Era una deessa boja

Era mitjans juliol i les acàcies d'una placeta mostraven unes capçades esponeroses i flonges com cabells africans quan no els fan patir cap tibantor. Tantíssimes flors d'un to groc safrà cridaven a la vista i a l'ànima. La blavor del cel feia que el contrast esdevingués sublim.

Era l'espai privat d'aquella deessa que, vestida de sedes i blondes delicades, s'asseia en un banc de pedra sota un dels arbres, el més vaporós, com per a conjuminar-hi com anava abillada. Un somriure se li llaurava al rostre tot i esperant un monjo que l'adorava.

Se sentia olor d'aromàtiques, tan intensa com les emocions colgades que no volien esperar més. Els testos grans n'eren curulls i estaven distribuïts d'una manera graciosa, com per a completar un quadre inoblidable. Ella així ho havia demanat al jardiner. Després li havia donat festa, com a la resta de servei.

Allà el capvespre es trobarien. Ella s'hauria aixecat del banc uns quants cops, deliciosament neguitosa, a passar les mans per la menta, la lavanda, la sàlvia i també el julivert. La confusió o barreja de flaires la feia esclafir a riure. Arrencava alguna fulla, se la posava sota el nas i feia perquè no caigués, com si tingués bigoti. Inspirava profundament perquè volia retenir el plaer a la memòria olfactiva. S'entretenia d'aquella manera, semblava encisadorament boja.

Fins que apareixia ell, vestit amb una túnica menys llarga que el desig. Totes les olors desapareixerien, substituïdes per la de les flors d'acàcia folrant el terra, com una catifa màgica, fermentant, omplint el record d'estimar-se a la serena sota brancatges i volta celest.

Aquell amor prohibit havia existit, havia estat real? La Belamina s'ho preguntava cada estiu quan les acàcies eren núvols de cromatisme oriental, mentre passejava pel pati del centre i li venia la sentor d'herbàcies acabades de regar: la desprenien més. I, sobretot, mentre trepitjava milers de flors caigudes, passant-se, i havia d'ajupir-se, agafar-ne un grapat i adossar-hi el nas...Sí, llavors era quan creia que res s'havia emmusteït, que ell tornaria i que la fal•làcia era la medicació que, per més que li retoquessin quan s'exaltava, l'enganyava.




++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
I el comentari que la companya brins (qui convocava el repte 'Olor antiga' ha fet d'aquest relat:

COMENTARI

Emmarcada en un paisatge idíl•lic de cromatismes blaus i grocs d’estiu, s’insereix aquesta història que barreja la realitat amb la imaginació i alhora l’al•lucinació. Deessa en els seus somnis, la protagonista, de nom desconegut fins al final, és descrita a partir del contrast entre l’harmonia del seu aspecte físic i sensual que porta a pensar en els cànons de la bellesa provinents de la pintura prerafaelita i la malaltia mental que seguint el fil de la història s’intueix. La Belamina es redueix, per sobre de tot però, a una força d’elevada intensitat: l’amor en estat pur. A través de la descripció del seu comportament, i com en el cas del paisatge, s’hi reflecteix la interioritat de la protagonista, la consciència de la qual queda limitada a una sola realitat, mentre el lector posseeix encara més informació, ja que és coneixedor dels dos mons, el del seny i el de la bogeria. El narrador omniscient actua com una mena de psicoanalista que coneix les fantasies i els somnis de la Belamina, és a dir l’engranatge de la seva personalitat, i no és fins al final que ens subministra la informació del seu procés psicològic.

Tota la descripció del paisatge de la primera part del relat actua com un mirall que reflecteix el seu món interior, donant a les acàcies una importància cabdal i simbòlica al principi i al final d’aquesta part. Aquest component referencial està lligat al món emocional de qui el percep i exalta així el to de la subjectivitat. Es tracta d’una visió romàntica d’aquest jardí, a l’estil dels capvespres de Baudelaire, que es relaciona amb l’estat anímic i emocional de la Belamina, no pas amb el seu raciocini.
Finalment, el darrer paràgraf s’inicia amb una pregunta retòrica que ens fa reflexionar sobre l’existència real d’aquest amor i que ens fa adonar que, imaginat o no, s’esborren els límits diferenciadors entre un i altre. La vida queda condensada en la màgica victòria de l’amor, que al cap i a la fi a tots ens apropa a la follia.