Està escrit, mentre hi ha esperança, hi ha vida

Un relat de: aleshores
"Vos", "vigileu!, circuleu!", em diu el guàrdia, aquell guàrdia intern que porto incorporat.
Però jo, no li faig cas, ja tinc tota la feina feta. No vull patir en cap més comesa; tot em fa angúnia. Tinc pressa per conèixer el nou apartament, el de l'altra vora. "Pareu compte que us la fotreu!", prossegueix inoportú i incasable. Tot això i més, m'ha dit el meu guàrdia: l'inconscient que em tracta de Vos.

Tant ha insistit que ma volgut fer recordar una imatge que tenia guardada en el record llunyà. De fa uns 60 anys. Aquell moment estel·lar en que vaig davallar en un instant de descuit, i de cap, els dos o tres metres que em separaven de terra. Per sort no ho havia rocs que m'esberlessin i badessin el cap però devia ser espectacular la trompada, perquè Soleret, el fill de l'amo del café Solé que casualment sortia de casa seva, va venir de pressa, corprès, a veure si m'havia fet mal de debò. Va ser una injecció de tètanus i solucionat.

Però anem a la base de l'accident. I dic base perquè va ser allò que va fallar: la base. El tronc amb que ens gronxàvem es va tombar, no era ben recte, sinó que era torçat i jo era a la vora del desnivell. Segons el meu inconscient no n'hi ha d'accidents: tots són actes o intents deliberats, que fa el nostre ser, seguint unes instruccions deixades allà, de ben petits: en néixer ja es comencen a escriure. "I que dius ara? No potser tant previsió involuntària; tot això seria com màgia". Em diu el meu conscient a qui no agraden els misteris sinó tot allò segur i demostrable.

"Recordeu-vos-en en quina situació estàveu, qui hi havia i que fèieu en el moment de caure", fa el guàrdia inconscient, incasable i previsor. I de cop un calfred m'ha recorregut de dalt a baix en recordar que potser vaig desconnectar els sensors de perill: sí, portat per una situació en la qual em convertia en protagonista principal: no hi estava avesat, jo als papers protagonistes, més aviat pintava molt poc a casa meva. Tots els que estaven a la vora del tronc eren nens més petits que jo i havia de demostrar quelcom. Vaig decidir ignorar que podia caure, em vaig arriscar a no mirar el daltabaix que hi havia al meu costat amb la falsa confiança de qui s'ha de fer-se veure? El meu cervell per força havia d'haver processat que allà hi havia perill i no em va voler avisar. Preferia, jo, ser un protagonista traspassat? Desitjava la glòria per damunt de la meva seguretat? No ho sé, hauria de consultar les instruccions aquestes escrites però no les puc trobar: no sé on les he desat, només el guàrdia ho sap i em deu avisar, quan cal, quan està escrit, és clar! Tot està escrit.

"Espavil! és un avís, circuleu Vos", fa un altre cop el meu guàrdia inconscient, "A veure que us diu el metge d'aquesta ressonància que pot tenir males conseqüències." I jo, ara sí, callo, m'empasso la saliva i corro cap al metge!

Comentaris

  • El que deixem escrit[Ofensiu]
    Maria Grau | 11-02-2021 | Valoració: 7

    Serà que el que està escrit ha estat escrit per algú i, si la veu és el subconscient o la consciència, alguna part de nosaltres no està conforme amb la resta, o amb la vida que portem. I els accidents, m'atreveixo a dir, són una forma d'alertar-nos de la necessitat de canvi, de reescriure'ns. Però millor reescriure's sense arribar a perdre la ploma del tot.

  • Fas pensar[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 07-02-2021 | Valoració: 10

    Sí, fas pensar. Si reflexionem quan tenim un accident, segur que podem trobar-hi alguna veu interior que ens diu: "Ja t'ho deia jo!" I la vida és això, conviure amb la veu interior i l'exterior. Una forta abraçada.

    Aleix

  • El destí i la coluntat.[Ofensiu]
    SrGarcia | 06-02-2021

    M'agrada el guàrdia intern que et parla de vos. És com un altre personatge, com una mena de doble teu.
    El relat és molt filosòfic: la lluita entre l'atzar i la necessitat, entre el destí i la voluntat.
    Un bon final, el guàrdia donant pressa i el protagonista esperançat, però saben que ja tot està escrit. Ja t'ho diu en Kefas en què consisteix l'esperança, més un desig que una creença, un clau roent.

    Moltes gràcies pel teu comentari a "Un impostor", m'ha fet veure coses en què no havia pensat.

  • Bon dia Aleshores [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 05-02-2021 | Valoració: 10


    Gràcies Aleshores, per la teua visita i el teu amable comentari, en el meu relat "Aventures de joventut", on m'expresses que és: El cine de la nostra infància.
    M'alegre de que t'haja agradat.
    Salutacions.
    PERLA DE VELLUT

  • L'inconscient ha de tindre esperança...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 04-02-2021 | Valoració: 10


    És aixì, s'ha de tindre esperança en la vida, per a seguir-la. L'esperança està escrita, és i serà per a sempre.
    Un bon relat reflexió, que m'ha impressionat prou, com parlant tu amb el teu inconscient.
    Enhorabona, Aleshores.
    Saluts i cuida't...
    PERLA DE VELLUT

  • L'esperança és on cove sense nansa[Ofensiu]
    kefas | 04-02-2021

    L'esperança és la creença en que pot passar una cosa de la que penses que, amb tota probabilitat, no passarà. I si a sobre ets conductista, t'en pots oblidar, perquè això de l'esperança és cosa de difunts.

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: