Vila Torment (III; l'arribada)

(llegiu la introducció)

Vam arribar a això de les quatre, fent enèsimes parades en enèsims llocs. Vam passar per diversos llocs del panorama català fins a arribar a Vila Torment, en els Pirineus. Realment tètric. Una mansió de tres pisos amb la façana negra i el jardí ple de flora mortes. Una font al mig del jardí plena de fulles dels arbres confrontats li acabava de donar el toc fúnebre, gens agradable. Sa mare, que es deia Elizabeth, ens va explicar tot a tenir en compte, que no vaig a anomenar per ser monòton i avorrit. Ens va obrir la reixa que tancava la mansió i el jardí, i abans d'arribar a la porta, una dona ja major d'edat va eixir i Mir va exclamar amb eufòria:
-Iris!

Iris!? Eixia amb eixa persona? Però si tenia almenys vint anys! Es van abraçar i es van donar el lot sense privar-se de res: quasi mig minut dale-que-te-pego al morrejó i nosaltres allí, mirant entre al·lucinats i espantats. Al final, va fer les presentacions i va resultar que només tenia divuit anys. Vam entrar els cinc en la casa i, mentre Iris ens deixava les maletes en les nostres habitacions, Mir ens va fer una ruta turística per la casa: el menjador, la cuina, la biblioteca, etc. Per dins la casa, encara que tenia les parets pintades de negre, era un poc més alegre: els mobles eren normals, les estores també, pràcticament tot. Encara que els llibres de la biblioteca estigueren tots enquadernats en negre per ella mateixa, la casa era molt més acollidora, on va a parar. Ens va deixar als tres en el saló mentre ella i Iris anaven a la cuina a preparar la menjada. La nostra conversa no va ser més que d'això: tancats amb dos lesbianes! I així ens vam passar hores, fins que, ja entrada la nit, ens vam posar a sopar. El sopar va durar poc, i una vegada acabada, cada u al seu llit i a dormir.

No em volera haver despertat mai, a dir veritat.