porta des de dins de la cabina i va sortir sortí en direcció cap a l'escenari del desballestament. Aparentment, allà a dins no hi quedava res, però l'home recollí alguna cosa de terra i els hi va portar. Era el seu cotxe premsat, reduït a la mínima expressió: Un bloc de metall, compacte, del tamany d'una capsa de sabates, amb les arestes ben dibuixades i polides. L'empleat li posà un adhesiu amb el número de matrícula. El gerent el va animar: “ Bé, ja el té . Ara el podrà portar sempre en l'altre cotxe o fer-ne el que li vingui de gust. Anem a la botiga i li donaré les claus”

Quan en va sortir, dins del seu flamant vehicle, que feia aquella olor indefinible de cotxe nou, hi havia posat, a sobre la guantera, les restes de l'altre. Aviat faria companyia a tots aquells objectes que ell i només ell apreciava. Després de sortir des del carril lateral a la carretera principal, mentre s'acostumava ràpidament a totes aquelles noves sensacions, es va adonar de sobte que el dia era radiant i lluïa un sol esplèndid. La llum entrava i il·luminava generosament les modernes línies d'un acabat interior perfecte. Va sentir una lleu esgarrifança de plaer mentre accelerava i posava les marxes llargues. Davant seu s'estenia la carretera, negra i brillant, quilòmetres d'experiències per ésser viscudes i degustades.



Comentaris

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • Pels que no tenim cotxe[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 11-10-2011 | Valoració: 7

    i no sabem conduir ... sempre és una sorpresa veure tots els sentiments que van lligats a aquest vehicle.

    Crec que ho has explicat molt bé i has aconseguit que comparteixi tota una vida d'una volada.

  • persones[Ofensiu]
    Onofre | 10-10-2011 | Valoració: 9

    L'eterna qüestió del contador de histories és si contar-la emprant la primera persona o la tercera.
    Sí o no?
    Questions de corrents i modes apart, quina és la millor de les maneres?

  • Bona conducció![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 25-08-2011

    Un text entranyable que llisca a velocitat de creuer gràcies a l'habilitat del seu conductor. Un tractament molt complert des del present cap al passat utilitzant com a mòbil perfecte el vehicle propi. Tot un reguitzell de records de joventut que piquen l'ull al lector i l'endinsa cap a vivències que provoquen múltiples somriures. Un text amb descripcions paisatgístiques marca de l'autor, unes reflexions vitals marca de l'autor que, com sempre, denoten el bon senderi de l'astrònom.
    En definitiva un text on els objectes prenen protagonisme i es fonen- in memòriam envers el darrer vehicle- amb els sentiments propis compartits amb els de les persones que van seguir els mateixos viaranys que el protagonista de carn i ossos.
    L'enhorabona per aquest text de gairebé vint minuts que m'ha fet passar una estona ben agradable.
    Una abraçada ben cordial, copernic.

    Mercè

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

386840 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...