En venta

el món és com el vulguem imaginar... si volem creure que les fades existeixen.. què perdem? credibilitat davant les persones que creuen ser més madures pel fet de no creure en contes d'infants?

jo de veritat et dic que preferexo seguir pensant que no em cansaré mai de somiar. em dóna tanta vida saber que, mica en mica, aniré fent realitat els meus somnis..

i d'aquí 23 dies m'espera el més anhelat de tots!

fins aviat

queta

M'ha agradat. Està ben escrit, sentit, i tens recursos originals... algunes frases que sorprenen, com aquesta que faig servir de títol.

Continuo amb la idea de que poden donar molt més de sí els teus relats; i això és un elogi: crec que tu pots i que el que dius és prou interessant com per fer-ho més extens.

Es respira moltes vegades una poesia que intenta aparèixer entre la teva prosa.

Felicitats,

-Filladelvent-

El text és dur, però reflecteix una situació que passa sovint, tant a noies com a nois.

Com sempre està ben escrit, però és pessimista... Això si no deixis de creure en la màgia, quan menys ho esperis apareixerà.

Petons

P.D: Perdona que hagi trigat a comentar aquests ultims relats (compto que aviat comentaré els dos anteriors)

La descripció dura, aspra i xafogosa d'un moment precís, on el cos no ha pogut copsar tot allò que l'ànima en el fons demana.
Són sensacions que pesen, que esgoten l'esperança de poder tocar amb les puntes dels dits els misteris de totes les coses. De sentir una mica l'essència de la vida.
Instants que amaren de passió i tendresa, per perdre's com sospirs entre les eternes preguntes sense resposta.
Ai, que m'he ficat existencialista i no ho volia fer...
Deu ser l'entrada de la tardor, que em sacseja les emocions com si fossin fulles!

Molt aconseguit aquest diàleg intern del personatge, tan ple de matisos. Les imatges que has anat perfilant gairebé es poden veure.

Petons!

Hola nina...Aquí, a la residència, després d'haver voltat una estoneta. Aquest relat m'ha agradat, és com si m'haguessis dit allò que esperava sentir sense haver d'estirar-te sa llengo...(S'agraeix quan falta aquell nestea que mos mereixiem-en tornar) I és que es color rosa és absent, ja ho sé, però és precís tastar coses com aquestes, que deixen aquest regust amarg com per un dia poder destriar allò que brilla d'amagat d'entre tanta brutor. I sé cert que tu ho destriaràs d'una manera inusual... T'estim un munté! Una aferrada pes coll.

i massa aprop per oblidar-te'
Ostres! m'ha agradat el que has escrit. Es colpidor i m'has fet sentir d'una manera estranya, dura, real.
No sé ben bé què dir-te. Potser tots ens hem sentit una mica així perquè les coses no solen ser com les imaginem, dolces i precioses per sempre. L'important però és intentar no endur-se cap regust amarg i gaudir de totes les experiències: penso que de totes elles en podem aprendre.

M'ha agradat molt com de manera breu, seca has exposat tants sentiments.
Felicitats!