Cercador
Era rosa mí(s)tica
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Inflexiblement anava tallant, tallant, tallant, secament com sempre (així s'ho havia imposat). Encara feien goig, però seguia ordres i calia no escoltar el cor gens ni mica, ni mica ni gens. Quan les tisores assoliren la darrera flor...van esgavellar-se. "Tot té una vida", li havia dit, en comprar-les, la de la ferreteria quan ell li parlà de garantia de durada. Les havia adquirides no feia ni molt ni poc.
Quedava, a l'arbust, una sola rosa d'aquelles d'aire antic que semblaven sospirs com records pòetics d'ànimes que havien habitat aquell indret.
Aplegà les flors abatudes, en va fer un ram que duria al cementiri, per fer bonic al nínxol d'aquella àvia amb rínxols que només havia vist un cop, abans de morir ella, i que li havia parlat únicament amb un sol somriure que condensava la mateixa tendresa i bellesa que aquelles flors condemnades.
La flor perdonada la fotografià, l'encisadora rosa mística i mítica -així cregué- que restava i que usaria de perfil en una xarxa asocial en què es jugava un rar joc del rol. I el noi-home llogat a hores per arranjar patis i jardins a la manera que l'indicaven sense oposar resistència (motiu pel qual cobrava poc) deixà l'espai obert amb el ram dins una bossa i la imatge de la rosa individual que faria servir com a emblema de força espiritual i poder.
Marxà amb els quatre calerons que els gasius propietaris li van allargar sabent que pel fet d'haver salvat aquella flor no hi tornaria. Bé valia la pena. Se li dibuixà un somrís...idèntic al de la seva àvia i corregué al jardí a fer adéu a la rosa mística i mítica que veié tota ella il·luminada, estant núvol.
Quedava, a l'arbust, una sola rosa d'aquelles d'aire antic que semblaven sospirs com records pòetics d'ànimes que havien habitat aquell indret.
Aplegà les flors abatudes, en va fer un ram que duria al cementiri, per fer bonic al nínxol d'aquella àvia amb rínxols que només havia vist un cop, abans de morir ella, i que li havia parlat únicament amb un sol somriure que condensava la mateixa tendresa i bellesa que aquelles flors condemnades.
La flor perdonada la fotografià, l'encisadora rosa mística i mítica -així cregué- que restava i que usaria de perfil en una xarxa asocial en què es jugava un rar joc del rol. I el noi-home llogat a hores per arranjar patis i jardins a la manera que l'indicaven sense oposar resistència (motiu pel qual cobrava poc) deixà l'espai obert amb el ram dins una bossa i la imatge de la rosa individual que faria servir com a emblema de força espiritual i poder.
Marxà amb els quatre calerons que els gasius propietaris li van allargar sabent que pel fet d'haver salvat aquella flor no hi tornaria. Bé valia la pena. Se li dibuixà un somrís...idèntic al de la seva àvia i corregué al jardí a fer adéu a la rosa mística i mítica que veié tota ella il·luminada, estant núvol.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435675 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com