Estic depre

Ostre tu, que malament, no?
Però no et preocupis, que no veus que no estas sol en aquest mon una mica merdos a vegades?
Potser has tingut la mala sort de caure en un poble on no hi ha ningu com tu. Però, com diu la meva profe, has de pensar que aquells tios i aquelles ties estupides que t'insulte n sols són uns pobres desgraciats, que no tenen res més fer ala viad que ficarse amb tu. Entenc aquesta necessitat teva de marxar, d'escaparse, de fugir tant ràpid com puguis. No et desanimis. É sel pitjor que pots fer. Segueix endavant, tira endavant, i sobretot mai , pero que mai, perdis la seguretat en tu mateix. Apa noi, bona sort, jo ja men despedeixo perque veig que mestic allargant massa.

Adeu, i bona sort! ! !

no se q cony ha passat que no s'ha enviat el comentari...U_u weeeno som-hi de nou!xD
Aveure primer de tot dir-te que tu has vist quanta gent ha vingut animar-te a donar-te unes paraules d'ànim!?
No estàs sol en aquest món!^^
Aveure farà tres mesos que has escrit aquest relat...ehm spero q stiguis molt millor!:)
Que dir-te que no t'hagin dit ja...
Mira jo tinc 16 anys i avui precisament es un dia dels que no saps q fas aqui, quin sentit te la teva vida...ja sas!
pero axo va a epokes...jo vai tenir una mol mala epoca fara uns mesos que tb em sntia kom tu has dit aqui, tin publicat un relat q es diu enfonsada en les meves penes, si vols li fas un cop d'ull..^^
Aiiis i nose que me'n vai surtir, no et rallis!!
Josep som molt joves, com pots pensar en el suicidi!!No estàs sol!!:) Aixo ni de broma eh...q la vida es mol maca i coses axi mil pero tb molt bones milers!!aixi q smpe endavant!!inga ànims, sigues fort!!Nosaltres podem amb tot, amb 13 anys no pots perdre la ilusio a la vida!! :D
Moltes koses hem de viure i aquesta es la cara foska q has hagut de konexer pero si renuncies a la vida renuncies a perdret moltes coses maques!!
Inga kariño q jo soc aqui pel q tu vulguis pero no tenfonsis mes en aquesta merda!!
56 relats, bufaaaa ets un crak eh!!
Segur q vals molt, nestik konvençuda...^^ et vei especial, ets unic en aquest món!!
No vull que estiguis malament, entesos?
Despres de la tempesta el sol tornara a brillar entre els nuvols...^^
Anims maquisiiiim, si vols agregarme a la meva biografia hi ha el meu messenger!
Cuida't molt wapisim!

Com et vaig prometre, ni que s'hagi acabat la teva setsmana, et segueixo llegint. La Conxa m'havia parlat d'quest relat teu i que estava preocupada. No seré gaire original: jo també m'hi he vist reflectida. Potser els escriptors tenim massa vida interior i ens consta sintonitzar amb l'exterior. Quan s'és jovenete i s'està en contacte amb d'altres jovenets, aquests no ho veuen bé. Podria ser gelosia o simplement incomprensió. El Vicenç t'ha donat un consell molt bo: ves a la teva. No hi ha res tan dur com la indiferència. Si veuen que no et fan rabiar, s'acabaran cansant.
I parla amb els teus pares. No acceptis que no et coneguin. Potser és que no els ho permets. Has probat a ensenyar-los aquest relat? I si ho probes?
Vinga, un petó
Glòria

Vejam: aquest text no te'l comentaré des del punt de vista literari, perquè crec que no té per què ser així. Sols et puc dir que hi ha moments que a l'adolescència un es pregunta moltíssimes coses que, possiblement mai, no tindran resposta, però m'agradaria que pensessis que sempre tindràs una cosa teva i que et farà molta companyia: l'escriptura. Ara et farà riure perquè el que vols és sentir-te bé amb tu i els altres i que tot et surti de meravella, però no és així i... què hi farem!!
Però com deien en una pel·lícula famossísima "sempre ens quedarà París", a tu, però, no sé si et quedarà el record d'una cosa molt bella compartida, que ben segur que serà que sí, tanmateix tens, et quedarà el do d'escriure perquè ho fas bé de debò.

Petons.

de comentar el poema a nivell literari o objectivament, no sé com dir-ho, te'n comentaré el contingut.

Crec que és absolutament normal com et sents i sí, té a veure amb l'adolescència, crec. Josep quan et coneguis a tu mateix i siguis capaç de veure les pròpies virtuds - que les tens, n'estic segura - seràs capaç de trasmestre-les als altres. Mentre, no sé, potser t'aconsellaria que, mentre no t'entenguis amb el teu entorn, mentre no puguis marxar - que podràs fer-ho algun dia - et formis a nivell individual i aprenguis de cada una de les experiències que vius, tot això et fa millor persona. I el dia que et deixis descobrir, que puguis ser tu mateix sense pors ni complexes...llavors seràs feliç i estaràs ple de vida. Tingues paciència i xucla, xucla totes les experiències que vius...vindran temps millors, segur!

Marta

...dirt-te que no t'hegen dit ja abans? Així, de repent, que hi ha poques paraules importants. Te'n dic dues molt semblants fonèticament, i per a mi imprescindibles: HUMOR, AMOR.

Josep! Abans de res preguntar-te com estàs ara mateix? Per quin moment estàs passant... m'ha emocionat un xic la teva carta. No creguis que la gran immensa majoria no hem passat per això ja alguna vegada.

No parlis de la mort amb la teva edat. NO! revela't, tens molt d'amor que donar i rebre, molt de viure, i molt de gaudir. Si No tens ningú a qui aferrar-te, et dono la meva mà amiga! Aquí la tens... tota per tu! Parla'm del que et preocupa, i estaré aprop teu quan hem necessitis.

vols un consell... demostra a tothom el que vals, per què petit meu... tu vals molt més del que creus, tens unes antenes per mirar a la vida increïbles amb la teva edat, i tu (molt mes que ells) ets persona xiquet.

No deixis que un món d'ignorants, de gent que no sap apreciar, de gent que creu menjar-se el món (quan l'únic que es mengen es a si mateixos), se't mengi a tu. El temps posa les coses el seu lloc.

Si hem necessites, busca'm... i jo et buscaré!

Cuida't moltisisisisisiism!

Un petó

M'he sentit tant reflectida... encara sóc l'estranya, la diferent, entre els amics i la família... perquè els meus gustos les meves idees, la meva forma de veure la vida no té a veure amb el de la majoria de la gent, però me'n sento orgullosa... i quan aprens a valorar com ets i perquè ets diferent els amics apareixen els que comparteixen amb tu, o els que no però et respecten perquè et respectes a tu mateix.

Una narració dels sentiments en que molts ens podem mirar com en un mirall de forma brillant amb intriga i un clímax final.

I recorda que aquí si que tens amics, i que el camí mai es tancat, la gent canvia de vida als 90 anys... mai deixis la porta tancada.

No, no ho és. No és impossible trobar un lloc amb gent que t'estime, t'aprecie, on pots fer el que t'agrada. Podràs eixir del teu poble, ara se't fa un món, però podràs, i t'adonaràs que no tens una vida feta, sinó un camí indesxifabre al davant, encara per recórrer. Volaràs, atraparàs estels amb la mirada, caminant sense por, i ho deixaràs tot enrere per recórrer eixe camí.
No cregues que no pots. No perdes la il·lusió als tretze anys, perquè un somni pot ser més real del que pareix.
I sis anys són una eternitat. En sis anys, no seràs tu. Ja hauràs fet tot això. Però no decaigues ara i comença ja.
Hom pot canviar la seua vida. Jo estava com tu, decidí canviar-ho. I ho fiu. T'ho recomane. Ho necessites. I ho necessites ja. T'ho dic de cor.

Josep!

Tu vals molt, tots en un o altre moment hem tingut mals moments d'aquets, jo, la teva mare, fins i tot els teus "amics" també ho passaran, Tu ho estàs passant ara, jo, l'any passat.
Sigues tu mateix, i tot t'anirà de perles, no tinguis por de ser tu mateix.
Fent veure que ets el que no ets (feliç, content i tot això), t'enganyes.
La gent (que potser no et margina tant com tu penses), et deixen de banda perquè potser estàs tant tancat en tu mateix, que no saben com abordar-te. Almenys a mi em passava això...
No vull donar-te lliçons ni res d'això, però és que jo he passat també per moments així.
I jo, sense canviar de ciutat, he canviat de vida, vaig abandonar el que no em funcionava, i vaig bé.
Parla amb els teus pares, digues com et sents... De debò, encara que no t'ho sembli, ells t'estimen amb bogeria, i faran el que sigui per ajudar-te, si els demanes de canviar d'insti, ho faràn, o potser decidiràn que vagis a un psicòleg(que no és cosa de bojos), per ajudar-te o aniràn a la lluna perquè tu estiguis bé...
No tinguis por de mostrar-te com et sents.
Tot se't fa una espiral, creus que tot et va malament... Però un dia simplement les coses comencen a funcionar (o simplement també, veus les coses d'una altra manera).

La infelicitat no és per sempre.

Espero haver-te pogut ajudar.

Lady Aliena

bo i estant amb un cap com una casa de pagès pels exàmens que se'm tiren a sobre.

Saps?, jo era el candidat ideal per a ser l'objectiu de totes les burles a l'institut i abans i tot. Solució que vaig trobar-hi: anar sempre a la meva. Sí, senyor, anar sempre a la meva. Vaig començar a fixar-me amb el personal. A mi no m'agradava anar al bar, per exemple. Bé, o potser sí, que m'hagues agradat, però ja no hi anava mai. Esmorzava moltes vegades a la porta de classe. Al final algú es va quedar per allà. I xerràvem d'alguna cosa. No tinc un do de l'oratòria especialment marcat, jo, i els acudits (si no són molt clars) no els entenc MAI a la primera.

El temps va passar i jo em vaig fer les meves classificacions. I fins i tot alguns pronòstics: aquest no passarà de 4t d'ESO, aquest anirà a la universitat, aquest estudiarà algun mòdul com a molt... No sé si és ètic o no, però em va anar força bé, perquè en vaig encertar moltes. Fins i tot aquells que tant em criticaven van acabar sent bons amics meus. I en guardo molts bons records d'aquella època.

Et posaré un contrast: a l'EGB vaig voler ser massa coherent amb un company que a vegades semblava un xic curt de vistes. I vaig delatar tota la classe a la professora perquè l'estaven acribillant d'insults. I TOOOTS castigats. Menys jo, clar, i la víctima dels improperis. Doncs vaig passar de tenir tota la classe en contra a arribar a delegat de classe a 3r i a 4t i tot, malgrat que amb la meva oposició (els vaig dir "no vull ser delegat, no em voteu"; si érem 22, posem el cas, 21 vots a favor meu [jo vaig votar algú altre]). La clau crec que està en l'equilibri professor-companys.

I no et pensis que ho vaig passar prou bé, encara. La meva mare tardava força, a vegades, a venir-nos a buscar (a la meva germana i a mi). Hi havia èpoques que no em podia esperar al col·legi; pujàvem carrer major amunt i ens esperàvem allà, dos-cents metres més enllà del col·legi. Com que allà també m'insultaven, vaig tornar al col·legi.

Les coses van començar a canviar quan vaig decidir, com t'he dit abans, anar a la meva. Tant quiet, i tranquil i reposat que em veien, en un play-back de colònies de final de curs (a 8è d'EGB) vaig sortir disfressat de... Rosa Maria Sardà fent un play-back d'ella. Vaig disfrutar amb aquell silenci d'expectació que encara ara ric. A Batxillerat vaig fer (pels Sants Jordis) mims i obres de teatre (representades amb altres companys) i m'atreveixo a dir que al final vaig ser una de les persones més populars de l'Institut.

I aquells que insultaven, que després van deixar de fer-ho, ara em sembla que tenen certs problemes (potser serà ficar-me massa allà on no em demanen... només et diré d'estupefaents, ejem). I et diré que si me'ls trobo algun dia pel carrer (que hi vaig ben poc, pel meu poble, últimament) no deixaré de saludar-los, perquè al final, en acabar batxillerat, vam fer tots una pinya.

Prou rotllo per ara.
Me'n vaig a estudiar Successions (apassionant)

Per tot el que necessitis, aquí tindràs amics. Jo el primer, ja ho saps. Malgrat l'estrés.

Planta cara i, com deia la divina INGRID BERGMAN, "per a ser feliç n'hi ha prou amb tenir bona salut i mala memòria" (i afegiria jo "per segons què").

Salut

Vicenç

PD: El deu és pq no et sentis depre ;-)

Josep no sé si aquest escrit és autobiogràfic o no. Si ho és, conta amb mi com un amic, Si nó ho és se d'algunes persones que coneix i que escriven a RC, que s'hi veuran reflectides. El relat és molt dur i té molta de força. El ritme és trepidant.
En quant al contingut, si som capaços de viure sabent que tot té un principi i un final. Ens plantejarem la manera de viure d'una forma molt distintadistinta. Malgrat a vegades és difícil. Simplement cal viure l'aqui i l'ara, sabent que just aquest instant és el real. El passat forma part del caixò de l'oblit i el futur el desconeixem totalment.
Bé, no m'enrotlló més.
Una aferrada pel coll
Josep

Em fas molta enveja, crec que ets una persona molt afortunada .....

No som gaire bona per fer comentaris, però encara que no et digui res, vaig seguint els teus escrits i el meu fill punky també ...


Una aferrada mallorquina pes coll

Conxa

nose si aquest text és real però noi, m'ha impresionat molt la historia. Espero que tinguis mlta sort

es un relat que et posa els pels de punta.
no se si es veritat el que ens dius, pro mentres llegia u he viscut com un fet veridic per el que en pasat molts nanos de la teva edat.
una abraçada.

Només dir-te... que no ets l'únic que ha passat per això... em recordes a mi fa forces anys...

I creu-me val la pena continuar, un bon dia les coses canviaran... poder no les coses, però si els teus ulls... I d'una petita il·lusió o gest o affecció en treuràs un munt de força. I és que al final, són les petites coses les que mouen el mon.

dir-te que... pensis en les vacances de setmana santa i sobretot en les d´estiu... ja falta menys ( vacances sense escola, sense aquella colla de... je je je )
Xcert... perdó per haver violat el comentari 69 on estaves clavat eròticament( aquell... el 69...!!! ) je je je
XD per aquestes parides humorístiques que no et fotaran potser ni puta gràcia... sóc així, he de posar l´humor per tot arreu... era per animar-te una mica.

mai, mai!!! ( em diràs que és molt fàcil dir-ho )
perquè, llavors...
no hi hauria una altra oportunitat, per rectificar
perquè llavors... no podries trencar aquesta ( com diu Manuel de Lino ) aquesta PEIXERA que és una presó i d´entre els milers de vidrims eixí lliurament l´ànima
mai mai!
perquè llavors... no sulucionaries el problema, no t´alliberaries del problema... moriries amb el problema
mai mai...
és pot fugir d´un poble? es pot fugir d´un lloc? es pot fugir d´un grup d´imbècils i cabrons?
sí... però primer s´ha de fugir d´un mateix... de les pors, de les boires negres de la baixa autoestima, dels terrors agegantats als altres...
l´escola, l´intitut... potser de vegades el lloc malhauradament... el lloc idoni per als guettos, per als clans opressors...
si pots sobreviure uns anys... seràs més fort, no dependràs tant dels altres, les pors es faran més petites i si trobes un bon amic o amiga... les forces es juntaran...
mai mai...
escriu, escriu, vomita, crida.... no callis, no et tanquis... busca ajut sota les pedres si convé... no desesperis... ningú t´ha de marcar la teva vida, ningú ha de dir-te com has de ser, què has de fer...
d´acord, si has de ser durant un temps un gos lligat a una corda... que siguis al menys un gos que borda, que mossega, rebel... un gos PERSONA...
ja sé que no t´he sigut de gran ajut... no sóc psicòleg... però estic amb tu, pots comptar amb mi... AMIC!!!
aguanta, vés a un psicòleg o psicòloga... l´institut no durarà sempre...
només tens una vida... potser ara una puta vida... però és VIDA... i la pots SALVAR!!! i si et salves i t´estimes a tu mateix... podràs donar VIDA a altres sers que et diran... papi... tinc problemes a l´escola... hi ha un grup de gilipolles que... i tu, podràs, també, salvar-lis la vida!!!
una abraçada... i... ànims!!!