Epicentres

Et fas cruixir els dits i comences a escriure.
Et mir atenta, desganada i vagant per dins l’espai. Deix que dia a dia l’invisible espiral et porti lluny, que et faci seva. Estic cansada de lluitar per tu.

He quedat invisible als teus ulls, magnetitzada per la força que desprens, sóc aquí a terra però no em veus. Els teus epicentres em roçen(barbarismo. En tot cas freguen) però ja no em fan mal, em penetren però ja no em diuen res, em descoronen i em rendeixen als teus peus; però tot queda en un no-res.

De fons, sonen les notes de les nostres cançons: uns dits es balluguen damunt un piano que vol commoure’t, però tu ets absent de cada segon que passa aquí, sempre tan concentrada en omplir-te els buits sense adonar-te’n dels que vas deixant.
Fa dies que no sé res de les llàgrimes que queien per tu, cada vegada que et veia lluny, un poc més lluny. I esgotada, ara escric per tranquilitzar el meu pols, abatut i rebel, davant la desconfiança que neix entre el teu cos i el meu.

Potser jo sóc culpable d’ idealitzacions inapropiades, però no puc culpar-me de que ara et mantenguis distant, no sóc la culpable de les revolucions que hi ha dins el teu cap.

És inútil cridar, fer-te tornar. No em sentiries ni que fos al teu costat.

Segueixes el teu camí pre-fabricat, sé cada passa que faràs, cada paraula que diràs, cada gest.
Protagonista dels teus somnis deixaràs enrere cada vetllada, cada vals, cada passa en què vas necessitar la meva mà per convertir-te amb la única actriu d’aquesta novel·la que escrius aquí al davant.

Podré observar-te distant, acostar-te amb el cap alt. I mentres rutinàriament t’acostis a jo, quan vegis que de nou ens hem apropat, en què pensaràs? Jo m’estimbaré –sempre dèbil contra els teus pensaments- I tu, problablement no pensaràs, si més no, escriuràs un capítol més al teu llibre de les mil i una... adversitats?

És igual. Tot és igual. He quedat glaçada davant l’egocentrisme del teu cap, sempre seràs la víctima i la triomfadora de cada moviment. Potser hauria de començar a mirar per mi i deixar d’ observar-te mentre desfàs cada un dels somnis que vam lligar.
Potser hauria d’escriure jo també la meva pròpia història, però sé que la meva sang mai no serà tan gelada com per fer-me veure què sóc jo davant els demés, perquè sé que el meu epicentre és un entre més.