Estimar i fracasar

En Jesús sempre l'havia estimat. Era el seu millor amic i la espatlla sobre la que ella plorava sempre que el seu xicot la tractava malament. Ell l'abraçava i olorava els seus cabells, volia que aquell moment durés tota la vida, però volia que plorés per ell i no pel seu xicot. No sabia com dir-li: " T'estimo, no vull que siguis de ningú més", semblava fàcil però no n'era.
La Maria sabia que podia comptar amb ell sempre que el necessités i el trucava molt sovint perquè vingués a consolar-la. Poc a poc sense adonar-se'n va començar a sentir alguna cosa per ell que no havia sentit abans, sentia una necessitat de tenir-lo al costat contínuament, sobre tot quan el seu xicot va començar a pagar-la.
En Jesús no podia suportar veure-la patir, però no entenia com ella podia deixar-se maltractar així. Ell l'havia avisat molts cops que, si no el deixava, ell no vindria més a veure com cada dia tenia més blaus a la cara.
Un dia però, la Maria el va trucar perquè hi anés. Ell va suposar el que havia passat, però hi va anar igualment. Quan la Maria va obrir la porta va veure com tenia un pòmul ben morat i ella tenia els ulls d'haver plorat. En Jesús va entrar i va tancar la porta quedant-s'hi arrepenjat. Ella estava dreta el seu costat esperant que ell digués alguna cosa mirant-lo als ulls. Al cap d'una estona en Jesús va dir:
-Maria, no pots seguir així.- va dir seriós, li feia mal veure-la així, amb la seva cara preciosa marcada, per culpa d'un desgraciat.
-Ja ho sé. - va dir ella- ara tots dos estaven arrepenjats a la porta i parlaven sense mirar-se.
-Jo me'n vaig. Ja et vaig avisar, no puc veure't així.- Es va girar per obrir la porta. I la Maria el va agafar pel braç i li va dir:
-M'ha pegat perquè l'he deixat- va dir ella de cop, ja no podia aguantar més, havia estat espantada molt de temps i no volia tenir mai més por.
En Jesús la va mirar sense saber que pensar.
-No puc respirar sense tu.- va dir la Maria amb una llàgrima caient per la galta.
En Jesús va sentir que volava, va agafar-li la cara amb les mans, mirant-la als ulls. Va fer-li un petó al blau de la cara, ella seguia mirant-lo als ulls, tenia la respiració accelerada. Ell va besar-la als llavis, sentint-se tocar el cel. Quan ja tocava la seva pell, blanca i suau, acaronant-se i besant-se no podien creure que s'haguessin estat enganyant tant de temps, actuant com amics.
Van estar en un núvol molt de temps, no podien viure un sense l'altre, es trucaven a cada instant i sabien tot el que feien a cada moment. Però al cap d'uns mesos de lluna de mel, els problemes van començar a sorgir. S'estimaven tant que si no sabien el que l'altre estava fent desconfiaven i sorgiren les discussions, encara que després les reconciliacions eren fantàstiques. Però en Jesús començava a cansar-se de discutir i d'estar obsessionat per saber on era ella, sentia que no era lliure i ella també ho va notar, però no ho volien veure.
Una nit, després d'una discussió enorme per una ximpleria, en Jesús va marxar a donar un volt i va prendre una decisió.
Va tornar cap a casa i va pujar a l'habitació. La Maria estava llegint un llibre que va deixar sobre la tauleta en el moment que el va veure entrar. La seva mirada la va desconcertar. Ell es va asseure al llit, davant d'ella.

-Maria, jo ja no puc seguir així. No podem.- va dir ell pensant-se bé les paraules, amb un nus a la gola. La desitjava tant que li feia mal.- Jo no puc estimar-te i estar en guerra al mateix temps. I t'estimo amb tot el cor, amor, per això ho hauríem de deixar.
Ella se l'havia estat mirant i escoltant amb atenció, però la seva ment va trigar una estona a processar la informació. No volia creure's el que li deia i va dir:
-Canviaré, t' ho juro. Diguem que vols que faci i ho faré.- Unes llàgrimes van caure per les seves galtes i a ell se li van humitejar els ulls.
-Amor, no és culpa teva. Ets perfecte. Sóc jo que no puc estar tot el dia preocupat per tu, sense pensar en res més i arribem a casa, i discutim i això ens destrossarà amb el temps. Jo no vull odiar-te. Prefereixo estimar-te sempre.- Ell no podia aguantar com li bategava el cor de ràpid. Ella se'l va mirar i va dir, enfadada:
-Bé doncs, marxa! Ves-te'n ara mateix.- la ràbia li encenia la cara, però quan ell va fer el gest de marxar ella se li va abraçar el coll, plorant, desesperada en un últim intent de retenir-lo:
-No! No te'n vagis!- ell la va abraçar fort, respirant-la per últim cop mentre sentia com alguna cosa es trencava per dins.
-Com podré respirar sense tu?- va xiuxiuejar-li entre llàgrimes i sanglots, mentre se li agafava més fort, perquè no marxés.
-Ja veuràs com podràs- va dir ell, també entre llàgrimes. La va mirar i li va fer un petó, tombant-la al llit, però sabia que si es deixava portar no podria anar-se'n mai, així doncs es va incorporar i li va dir adéu sortint per la porta de l'habitació.
La Maria va reaccionar, es va aixecar del llit i descalça va sortir de l'habitació, i va anar fins ales escales. Allà es va quedar parada, veient en Jesús a punt de sortir de casa, dret a l'entrada. No sabia que fer, la seva ment va començar a pensar intents desesperats per retenir-lo, no veia que ja l'havia perdut i va pensar "si es gira baixo, i no el deixo marxar".
Mentrestant en Jesús que l'havia sentit sortir de l'habitació pensava: " Si baixa em quedo". Però cap dels dos va fer res i la Maria va sentir com el seu cor sortia per la porta i se'n anava lluny amb ell. Es va asseure a les escales, plorant el fracàs.
En Jesús va seure al replà, amb el fred de l'hivern tallant-li la cara, i sentint com el seu cor deia: " que has fet, torna a dins amb ella" fent-li mal, però el seu cap li deia que era el que havia de fer, i ell va plorar com un nen perquè no hi ha res pitjor que estimar a algú i saber que mai sereu feliços junts.