Entre un fa i un re

Era un matí de sol radiant, fresc encara, a finals de maig. Em vaig llevar optimista, feliç, descansat, disposat a menjar-me el món. Feia tot just un mes que m'havien encarregat una simfonia, el primer encàrrec amb cara i ulls que rebia després de molts anys tocant aquí i allà, en petits locals, al carrer, fent col·laboracions esporàdiques. I aquesta vegada la meva obra seria interpretada per la filharmònica de la ciutat. Amb l'ànima plena vaig fer un bon esmorzar i vaig sortir a córrer una hora, com cada dia, per tonificar el cos a l'espera d'una jornada que, com de costum, seria força sedentària.

Mentre corria les notes de la nova simfonia sorgien espontànies, es passejaven pel meu cap, esclataven en un festival de colors i un somriure m'il·luminava la cara. Em semblava que surava, com si la meva cursa s'estigués convertint en un vol i de sobte vaig sentir una urgència. Quelcom em va esperonar a córrer més mentre el crescendo es convertia en una orgia i vaig perdre el món vista.

Havia perdut el coneixement i quan em vaig despertar era a dins d'una ambulància i tot era silenci. Un cotxe m'havia envestit i estava adolorit de dalt a baix. Els ulls em feien pampallugues, mirava al voltant mentre m'entrava el pànic, no sentia res, com si estigués perdut en el buit de l'espai. Vaig plorar.

El temps passa, però res a tornat a ser com era. Encara em costa moure'm i el silenci absolut m'omple. Soc incapaç d'escriure una sola nota. És com si les muses m'haguessin abandonat entre un fa i un re. Si fa no fa.