Una història complicada (part 2)

Un relat de: Nyaelven

La festa encara no havia acabat. Es podia sentir la música desde el replà. La María va baixar les escales per anar a buscar les sabates que s'havia deixat a la cuina. Quin descuit més gran, va pensar. Segur que algú les havia vist. I així era. Quan va ser a la cuina es va trobar la Cristina, una de les seves millors amigues i amfitriona de la festa, al costat de les seves sabates.
-No em puc creure que ho hagis fet- va dir amb un to de retret.
La Maria va voler pensar una resposta eficient, però abans de poder dir res la Cristina va dir:
-ELL té parella. Com has pogut?- va continuar retraient-li. A la Maria no li va agradar el seu interrogatori i va dir:
-Com tu has dit, és ell el que té parella, no jo. Jo puc fer el que vulgui. I a més...
-A més t'agrada.- Va acabar la frase per ella.- Aquest és el problema. Que ell t'agrada. Això acabarà malament i ho saps. - Dit això la Cristina li va llançar les sabates, que ella va agafar al vol, i va sortir per la porta de la cuina sense dir res més.
La Maria pensava que la Cristina tenia raó mentre mirava cap a dalt de les escales on en David es devia estar vestint. Es va posar les sabates i va marxar cap a casa sense dir res a ningú.
Va estar uns quants dies evitant trobar-se amb en David i quan se'l trobava feia veure que tenia pressa. Li feia por parlar del que havia passat. Ell tenia parella, encara que s'haguessin discutit no s'havien d'haver embolicat. Però a ella li agradava tant... Li costava molt evitar-lo perquè, en el fons, no ho volia fer. Se n'havia enamorat, i el fet d'haver-se embolicat no havia posat les coses més fàcils. Es passava el dia pensant en ell, en la nit de la festa, en els seus petons... Com havia dit la Cristina això no podia acabar bé. Per això havia decidit que el millor seria oblidar-ho.
Un dia, la Maria era al seu pis, quan algú va tocar a la porta. Va mirar i va veure que era en David. L'havia sentit acostar-se a la porta, no podia fer veure que no hi era. Així doncs va obrir i el va deixar passar gairebé sense dir res.
-M'has estat evitant, oi?- va dir ell un cop dins el rebedor. Semblava nerviós i bastant disgustat.
-No... em.... Sí.- Va dir tancant la porta i fent-lo passar al menjador. Estava nerviosa i no sabia que dir, intentava no mirar-lo als ulls.
-Ho hauríem de parlar, no?- Va dir ell amb les mans a les butxaques.
La Maria es va quedar arrepenjada a un radiador de la calefacció i, encara sense mirar-lo als ulls, va dir:
-T'ho posaré fàcil. Sé que tens parella, que et vas discutir amb ella i per això ens... Bé per això estem aquí ara.- Estava nerviosa i no sabia com trobar les paraules. Ell se li va acostar i va obligar-la a mirar-lo als ulls aixecant-li la barbeta amb la mà.
-Digues- va dir ell quan ella el mirava els ulls i es sentia tremolar com una fulla.
-Crec.. que el millor per tots seria deixar-ho aquí.- Va notar com els seus llavis tremolaven i com els ulls se li humitejaven traient credibilitat a les seves paraules.
Llavors en David va acostar la seva cara una mica més i li va xiuxiuejar :
-És això el que vols? Vols que me'n vagi?
La Maria podia respirar el seu alè, sentir la seva olor i gairebé podia notar el tacte dels seus llavis un altre cop. El cor li anava a cent tenint-lo tan a prop. No podia pensar amb claredat i li feia ràbia el fet que ni ella mateixa es creia el que acabava de dir. Ella es va acostar una mica més, just en el punt abans de que els seus llavis es toquessin i va dir:
-No vull que te'n vagis.

Comentaris

  • Hola!

    Encara que em sembla una mica típic tot plegat, no puc negar-te que m'agrada i que esperaré que pengis la següent part...

    Vagi bé!!!

    Lileta

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nyaelven

Nyaelven

26 Relats

84 Comentaris

31408 Lectures

Valoració de l'autor: 8.98

Biografia:
Una vegada la gran escriptora Maria Mercé Roca va dir en una trobada: " Quan estàs bé no escrius". Aixó vol dir que tots els que escrivim encara que podem sentirnos "moderadament feliços" sentim que ens falta alguna cosa.
Jo vull que algú em digui " deixa'm ser el que et falta"
( porca miseria 25-12-05)

M'agraden aquestes frases, sóc feliç la major part del temps tinc molt bons amics, estic fent una carrera, però hi ha moments en que amb aixó no en tinc prou. Sóc massa exigent amb mi mateixa? O potser ja m'està bé ser moderadament feliç?