Escatrón

Fa més de cinquanta anys i encara recordo com si fos avui la remor feréstega del corrent que sentíem de lluny, tot baixant la pendent que ens duia a la zona de bany en la que el riu Ebre formava petites platges de sorra fina.
Aquell soroll, cada cop més punyent a mida que ens apropàvem a la vora d’aquell riu que em semblava immens i impetuós, em provocava un esglai i alhora una emoció salvatge, l’emoció del descobriment, de l’aventura.
Escatrón, als ulls d’un nen de sis o set anys, era un lloc que, sota el sol torrador de l’agost aragonès, oferia un munt de possibilitats per gaudir d’una natura salvatge que l’home encara no havia violat .
Als anys cinquanta, Escatrón, visqué una expansió tant demogràfica com de lleure i tot degut a la construcció d’una central tèrmica que donà llocs de treball a vilatans i forasters vinguts d’arreu. L’allau de nouvinguts donà lloc a El Poblado, una barriada de cases unifamiliars per els treballadors de la central, i a un cinema, i a unes instal•lacions municipals amb piscines, i fins i tot a El Club, un local d’esbarjo exclusiu per a socis, amb piscina i restaurant, a on tots els dissabtes d’estiu hi feien ball i a on moltes noies locals van trobar parella entre els joves vinguts de fora.
La Fonda Panadés, la única fonda del poble, al bell mig de la vila, propietat del meu oncle patern qui ens convidà a passar tot el mes d’agost amb la meva família saragossana, era el centre d’operacions des d’on es gestaven les activitats familiars i les meves aventures en solitari o amb el meu únic amic de vacances, un xiquet de la meva edat, fill d’un guàrdia civil que vivia, amb els seus pares, a la mateixa caserna, just al davant de la nostra residència estiuenca.
No sabria dir si el què recordo d’aquell estiu és real o fruit de la meva incommensurable imaginació infantil: un riu immens, cabalós i enfurismat, una illa selvàtica en mig d’aquell corrent tan ample com perillós que havia engolit a més d’un nedador imprudent o maldestre, dins d’uns pous xucladors d’on no sortien fins que el remolí els acabava vomitant sense vida.
A la nit, l’udolar de les òlibes que vivien en un dels campanars de la vella església abandonada que hi havia al turó de davant de la fonda, no em deixava dormir tranquil degut a la creença, segons em va fer creure la meva germana, de que treien els ulls a les persones si dormien amb la finestra oberta. Y com feia tanta calor aquelles nits d’agost...
També recordo aquelles nits dels dissabtes en què a la fonda s’organitzava una espectacle de “varieté” sota la mirada atenta i la censura prèvia dels poder fàctics del poble, i la olor dolça i penetrant que sortia a tothora de la pastisseria que hi havia en un local dels baixos de la fonda, olor a nata muntada i a merengue.
Tot ho veia desmesurat, tot era tan gran i sorprenent com jo petit i influenciable. La pell morta que una inofensiva serp de poc més de mig metre havia deixat enganxada a una roca durant la muda es convertia en l’empremta d’un monstre verinós; els ràpids que hi havia a prop de la zona de bany, formats per la poca fondària del riu en aquell indret, i que podíem travessar caminant per damunt d’uns troncs amples i gruixuts que connectaven petites illetes, es convertiren en una gran cascada i els troncs en el fil pel qual camina l’arriscat equilibrista per damunt d’un abís de més de cent metres de profunditat; l’aire que arrossegava el corrent del riu es transformava en un vent huracanat que posava en greu perill el nostre precari equilibri.
Fa poc més d’un any que vaig fer una visita als meus cosins de Saragossa i em vaig aturar unes hores a Escatrón. Els anys no només han transformat, lògicament, l’aspecte del poble: nous edificis, nous carrers, rotondes i carreteres d’accés desconegudes per a mi, sinó que també han difuminat i, fins i tot diria, esquinçat la imatge idíl•lica i alhora sinistra d’aquell poblet de la ribera baixa de l’Ebre a on un vailet de sis o set anys visqué una de les vacances més recordades de la seva infantesa.
La caserna, a on tantes vegades vaig jugar amb el meu amic, ja no existeix. La fonda, no la vaig saber reconèixer fins després d’haver passat pel davant dues o tres vegades i fou gràcies a les dues tribunes cobertes que encara presideixen la façana, que sembla haver encongit amb el temps. Fa ja molts anys que el bloc s’ha fraccionat en tres vivendes unifamiliars i la pastisseria, amb la jubilació dels seus propietaris, fa deixar d’existir. Ara hi resta un local buit en lloguer. La vella església abandonada, font dels meus terrors nocturns, és l’ermita de San Javier que, amb les seves dues torres bessones, avui dia llueix prou restaurada i a la que s’accedeix per una llarga escalinata en lloc del terraplè pedregós d’antany. L’Ebre segueix, com no, al seu lloc, però amb una marxa lenta i solemne, però no vaig saber identificar l’indret a on preníem el sol i ens banyàvem de tan com ha canviat la riba, plena de matolls i inundada, com la vaig trobar, per la crescuda del riu per les pluges dels dies previs a la meva visita. La illa selvàtica i atemoridora de les meves aventures imaginàries és, ara ho sé, una illa fluvial, de fàcil accés, formada per l’acumulació dels sediments que arrossega el riu en aquella zona de meandres, tan freqüents en l’àrea coneguda como Mejana de Sástago. I què dir dels ràpids? Des d’on els vaig poder observar, són d’una longitud i fondària que, tot i que ara no hi ha cap tronc recolzat sobre les roques que sobresurten, es podrien creuar a peu, saltant de roca en roca o caminant pel fons de la vora amb cura i, sobretot, amb botes altes d’aigua.
La realitat, en aquest cas, no supera a la ficció. Així doncs, prefereixo quedar-me amb el que la meva imaginació i els meus records infantils en tornen a la memòria. Prefereixo pensar que aquella visita no es produí i que Escatrón encara és aquell poblet que em va fer viure un estiu de fantasies i miratges.


Dedicat als meus oncles, Ramón i Araceli (EPD) i als meus cosins Maricel, Ramoné (†), Tony, Charo i Merche.