Està escrit, mentre hi ha esperança, hi ha vida

"Vos", "vigileu!, circuleu!", em diu el guàrdia, aquell guàrdia intern que porto incorporat.
Però jo, no li faig cas, ja tinc tota la feina feta. No vull patir en cap més comesa; tot em fa angúnia. Tinc pressa per conèixer el nou apartament, el de l'altra vora. "Pareu compte que us la fotreu!", prossegueix inoportú i incasable. Tot això i més, m'ha dit el meu guàrdia: l'inconscient que em tracta de Vos.

Tant ha insistit que ma volgut fer recordar una imatge que tenia guardada en el record llunyà. De fa uns 60 anys. Aquell moment estel·lar en que vaig davallar en un instant de descuit, i de cap, els dos o tres metres que em separaven de terra. Per sort no ho havia rocs que m'esberlessin i badessin el cap però devia ser espectacular la trompada, perquè Soleret, el fill de l'amo del café Solé que casualment sortia de casa seva, va venir de pressa, corprès, a veure si m'havia fet mal de debò. Va ser una injecció de tètanus i solucionat.

Però anem a la base de l'accident. I dic base perquè va ser allò que va fallar: la base. El tronc amb que ens gronxàvem es va tombar, no era ben recte, sinó que era torçat i jo era a la vora del desnivell. Segons el meu inconscient no n'hi ha d'accidents: tots són actes o intents deliberats, que fa el nostre ser, seguint unes instruccions deixades allà, de ben petits: en néixer ja es comencen a escriure. "I que dius ara? No potser tant previsió involuntària; tot això seria com màgia". Em diu el meu conscient a qui no agraden els misteris sinó tot allò segur i demostrable.

"Recordeu-vos-en en quina situació estàveu, qui hi havia i que fèieu en el moment de caure", fa el guàrdia inconscient, incasable i previsor. I de cop un calfred m'ha recorregut de dalt a baix en recordar que potser vaig desconnectar els sensors de perill: sí, portat per una situació en la qual em convertia en protagonista principal: no hi estava avesat, jo als papers protagonistes, més aviat pintava molt poc a casa meva. Tots els que estaven a la vora del tronc eren nens més petits que jo i havia de demostrar quelcom. Vaig decidir ignorar que podia caure, em vaig arriscar a no mirar el daltabaix que hi havia al meu costat amb la falsa confiança de qui s'ha de fer-se veure? El meu cervell per força havia d'haver processat que allà hi havia perill i no em va voler avisar. Preferia, jo, ser un protagonista traspassat? Desitjava la glòria per damunt de la meva seguretat? No ho sé, hauria de consultar les instruccions aquestes escrites però no les puc trobar: no sé on les he desat, només el guàrdia ho sap i em deu avisar, quan cal, quan està escrit, és clar! Tot està escrit.

"Espavil! és un avís, circuleu Vos", fa un altre cop el meu guàrdia inconscient, "A veure que us diu el metge d'aquesta ressonància que pot tenir males conseqüències." I jo, ara sí, callo, m'empasso la saliva i corro cap al metge!