Èrcia i Ruf

Un relat de: Mena Guiga
Estava assseguda davant la llar de foc amb poc foc, els tions quasi consumits.
Hauria hagut de començar a sentir fred.
Però no el sentia.
Mirava el color calent de les flames sense mirar-les.
A vegades es mira per inèrcia i hi ha qui viu per inèrcia. Li estava passant una mica i ni ho pensava, la bruixa.
Es deia Èrcia.

Que el gat s'hagués mort era greu, sí. Dolorós. Fiblaire. Per udolar i cridar nits senceres.

Que el bosc s'hagués cremat era terrible, sí. Horrorós. Esgarrifós. Per plorar llàgrimes que no tenia ni temps d'anar creant.

Que la ciutat creixés i fos a tocar era una putada.

Que ...

Que...

Que...

Va enfosquir i ni l'escombra, que li feia amorosos copets a l'esquena per tal que la tragués a passejar, no aconseguia res de la bruixa. L'Èrcia tenia un QUE amb punts suspensius al cervell, un QUE gegant, descomunal, desorbitat, esfereïdor...la bruixa no podia aguantar el pes del QUE i el QUE reia abominablement perquè guanyava la partida, guanyava, partia en canal qualsevol força. Un QUE d'acció malparida, l'únic tipus capaç d'aconseguir l'efecte bruixa tocada i enfonsada.

El QUE s'estava enquistant i passaria a la fase anquilosament ben aviat.


En Ruf havia sortit a pasturar les dues cabres. Les duria prop d'un rierol on creixia herba lluent i mengívola, en aquella zona que no havia patit l'incendi.
Les bèsties, la Cata i la Cota, amb aquells ulls de boges, l'enrigolaven. Sovint les dibuixava en un quadernet i fins i tot, si s'inspirava (no li costava gaire) n'escrivia històries.

En arribar a lloc, mentre els animals s'atipaven, el nen s'estava al codolar, allà tocant. Li agradava resseguir la rodonesa del treball de les aigües sobre les pedres. Somreia. Feia molt bon dia, el cel nítid i l'element líquid també. S'hi va emmirallar i...quin ensurt! Darrere seu hi havia una bruixa!

L'Èrcia estava palplantada al marge del rierol. Hi havia anat empesa per la inèrcia del cada dia? En Ruf, que primer s'havia apartat espantat amb ganes de fugir, la contemplava. Una dona de cabells ressecs i llargs fins a mitges cames, abillada tota amb parracs lilosos foscos amb cosits i recosits, un nas llarg de tafanera, una barbeta amb pèls punxeguts, barret com el cucurutxu d'un gelat, i uns ulls profunds i quasi negres, dolçament vius entre arrugues i berrugues.

Els ulls parlaven.

I Ruf es va acostar a la bruixa.

I va cridar la Cata i la Cota. Un xiulet ximplet i cabres preparades.
Amb aquell senyal va començar el show.
En Ruf, en veu alta, llegia els seus relats i les cabres interpretaven tots els personatges. Feia molt temps que assajaven i de debò que allò era un espectacle digne de ser vist, per inverossímil, original i...divertit!

Sentits de la vista i l'oïda de la bruixa no van poder evitar estar al cas, de cop, d'allò. No podia ser d'altra manera... no s'hi van poder resistir!

Quan ella va esclafir a riure, el QUE va trontollar. Perillosament. S'enfondrava.
Quan ella va tornar a riure, el QUE perdia lletres...quedava la E.
Quan ella va picar de mans, la E es va fondre ben fosa, ben fosa.

No tothom sap liquidar depressions de bruixa amagades sota solituds encobertes. Poca broma.
En Ruf ho va poder fer.

L'Èrcia, agraïda, agraïdíssima, amb el rostre il·luminat, va convidar-lo a berenar.
Va moure els dits de la mà dreta i va recitar uns mots incomprensibles (com pertocava). Va aparèixer del no-res una safata amb sèpia a la planxa amb all i fonoll.

Aquell nen no havia mai menjat res de l'oceà. A casa seva passaven misèria i només menjaven patata i col i col i patata. I ,és clar, va trobar aquella menja deliciosa...ummmm....

I la bona bruixa va regalar-li una cassola màgica i sempre que volgués podria disposar d'aquell plat gustós. La seva família i ell. Fins i tot , si volia, podia vendre'n i fer calerons. Cap pega.


No la va veure mai més, aquella bruixa.
La ciutat va avançar i la cabana on havia viscut la bruia va esfondrar-se i es va convertir en pols de sidral.
El bosc es va quedar petit, petit, el rierol es va assecar.
El bosc ja no arribava ni a jardinet cuidat. Ni jardinet ciutat.

I és que els anys van passar. Per a tothom.
La bruixa té gat, i cabana, i bosc i no té cap QUE.
Segurament (ho puc assegurar) viu, VIU, en algun altre indret massa llunyà.

En Ruf regenta un restaurant amb menú de plat únic. Així va sobreviure en morir els pares de tifus i les cabres ser-li robades i violades. El disgust va ser gros. Les va abraçar i fer mil petons. Les estima. Elles l'ajuden a servir els plats i ja no volen sortir soles. La por en llibertat.

Però...

...quan s'inspira (encara pot!) escriu. I ha escrit aquest relat .

Comentaris

  • .....[Ofensiu]
    Armando Vericat | 14-11-2012

    Es nota que les bruixes t'inspiren! Un relat molt distret i original. Per cert, hi ha un refrany que diu: patata col i nap, com més en menges més flac. Salut!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

851 Relats

925 Comentaris

379147 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com