No t'ho puc demanar

Pensava que confessar-te que m'agradaves m'ompliria de tranquil·litat, que passaria una setmana plorant perquè tu no em voldries, però després t'oblidaria.
Has fet una cosa pitjor que dir-me que no t'agrado. M'has dit que no ho saps... que no vols relacions a distància, que ja veurem que passa quan et vingui a veure...
Això és pitjor, perquè segueixo amb el mateix dubte que al principi, i m'estàs donant unes esperances que no sé per on agafar, potser són falses...

M'estic fent il·lusions que no sé si aniran enlloc, m'estic pujant a un núvol que cada vegada va més amunt, i quan caigui d'aquest núvol el cop serà tant fort que trigaré molt de temps a recuperar-me.
A vegades oblido que els somnis no sempre es fan realitat....
M'odio a mi mateixa per no poder demanar-te que em despertis, que em llencis capdavall del núvol, que m'agafis ben fort o em deixis anar. No t'ho puc demanar perquè , en el fons, prefereixo seguir somiant.