EN SORTIR DE CASA AL CAURE LA NIT EM VA APARÈIXER UN GAT NEGRE.

Aquestes paraules em porten el record d’una tèrbola i divertida situació viscuda en el passat. Era jo un jovenet sense intimitat pròpia, vull dir que vivia a casa i a costa dels meus pares, i aquella era la primera vegada que amb la colla sortíem de nit. La causa de la nostra nocturnitat era per agafar un tren que a altes hores del vespre ens portaria al Pirineu. Volia, i volíem tots, marxar a la alta muntanya, fins i tot, com una prova de maduresa i en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.

A més, no solament això, sinó, que només havia caminat deu metres més enllà del portal, per anar al punt de trobada, quan sense adonar-me vaig passar sota l’escala d’un electricista municipal que enfilat a dalt intentava fer que la llum del carrer funcionés. Però, com jo no m’hi veia, donada la foscor, em vaig trobar ben bé enmig i a sota dels dos varals oberts. Si em descuido la motxilla ensopega amb una de les potes i faig caure a l’electricista i aleshores, no sé que m’ho hagués passat. Potser, hauria estat acusat d’un atemptat als béns i al personal municipal? Segurament, les forces públiques m’haurien apressat i tancat dins una cel•la tenebrosa amb malfactors que haguessin abusat de mi, un indefens i pobre noi jove. Ai! Quin horror! Déu meu! Sol i desvalgut davallant pel negre abisme de la perdició. Per un moment vaig recordar-me que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.

Ja en l’estació i reunits tots els companys expedicionaris, dels que feia molt poques hores que m’havia separat, preparant i planejant-ho tot per gaudir força de la nostra sortida pirinenca. Després de les pertinents salutacions i les expressives abraçades, ve ser també l’instant de les consegüents bromes sobre el magnífic aspecte de les voluminoses motxilles que tots arrossegàvem i que feia pensar que el nostre destí fos l’Himàlaia. A la majoria ens l’havia fet la mare, amorosament, i no sabeu la quantitat de roba, estris per menjar i aliments preparats de tota mena, que per si fos necessari, havien sabut entatxonar a dins. Aquest entrepà, per si tens gana pel camí. Té he posat vuit parells de mitjons gruixuts per si et mullessis els peus, ja saps que et refredés molt aviat si se’t mullen. He posat, nen, també el jersei gruixut verd i el vermell, tu no ho saps, però al Pirineu fa molt fred. I moltes més coses! I moltes més andròmines que, probablement, tornarien a casa sense sortir de dintre, ni fer cap servei, només per si fes falta. Va sonar el pito del tren i en aixecar la motxilla de terra em va venir el pensament que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.

Tots corrents per l’andana, carregats com camells d’una sola gepa i amb el cap cot, clar amb els pes de la nostre carrega no el podien aixecar, i el pito sona que sona, i nosaltres vinga a córrer vorera enllà. La gent s’apartava espaordida per l’allau de cames, cossos i embalum que corria per prendre el tren. A més a més de camells, també semblàvem un ramat de bisons de les pelis americanes. A la fi, després de pujar per l’estreta escaleta del vagó empenyent-nos els uns als altres, tibant-nos els uns al altres, ajudant-nos i entrebancant-nos els uns als altres, vam trobar un departament buit que vam fer nostre. A l’asseurem un núvol d’idees va tornar a dir-me que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.
Acomodats dins el departament, cama sobre cama, millor dit la nostra cama damunt la cama de no sabíem qui, les motxilles a terra com a soques immòbils, no ens ho permetien saber. Endormiscats, sense veure res a fora per l’obscuritat de la nit i el baf que entelava els vidres, escoltant el rítmic tram-tram del tren, feien camí cap el nostre destí somniat. Algú mig adormit parlava del Pedraforca, un altre li contestava que no, que anàvem a la Pica d’Estats. Bastanta estona després, va passar el revisor qui mirant-nos sorprès, va observar-nos no dues, sinó tres i quatre vegades, a nosaltres, a les motxilles i al bitllets.
 On van?- va preguntar inquisitorialment.
 Al Pirineu!- Va contestar aquell que sempre és el més ardit i de llengua més ràpida d’una colla.
 A sí...- va contestar el mosquejat home guaitant altre cop els bitllets- amb un tren que va a Llafranc?
 Com?- vam exclamar tots a l’uníson. Va fer-nos un ràpid esguard com qui pensa: - Què babaus! Infeliços!- Amablement, suposo perquè també devia ser un pare de família amb fills tant despistats com nosaltres, va dir-nos.
 No els vull ni veure, ni tant sols saber on van, a la propera parada baixin del tren i si pot ser no passin per l’entrada de l’estació, que jo no vull cap compromís. Desapareguin sense deixar cap rastre, sinó, haure d’avisar al cap del tren i la Guardia Civil el empresonarà.

Ostres! Altre cop la presó davant meu i aleshores pensà que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.

El nostre destí per bones o dolentes va complir-se, vam baixar, o fugir del tren, com els indis americans quan encerclen la caravana en el darrer moment de la pel•lícula, i fugen quan sona la trompeta, malgrat sigui llunyana, llavors és el moment en que arriba la salvadora cavalleria ianqui. Igual que els pells-roges, o més aviat com els bisons quan són perseguits per aquests mateixos individus cridant pels descosits, vam travessar les vies. Ja érem arribats, no a les frondoses valls del Pirineu, sinó a la badia de Roses. Estàvem enmig del passeig que dóna a la platja de suaus onades i fina sorra negra. Segons el “profe” a causa d’un volcà que va formar part d’aquella costa. Les motxilles, deixades de la mà de Déu, mig llençades pel pedregar i nosaltres amb l’ànim tan per terra com elles. Dimonis! Ja ho deia la dita que hauria d’haver tornat al llit quan en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.

Quan els nostres pensaments eren en l’orbita de que bé estaríem dormint al calentó llitet de casa, va ressonar escandalosament i molt a prop nostre una botzina d’aire, d’aquelles d’alegre tararí-tararà-tararí-tararà, (nas de barraca sant boí) que ens va desvetllar dels nostres negríssims mal somnis. Un xiscle dels pneumàtics al frenar sobtadament, i vam escoltar unes veus femenines que en una meravellosa, a les nostres oïdes, barreja d’idiomes: anglès, francès i català cridaven: Hello boys! Una altra xiuxiuejava: Mon petits garçons! Qui’ls on jolis! I la darrere veu, un més entenedor: Ei, nois que feu? Voleu vindré? Aleshores motxilles, Pirineu, alta muntanya i sortida com a prova de maduresa, van anar en orris. Van assabentar-nos ràpidament que eren unes noies que estudiaven a l’estranger: unes de la terra, altres angleses convidades i les altres franceses afegides, que acampaven al càmping de la sortida del poble. Anàvem en una furgoneta Volkswagen, prestada, a una discoteca que no tancava mai, ni de nit, ni de dia. En veure’ns tan desemparats, esmaperduts i amb les grosses motxilles, els hi vam fer llàstima i ens convidaven a anar a ballar i moure l’esquelet amb elles. Ni ens ho vam pensar, ràpidament les motxilles pujaven a la baca de la furgoneta, elles i nosaltres, tots ben apretadets dins la “furgo” i rumb a la “disco”. No sé si us imagineu el que va succeir: moure’ns, suar, beure, dansar,... Va estar una bona prova de joventut i de més coses que més val no parlar-ne. En totes aquelles hores ni em va passar pel cap que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.

 Betty, my love, you know where is our beautiful black cat? “Betty, amor meu, saps on és el nostre formós gat negre”- Així va acabar al cap dels anys la nostra primera prova de maduresa.

Et aquí la història del gat negre que la meva mare va fer saltar del terrat de casa quan marxava, per fer-me penedir de la sortida al Pirineu.

Miquel Pujol Mur