ENFILADA A LES SABATES DE TACÓ

Un relat de: MariaM
Tornats a casa a cada cantonada hi ha el senyal, tan sols ens manca una cosa o algunes més que et condueixen al mateix port: mirar, observar, contemplar; veure-hi i escoltar. Fa anys, en una cançó, i ben cantada, ho deia en Lluís Llach, amb d’altres paraules:”... això, amic meu, tan sols ho sap el vent..”.
Després d’una estada de molts i molts jorns al Penedès, entre “vinyes vora el mar”, he tornat a la ciutat. Ahir m’hi vaig abocar de cap. Tres mesos sense bus; asseguda en un d’ells, mig buit, vaig viatjar fins la Diagonal centre.
M’havia posat sabates de tacó, mitjà, no et pensis. Després de caminar-hi enfilada unes cent passes, com si fossin gairebé les primerenques, em deixava caure en un banc, ocupat per una sola persona prou allunyada de mi. Treia de la bossa un llibre, sense massa voluntat de llegir, sinó com a companyia i excusa per badar. Si algú aliè a aquest planeta, ens observés de fora estant, veuria uns homenets i donetes amb una mascareta que els tapava mitja cara i el somriure, es clar; per acabar-ho d’adobar, duien quelcom a les orelles i un aparell a les mans que no deixen de mirar i manipular. Jo, que no en sóc d’aliena, he copsat la gran diferència des que me’n vaig anar.
En un moment d’entrega a la lectura, em sobresaltà la presència d’un noi ben a prop meu. Anava polit, amb camisa blanca, mascareta i la mirada perduda, a penes si entengué el que deia, però, segur que no li agradà la meva resposta, gestual, a la seva petició; va fer acció d’atansar-se’m, però, s’hi repensà i s’allunyà de mi tot malparlant i dirigint-se a les taules properes.
L’avinguda, amb les voreres concorregudes, no estava sola; en canvi, la meva reacció, emocional, no es corresponia a l’ambient. Em sentia atemorida. Al cap d’una estona, vaig reflexionar respecte la meva feblesa interior, momentània, però. Certament, cal estar molt alerta; l’aïllament del món, llevat dels eremites, no fa cap bé, inclús pot ser perjudicial. És un punt de vista, m’ho deia a mi mateixa, tot i que durant tres mesos, no he estat sola en el meu reducte, compartit per la família.
Tornats a casa a cada cantonada hi ha el senyal, tan sols ens manca una cosa o algunes més que et condueixen al mateix port: mirar, observar, contemplar; veure-hi i escoltar. Fa anys, en una cançó, i ben cantada, ho deia en Lluís Llach, amb d’altres paraules:”... això, amic meu, tan sols ho sap el vent..”.
Després d’una estada de molts i molts jorns al Penedès, entre “vinyes vora el mar”, he tornat a la ciutat. Ahir m’hi vaig abocar de cap. Tres mesos sense bus; asseguda en un d’ells, mig buit, vaig viatjar fins la Diagonal centre.
M’havia posat sabates de tacó, mitjà, no et pensis. Després de caminar-hi enfilada unes cent passes, com si fossin gairebé les primerenques, em deixava caure en un banc, ocupat per una sola persona prou allunyada de mi. Treia de la bossa un llibre, sense massa voluntat de llegir, sinó com a companyia i excusa per badar. Si algú aliè a aquest planeta, ens observés de fora estant, veuria uns homenets i donetes amb una mascareta que els tapava mitja cara i el somriure, es clar; per acabar-ho d’adobar, duien quelcom a les orelles i un aparell a les mans que no deixen de mirar i manipular. Jo, que no en sóc d’aliena, he copsat la gran diferència des que me’n vaig anar.
En un moment d’entrega a la lectura, em sobresaltà la presència d’un noi ben a prop meu. Anava polit, amb camisa blanca, mascareta i la mirada perduda, a penes si entengué el que deia, però, segur que no li agradà la meva resposta, gestual, a la seva petició; va fer acció d’atansar-se’m, però, s’hi repensà i s’allunyà de mi tot malparlant i dirigint-se a les taules properes.
L’avinguda, amb les voreres concorregudes, no estava sola; en canvi, la meva reacció, emocional, no es corresponia a l’ambient. Em sentia atemorida. Al cap d’una estona, vaig reflexionar respecte la meva feblesa interior, momentània, però. Certament, cal estar molt alerta; l’aïllament del món, llevat dels eremites, no fa cap bé, inclús pot ser perjudicial. És un punt de vista, m’ho deia a mi mateixa, tot i que durant tres mesos, no he estat sola en el meu reducte, compartit per la família.
Començava un finíssim xim-xim; ja dempeus, vaig per agafar el paraigües i no hi era. Què se n’ha fet? “Això, amics meus, tan sols ho sap el vent”...i enfilada a les meves sabates, ja més airosa, vaig reprendre el camí de tornada.
; ja dempeus, vaig per agafar el paraigües i no hi era. Què se n’ha fet? “Això, amics meus, tan sols ho sap el vent”...i enfilada a les meves sabates, ja més airosa, vaig reprendre el camí de tornada.

Comentaris

  • Entrega a la lectura..[Ofensiu]
    MariaM | 23-01-2021

    La qüestió és passar-s'ho bé escrivint i poder-ho compartir amb els altres.
    Gràcies.
    Una abraçada
    MariaM

  • Em costa.[Ofensiu]
    MariaM | 26-12-2020

    Tens raó, Sr. Garcia i entenc que et sentissis decebut. Les dues errades, evidents, repetició en el text i el "tan sols ho sap el vent", atribuït a qui no tocava, cap d'elles són voluntàries; una per errada tecnològica i l'altra per ignorància.
    Gràcies per fer-m'ho veure i que això no et tregui les ganes de llegir-me.
    MariaM.

  • Entrega a la lectura...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 22-12-2020 | Valoració: 10

    Un conte que m'ha fet pensar molt.
    Realment té molta intriga i és interessant tota la seua acció.
    Saluts i cuida't.

    QUE PASSES UN BON NADAL,

    Perla de vellut

  • Em costa.[Ofensiu]
    SrGarcia | 22-12-2020

    Quin relat més estrany. És voluntària la repetició de la major part del text? És voluntari atribuir a Lluis Llac una cançó de Bob Dylan?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: